Quan la justícia instrumentalitza el codi penal per castigar l’adversari polític; quan la força policial crida “a por ellos” i apallissa manifestants pacífics; quan els mitjans de comunicació manipulen la realitat per justificar la catalanofòbia; quan els partits espanyolistes amenacen amb el 155; quan s’orquestra una campanya internacional per contrarestar l’independentisme, etc. En definitiva, quan l’Estat disposa tots els seus mitjans i recursos per guanyar un conflicte polític per la força, negant a una societat sencera qualsevol possibilitat de reeixir en les seves aspiracions democràtiques, tot tractant-la d’enemiga... Això significa que està en guerra?
Sé que moralistes i llepafils correran a dir que la pregunta no és pertinent, que és una banalització del llenguatge. Perquè la guerra és concebuda com la tragèdia per antonomàsia, com la barbàrie extrema i paradigmàtica del sofriment humà. I és cert: no ens estan matant a milers, no hi ha milions de refugiats, no hi ha bombardeigs ni intercanvis de trets. Fins aquí, la precisió pels que podrien pensar que pretenc qüestionar-me si estem o no en guerra, en el seu sentit més extrem. Ara bé, essent igual de rigorosos, podríem afirmar tot el contrari, és a dir, podríem dir que estem en una situació de pau?
Preguntem a les desenes de presos i preses polítiques, a les exiliades, als que han perdut un ull o han rebut un cops de porra, a les milers de persones que són víctimes de la repressió, l’amenaça i la intimidació. O, simplement, preguntem als milions de votants independentistes i sobiranistes (el 80% de la societat catalana) que veuen com la seva papereta s’escola per les clavegueres de l’Estat, cada vegada que la dipositen a una urna, ja sigui de cartró, de plàstic o de metacrilat. La resposta no pot ser de cap manera que vivim plenament en condicions de pau.
Vegem com definia la guerra i la pau, un dels principals artífexs de la ciència política moderna, Thomas Hobbes: «La guerra no consisteix només en la batalla o en l’acte de lluitar, sinó en una porció de temps en què la voluntat de lliurar batalla és suficientment coneguda. I, per tant, la noció del temps ha de ser considerada, en la naturalesa de la guerra, com ho és en la naturalesa del clima. Car així com la naturalesa del mal temps no rau en una o dues pluges, sinó en una tendència al llarg de molts dies, de la mateixa manera, la naturalesa de la guerra no consisteix en la lluita real, sinó en la disposició coneguda a la mateixa, durant tot el temps en què no es pot assegurar el contrari. Tot altre temps és la pau.» (Leviathan, XIII).
Doncs bé, seguint aquesta definició, podríem considerar que el fet que no ens trobem en una guerra en acte, això no significa que ens trobem en condicions de pau: l’Estat espanyol ha posat suficientment de manifest la seva disposició de sufocar la independència de Catalunya, sigui al preu que sigui. Per tant, cadascú podrà qualificar com vulgui la situació que vivim; pot dir-li guerra, pot dir-li ocupació, pot dir-li repressió... Però, sens dubte, ningú no pot considerar que vivim temps de pau. Perquè amb por no hi pot haver pau; o encara més evident: voler inferir la por a tota una societat, per mitjà de la repressió –ja siguin pallisses policials, agressions feixistes, detencions de matinada, empresonaments preventius o judicis sumaríssims–, denota una voluntat evident de pertorbar la pau.
Així doncs, quan parlem de diàleg per a la resolució política del conflicte, en efecte, parlem d’amnistia; perquè mentre hi hagi companys i companyes empresonades i exiliades, justament, per haver exercit allò que ens disposem a defensar a una taula de negociació, no podem considerar que no ens trobem subjectes a la mateixa coacció. I, alhora, diàleg també significa reconeixement del dret a l’autodeterminació; perquè, al capdavall, l’independentisme sosté un dret democràtic que interpel·la el conjunt de la població, sigui o no independentista, de manera que no proposem altra cosa que disposar en mans del poble la decisió lliure del seu propi futur. I, finalment, per poder dialogar sobre l’amnistia i l’autodeterminació, però també sobre qualsevol altre afer, el requisit més fonamental és garantir la pau.
Paradoxalment, el que ens demostra la història és que l’únic marc de pau democràtica concebible pel poble català és, precisament, la República Catalana Independent. Perquè sota l’ocupació francoespanyola, els catalans i les catalanes mai no hem trobat a l’altra banda un oponent disposat a dialogar pacíficament, garantint l’exercici ple dels nostres drets i la seguretat que no serem castigats per defensar-los. Alhora, però, sabem que el camí cap a la independència implicarà, tard o d’hora, seure a una taula de diàleg amb l’Estat.
Per tant, podem dir que la resolució d’aquesta contradicció és el repte que tenim entre mans actualment: com aconseguir dialogar sense tenir garantides les condicions per la pau? I com aconseguir la pau, a través d’un diàleg que d’entrada no ens hi encaminarà? La resposta, al meu entendre, l’està construint el poble organitzat arreu dels carrers, places i carreteres dels Països Catalans.
