El federalisme espanyol ni ha existit ni existirà mai. És un mite fantàstic, com el monstre del llac Ness, els unicorns, el Ieti o l’Atlàntida. Un conte bonic per a ànimes càndides. Sona bé, sens dubte: té el seu punt seductor, racional, equilibrat, helvètic: un bell equilibri entre la diversitat i la unitat, basat en contrapunts subtils, en el respecte mutu, en el pragmatisme.

Per a Catalunya, el federalisme (ibèric o hispànic) era una sortida diguem que «natural». Exigia un pacte de lleialtat en ambdues direccions, òbviament, però això estava fet: només calia posar-ho per escrit i firmar-ho. Hagués estat facilíssim, després d’una mica de teatre, tancar la qüestió per sempre.

Per a Espanya, el federalisme és una cosa impossible. Fins i tot aquest invent estrambòtic de les autonomies era inviable. Va servir només per guanyar temps, fins que les coses tornessin al seu estat «natural»: l’Espanya «una, grande y libre», amb una mica de maquillatge.

És com el republicanisme dels que es proclamaven «juancarlistes» però no monàrquics: pur «postureo». Presa de pèl, vaja.

Pobre Iceta: ha hagut de plantar-se a l’últim minut, per defensar la paraula «federalisme» al programa del PSOE, buida de tot significat. La llengua, com la política, funciona així: les paraules que ja no descriuen res, senzillament desapareixen. A vegades, hi ha un temps de transició: paraules que sonen bé, que ja no ens diuen res, però que eren tan boniques i tan útils per passar l’estona...

Ja fa temps que vaig confessar públicament, sense cap mena de vergonya, que vaig ser constitucionalista durant molts anys. Ara torno a confessar: he cregut en el federalisme. Ja no, clar. Ingenu, potser sí, una mica, però ruc, no.

És com el «juancarlisme»: vinga, va, acceptem una monarquia durant uns quants anys, donem-li una oportunitat a un model que grinyola des del dia que Franco va decidir que seria una mica més sofisticat que el dictador carnisser que mai no va deixar de ser... Però quan ens adonem que els nens no vénen de París, ja no ens impressiona veure la mítica paraula «federalisme» a un programa electoral. Ja no cola. Llàstima, Iceta: el conte s’ha acabat. El punt final l’ha posat Sánchez, el que era la darrera esperança, amb totes les cauteles i precaucions del món: ha mantingut la paraula, però ja ningú no sap què significa. Federalisme capat, per entendre’ns.

La qual cosa, ben mirat, ajuda a entendre el panorama. Ja s’ha configurat definitivament el Partit Nacionalista Espanyol, el «PENE»: molt mascle, molt dominant, furiós i rabiüt, amb dos pebrots o quatre si cal, decidit a acabar d’una punyetera vegada amb el furuncle català i si pot ser també el basc, al qual ja li arribarà la seva hora. Per l’altra, tenim desesperacions, frustracions, ingenuïtats, somnis, il·lusions... i rucades desesperades que no cal menystenir, com la temptació de la violència de curt recorregut i intel·ligència estratègica escassa.

El federalisme no existia, no existeix, no existirà: era una bona sortida teòrica, però ni s’ha concretat ni es concretarà mai. És simplement una forma d’unionisme edulcorada, endolcida, en la qual no creu absolutament ningú.

Sánchez li ha fet una mala jugada a Iceta. Després ha corregit, però el mal ja està fet: ja és impossible creure’s el federalisme.

Era fum i ha acabat en fum. Hagués estat fantàstic, sens dubte, si Espanya pogués ser Suïssa. Però sembla que només pot ser l’Espanya de Franco, tunejada. Franco no era federalista, que jo sàpiga. Espanya tampoc no ho serà. Anem aclarint coses, oi? A partir d’aquí, el diluvi, inevitablement. I després ja sortirà el sol, algun dia.