Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Aprofitar l’entropia

Ens ho tornarem a deixar perdre (tot i que aconseguir-ho és dificilíssim) per la falta d’intel·ligència política dels nostres representants. Ja va passar el 27 d’octubre de fa dos anys. Es podia atribuir, llavors, a un excés de bona voluntat i de noblesa, al pes del cristianisme oriental que caracteritza la nostra cultura, al joc d’equilibris d’aquell govern de coalició com l’actual. La indecisió d’avui es pot explicar per les conseqüències que tingué aquella acció de declarar la independència i deixar-la en suspens tot esperant negociacions: exili, presó, repressió judicial sobre els caps dels principals responsables polítics. Espanya sap molt bé jugar a derrotar quan té la força del seu cantó: escanyar el rival fins que ja no li quedi aire. I sembla que els nostres polítics han pres nota: saben què els espera si tornen a engegar la maquinària “simbòlica” de la independència, d’una independència que, d’entrada, solament es creuria la meitat més un dels nostres conciutadans.

Qui té por de ser empresonat o empès a l’exili, ja no hi hauria d’haver estat al davant, des de fa anys. Ningú no ens ha enganyat amb això de la independència, solament els curts de gambals podien pensar que això seria bufar i fer ampolles, i els curts de gambals són tots a l’altre cantó: al dels que s’estimen més seguir estacats a un estat i una cultura subdesenvolupats. Qui té por de la presó hauria de visitar els que han estat ferits i maltractats al carrer per protestar contra la sentència de la venjança, hauria de poder veure com estan sent tractats hores d’ara els detinguts per haver expressat la seva ràbia legítima contra els bòfies d’un estat postfeixista que recolza sobre una constitució il·legítima (som molt, molt ignorants si encara no sabem per què aquella llei fonamental no s’hauria de considerar legal a causa de la quantitat  d’irregularitats que es van cometre en el seu procés d’elaboració).

Els moviments d’alliberament nacionals acostumen a ser traumàtics i generen moltes víctimes. Que li preguntin als polonesos, als irlandesos, als croats, eslovens, bosnians... fins i tot als alemanys i italians, que van haver de vèncer forces superiors per poder imposar les seves realitats nacionals en el panorama europeu dels estats/imperi. Estats/imperi que encara perduren a costa de la llibertat de catalans, occitans, bretons, bascos, escocesos o nord-irlandesos. I és que el problema català és el de la normalització definitiva d’Europa, però  les sinèrgies entre els vells estats imperials són, per a ells, de vital importància. L’entropia que generen les nacions sotmeses a un poder foraster pot ser causa de la disfunció contínua de la U.E. i fins, més endavant, de la seva dissolució (recordeu la totpoderosa (URSS). No afrontar aquesta realitat que batega pot ser l’escletxa per on altres potències (Rússia, Xina i fins Turquia) clavin la falca de la desunió i del definitiu desordre. Perquè Europa és a un pas de no agradar-se gens a ella mateixa. L’Europa burocràtica i kafkiana de Jean-Claud Juncker, un polític luxemburguès que hauria de tenir especial sensibilitat per les situacions polítiques dels països més petits, al qual se li podria dir que el seu país, Luxemburg, per cultura, i per la mateixa lògica política que aplica ell als fenòmens nacionals no estatals, hauria de desaparèixer engolit per Alemanya. Perquè Luxemburg no té l’aval històric que té Catalunya per ser independent: és fruit de la xamba i maneigs entre els poders centreeuropeus, i, de fet, no passa de ser un paradís fiscal.

Estem en un temps de lluita popular que alguns polítics nostres no volen o no saben aprofitar. O simplement tenen por i volen quedar amb el cul a cobert. L’estupidesa arriba a nivells insospitats quan alguns aprofiten per treure pit i dir que la independència solament serà possible si mana a Catalunya el seu partit. És potser l’edat, o l’abús del Valdepeñas dins dels cercles madrilenys de carronyaires i neofalangistes. És decebedor que alguns aprofitin per mirar de torrar les seves sardines a les “flames del Canigó” que s’han encès aquests dies. Són gent nociva que els partits haurien de jubilar. És com per llençar el barret al foc que l’elit parlamentària no s’estrenyi a l’entorn del president i del govern catalans que, com a resposta a les agressions policials i les amenaces dels xul·los de taverna del poder espanyol, no s’afanyin a recuperar la declaració d’independència i la facin imprimir al DOGC. Això comportarà una nova persecució per part dels fills de satanàs, però ja era això el que s’esperava d’ells, si arribava el moment. I després d’un nou 155, noves eleccions, i el poble, orgullós dels seus líders, tornarà a votar els grups sobiranistes, i així fins que els espanyols es cansin de fer l’animal, de comportar-se com feixistes passats de moda.

