Al general Pedro Garrido
La màquina és destructiva, com una piconadora salvapàtries. Com un huracà redemptor, que tot s’ho enduu. L’Estat Leviatan arrasa i trinxa. I esbotza portes de matinada al mateix temps que dicta falsedats per a les portades d’una premsa berlusconitzada. Val la pena no oblidar-ho. Un dia de fa molts anys, en altres temps convulsos, quan calia imposar que tot era ETA i que especialment ho era el moviment okupa català, un periodista de La Vanguardia ens va dir, en una trobada sobtada en les tangents de l’impossible, que “si t’acusen de ser de Jarrai, ja t’han destrossat la vida”. No ho deia com a generalitat: feia sincera autocrítica de la maquinària trinxeraire contra la dissidència. La màquina del fang –multiplicada avui per la canibalitat de tuiter– és tan antiga que no combatre-la cada dia, ens enfanga a totes i tots. Indefectiblement. Aleshores, des de les pàgines del comte de Godó havien acusat falsament un jove de 14 anys de Sabadell de ser de Jarrai. Motiu? Haver enganxat en un fanal un adhesiu “Estil Bustos? No, gràcies”. Sobra recordar que Bustos està condemnat avui per corrupte, que el menor tenia tanta raó anticipada com el jutge que va condemnar l’alcalde després, i que el diari, després d’uns quants burofax, va acabar rectificant. Tard i malament i quan el mal ja era fet. L’autor d’aquella falsedat, convenientment filtrada per la claveguera als seus peons, era Albert Gimeno, que va acabar sent cap de comunicació del ministre d’Interior Jorge Fernández Díaz. Res mai és innocent. Tot relliga.
Aquesta columna havia de sortir ahir, a propòsit de la construcció mediàtica, política i policial, tocada amb ficció i tricorni, de la realitat feta relat. Però quan estava a punt d’enviar-la, es van escolar per la ràdio les paraules tèrboles del general Pedro Garrido en solemne acte oficial: “ho tornarem a fer”. (El què? La incapacitat de no trobar una sola urna? La impotència armada de no poder amb la fortalesa de la gent i no tancar ni el 5% dels col·legis electorals? La brutalitat vergonyant d’atonyinar la gent que diuen protegir?). M’estalvio comentar el “front unitari repressiu” d’ahir, de neutralitzat zero: guàrdies civils, fiscals, secretàries judicials i el jutge guardonat que va canviar “el curso de la historia de España”, segons missiva de Carlos Lesmes. La realitat –i el CGPJ– parlen soles. En fi, que, a més, feia temps que em rondinava l’ominosa omissió corporativa –llei de l’oblit, llei del silenci– d’aquest insultant “175 años a tu lado” que ostenta la Guàrdia Civil darrerament en vehicles i propaganda. Si haguessin afegit “a tu lado, controlándote”, encara. Però no, sense cap matís. Deu ser que els 40 anys de franquisme no compten. Recordo, el 2016, un tuit gebrador des del perfil oficial parlant del terrible SIGC, el servei d’informació benemèrit de tan sinistra memòria. La piulada tenia les penques de commemorar el seu naixement –el 1941, ja se sap, en plena democràcia a tot drap. Si parlessin les seves víctimes, suraria una enciclopèdia de l’horror. Allà hi deien “En primera línia, frente a las amenazas terroristas 1941-2016”. Salvatge omissió: almenys entre el 1941 i el 1978 van servir a una dictadura feixista. En fi, #findelacita.
Autodefensa i avís, un volia furgar en la perspectiva històrica –devastadora, demolidora i precursora del mal temps– de l’estigmatització, la persecució i la criminalització explícita del primitiu “a por ellos”. Com a exercici dialèctic, gairebé democràtic i contra tota metonímia, voldria aplicar al propi cos de la Guàrdia Civil exactament el mateix tracte desinformatiu que ens dispensa fa anys, potser des del 1941, el gabinet de comunicació del Duc d’Ahumada, i especialment els darrers temps, equiparant independentisme amb terrorisme. Tecnòlegs de l’excepció com a forma de govern i tècnics de la por com a forma de dominació, l’exercici –deontològic també– va adreçat de retruc a uns quants periodistes –és periodisme copiar un comunicat militar i reproduir-lo acríticament i inflar l’espiral?– que els ballen l’aigua, que no són pocs. No mosseguis la mà que et dona a menjar, malgrat que alguns ja es mengen les paraules que van proferir el 23 de setembre, en la cursa de qui la diu més grossa. No esperin disculpes. La professió, refutant Kapuscinki, està plena de cínics. Però malgrat tot, continuem. Som-hi. I fil a l’agulla.
Setembre del 75. Un escamot de guàrdies civils afusella Txiki a tocar del cementiri de Cerdanyola: no compleixen ordres, és un escamot integrat per voluntaris i avui encara els hi paguem la pensió –coses de la transició modèlica, ja se sap. Si féssim com ells, afirmaríem que la Guàrdia Civil –tota– afusella i assassina. Febrer del 81, “Todos al suelo”. I uns quants trets. I un escamot de la Guàrdia Civil irrompent al Congrés. Si féssim tal com ells, la part ho és tot, diríem que la Guàrdia Civil és colpista. M’estalviaré –seria massa llarg– tots els detalls de totes les trames de terrorisme d’Estat on han estat implicats capitostos de la Guàrdia Civil –la trama verde, li deien, quan s’investigava cada connexió amb els GAL. Deixem-ho en què el màxim comandament d’Intxaurrondo, icona de la lluita contraterrorista, va ser condemnat a 80 anys de presó pel segrest i assassinat en cal viva de Lasa i Zabala – i factor no menor, només en va complir quatre, el 5% de la pena. Si féssim com ells, tot és el mateix, diríem que la Guàrdia Civil també va ser terrorista, tot i que el Suprem va fer autèntiques cabrioles per evitar qualificar els GAL, violència d’Estat, com a organització terrorista.
M’estalviaré totes les giragonses del cas UCIFA. Siguem simplistes i reduccionistes: gairebé tota la plana major benemèrita responsable de la lluita antidroga va ser enxampada, allà als 90 i com ja intuiran, narcotraficant la costa i corrompent-se. No deixem de banda que a l’excoronel Pindado, cap de la cosa, li van concedir pensió vitalícia el 1999. O que el comandant Rafael Masa –implicat en l’assassinat del dirigent polític Santi Brouard– va ser ràpidament destinat a Bolívia, quan ja se l’implicava en el terrorisme d’Estat, per fer-se càrrec de la lluita contra el narco: va acabar condemnat a onze anys per narcotràfic. I més encara. El tinent coronel Màximo Blanco va ser enxampat a Sant Carles de la Ràpita l’any 1999 quan pretenia introduir 4.000 quilos d’haixix: l’última cosa que vam saber és que el 2005 l’havien ascendit. A coronel. Si féssim tal com ells, perquè un implica tots, diríem que la Guàrdia Civil és narcotraficant i corrupte. De dies tristament massa recents, hauríem d’afirmar que la Guàrdia Civil és també franquista. Amb una mà encobreix un caporal que reclamava un nou Franco a les xarxes socials –i obre expedients, ull viu, als agents que ho van denunciar– i amb l’altra obre expedient a un agent que va signar un manifest contra l’apologia del franquisme. Pel mig, de fa no res i capgirant la història, ja consideren terrorista oficialment fins a Quico Sabaté –i no, ses senyories, alçar-se en armes contra la fosca d’una dictadura és, precisament, lluitar contra el terrorisme. Però què en podem esperar de tot plegat quan el 2001 i sota l’aznaritat, el Congreso li va donar la Medalla d’Or al Mèrit Civil al sàdic torturador franquista que fou Melitón Manzanas, precursor explosiu de tantes violències.
M’estalviaré la llarga llista –175 anys al teu costat dona per a molt– de víctimes. Citaré tres casos només. Un guàrdia civil violador a la manada –i el que van trigar a fer-lo fora–, quinze migrants morts a Tarajal i les tortures inenarrables patides per l’enyorat Ion Arretxe. Si féssim com ells, i la cosa implica sempre tota la casa, hauríem de dir aleshores que la Guàrdia Civil és violadora, racista i torturadora. Que hi hagi 39 agents condemnats i indultats per tortures és una prova irrefutable. Mai –i mai és mai– podré oblidar el tancament del diari Egunkaria i totes les seqüeles posteriors, íntimes i col·lectives. Afegiria, doncs, que l’Institut Armat és censor, lliberticida i inquisitorial. I sí, confessió voluntària, la meva vida precària, en relació amb el cos militar, sempre estarà mediada, per sempre més, pels dolors i les intempèries de Martxelo Otamendi –berriro, maite zaitut. (Escric, també, per estat de necessitat, consti en acta).
O sigui, que, ves per on, si els apliquéssim la seva doctrina de guerra, si els imités, si els respongués amb la seva mateixa doctrina roïna, hauria de concloure, en benemèrit sil·logisme, que la Guàrdia Civil és colpista, torturadora, racista, corrupta, narcotraficant, mentidera, franquista, censora i violadora. No és poca cosa, dita pel boc gros. Però no, “no ser como ellos” recomanava lúcid Eduardo Galeano, no els penso imitar. Sí que puc dir, a plena llum, que hi ha comandaments i agents condemnats per tots els fets aquí exposats i que la lenitat –garantia d’impunitat– n’ha estat el tracte preferent. Com que argumentar aviat serà delicte, afegim quelcom contra fàctic: també podria dir que al meu avi, un juliol del 36, el va salvar de la mort segura un guàrdia civil; que a Barcelona, aquell mateix juliol, el cos armat es va posar del costat de la República; que conec investigacions recents contra la corrupció de les que em trec el barret i que molts agents han estat represaliats internament per provar de garantir drets sindicals. Menys metonímia i més complexitat. Si no ho diem tot, no diem res.
Però fins i tot així, l’intent de comparació és del tot arriscat i conté una falsedat palmària –i és aquí on volia arribar. Arriscat, en primer terme, per explorar els límits precaris de la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol. Estrasburg ja va absoldre Otegi per haver dit que el rei era el cap dels torturadors; el matemàtic Carlo Fabretti va escriure aleshores que, en el fons, el TEDH havia absolt Aristòtil. Havia absolt un sil·logisme: si la Guàrdia civil té condemnes per tortures i el rei és el cap de les forces armades, el rei n’és, modus ponens, el cap. Arriscada la comparació i alhora delicada i alhora erràtica. Per tramposa: perquè la pròpia comparació implica d’entrada assumir una premisa falsíssima, que és la que cal combatre. Si tota la Guàrdia Civil no és terrorista per les condemnes del GAL, l’independentisme tampoc ho seria. Però és aquí on la comparació falla del tot: la diferència radical és que en els deu anys que ja dura el procés no hi ha una sola condemna contra l’independentisme per aquests fets. No puc dir el mateix, a la llum dels fets, de l’altra història benemèrita. Altra cosa és que la Guàrdia Civil, com la realitat els falla, intentin crear-la. O no ens van segrestar abans d’ahir la Tamara Carrasco –i l’Adri, fugint per una finestra– presentant-la com terrorista, confinant-la un any i ara res de res? Contra la memòria de peix, memòria d’elefant. Coneixem massa sigles inventades –Acció Radical Catalana, Escamot Barceloní d’Alliberament Nacional– que van néixer i morir en un despatx policial. Per desgràcia de la memòria, a la Via Laietana.
I aleshores? Aleshores aquesta comparació és recorrent però falsa. Recorrent perquè cal combatre la mentida. Però falsa. On falla la simple equiparació? En què, si no prohibeixen l’hemeroteca, puc acreditar, en paper premsa o en seu judicial tan se val, que hi ha comandaments de la Guàrdia Civil condemnats en sentència ferma –i indultats i mimats– per tots els delictes que he referit. I cap, cap ni un, per al moviment popular democràtic que pugui equiparar independentisme amb terrorisme. La prova més roïna i fastigosa és que quan han d’anar als fets concrets treuen fotos de l’atemptat de Vic i de l’atemptat d’Hipercor. L’abisme: la base de la meva metonímia és certa –tantes sentències fermes. La seva, ficcionada i falsària. Puc acreditar el que dic amb sentències i fets, general. Vostè, no. I espero que mai no ho pugui fer.
On rau l’esperança, malgrat tot? En què ja no ens empassem, fa molt de temps, bou per bèstia grossa. I per això ens fan el que ens fan. Amb una constatació final que sí que marca la diferència cabdal i neuràlgica. L’1 d’octubre enorgulleix i enorgullirà totes i tots els que el van fer possible: combatre la violència, això vam fer. Del que van fer ells, en canvi, ningú en vol saber res i ningú vol recordar-se ara de la violència que comandaven. Com diria Juan Gelman, contra tota amnèsia, alguns tenen sempre un sobtat oblit de tot el que han ordenat. Per això, veure les imatges dels jutjats de com Pérez de los Cobos i José Antonio Nieto es passen la bola negant que “ho van fer”, encisa i corprèn i desvetlla. Tan valents a les casernes i tan callats als jutjats. Ara, Pérez de los Cobos no té cap problema en assumir la responsabilitat quan es tracta de ser ascendit i emmedallat, això rai. I això té un nom, que en aquest exercici dialèctic fracassat, no diré, perquè topa frontalment amb la Llei Mordassa. Mentrestant, curiositat d’un país estrany, es veu que necessiten una munió militar per aplicar la sentència que vindrà. Temps estranys on la provocació és estratègia d’Estat. I Judith Butler, en peu de pau i més que mai, per allà al mig: “La no-violència és decidir no ser violent en un estat de violència”. Si no, de què.
Acabo la filípica i la carambola. Ahir mateix, el general Pedro Garrido, cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, va dir, “bajo la justificación de la defensa de una causa que la ley no contempla”. Sí, és clar, com la causa per les vuit hores laborals, de la que vostè gaudeix, que també estava fora de la llei. Però bé, si vol posar, pel cap baix, un 48% de la societat catalana fora de la llei, també li dic clarament: aquí estem i no marxarem. Encara va dir més, en relació amb les darreres detencions i els darrers set empresonaments sota règim FIES3: “las pretendidas sonrisas revolucionarias se convierten, con más facilidad de la que cabe pensar o desear, en tan solo el rictus que disimula el odio y la mezquindad capaz de generar destrucción, dolor y sufrimiento”. Al general –que mira, avui sí que té qui l’escrigui– li retorno, en contraposició lògica, la seva nihilista afirmació aplicada al cos que dirigeix: “la pretesa defensa de l’ordre públic de la Guàrdia Civil s’ha convertit, amb més facilitat de la que cap pensar o desitjar, en tan sols el rictus de l’odi i la mesquinesa, capaços de generar narcotràfic, terrorisme d’Estat, violacions i brutalitat”. Si no està d’acord amb la meva premissa, aleshores, quina paradoxa antirepressiva, no pot estar d’acord amb la seva. Si la meva premissa és falsa, seria exactament tan falsa com la seva. I la meva, per metonímica i sí, és tan falsa com la seva, ja li ho dic: però almenys basada en fets certs, dolorosos i concrets, en ferides obertes i cicatrius no tancades. Posi’s fulls. De llibres, a poder ser. No d’atestats.