Estem en un moment en què el globus ha de seguir rebent aire, que dalt la bicicleta, cal seguir pedalant. He sentit comentaris elogiosos del tarannà, la serenitat i la qualitat de les generacions noves, la mainada d’ara (unes generacions que hem instruït i educat nosaltres). Si l’acció dels polítics no segueix el compàs de les mobilitzacions populars, si la Catalunya dels palaus no treballa sincronitzada amb la Catalunya del carrer, podem entrar en pèrdua. El poble, que és el motor, pot acabar deduint que els seus directors no són les persones més adequades, els partits i els líders poden perdre la confiança de la gent i, a falta d’alternatives polítiques, l’ensulsiada pot ser molt perjudicial per al moviment nacional català. Si jo fos el govern espanyol, o el rei d’aquella gent (Déu mai no ho vulgui), seria aquesta la meva aposta: refrenar, refredar, dictar els passos del nostre govern (“condemneu la violència amb la mà a la creu!!”), i transmetre al poble català que els seus líders els han traït o que són covards, que amb l’amenaça de multes i presó, els tenen menjant de la maneta. Tot, qualsevol cosa menys tornar a les tristes escenes de detencions i nous empresonaments, perquè hi deu haver dos o tres a Espanya a qui no agrada la repressió sobre els representants catalans democràticament triats, ni les agressions salvatges d’orangutans vestits de la Guerra de les Galàxies. A la resta, sí que els agrada, però llavors es tindria que valorar detingudament si aquests cafres poden ser qualificats com a persones: aquells que celebren les pallisses, aquells que s’alegren dels nostres ferits, aquells que només consideren víctimes els autolesionats de la policia o aquells que no tenen el més elemental respecte al president d’un país que els va molt per davant en parlamentarisme i democràcia. Persones? Deixem-ho en “gent”, que és més genèric.

L’actual estat d’entropia de la societat catalana produeix, naturalment, desequilibris i canvis, transformacions de l’estat inicial vers un nou estat de coses que no es pot preveure exactament, però que és inevitable, producte d’unes causes concretes que sí que sabem. En tot temps de revoltes es produeixen incomoditats i accidents, molèsties a aquells no disposats a entomar les dificultats per crear noves situacions. Talls de carreteres, marxes, manifestacions i fins barricades en flames, tot això incomoda als esperits adotzenats o alienats. Però de quina manera es podria provocar l’avenç de la situació sense aquestes “molèsties”? Votant, naturalment, aquest és els sentit de la democràcia: que el poble decideixi, i no pas estacant-lo amb constitucions fabricades per evitar tot canvi en la situació de les nacions que reclamen RECUPERAR un estat propi. Fóra més còmode i civilitzat que es reconegués el dret dels catalans a resoldre les noves cruïlles decidint les coses per majoria. Però l’estat espanyol es va fer per la força, pels decrets de Nova Planta, per les guerres carlines, per les dictadures del segle XX i, sobre tot, per la derrota republicana de 1939. L’estat feixista que es va perpetuar per línia directa fins la constitució de 1978. Les proves? Les tenim davant la cara. Aquelles lliçons explicades a la mainada als instituts i universitats ara les tenen en 3D. I en són conscients. Val més quatre barricades en flames que els atroços bombardejos de l’aviació feixista italiana el 1938, per compte dels feixistes espanyols que van matar la democràcia... i que no la deixen rebrostar. Aquelles bombes van caure damunt dels nostres pares i avis amb total impunitat davant la resta del món. Va ser l’enèsima onada del “a por ellos”, i els les tenim guardades.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid