El passat 23 de setembre a Catalunya va esdevenir un fet que comença a ser habitual, però que no és gens normal. La Guàrdia Civil va detenir 9 persones que va vincular als CDR, els Comitès de Defensa de la República, en una operació ordenada per l’Audiència Nacional. La Fiscalia de l’Audiència Nacional els imputava els delictes de terrorisme, rebel·lió i tinença d’explosius. Dos d’ells van ser alliberats en poques hores. A partir de llavors, sobretot per part dels mitjans editats a Madrid (però no només), es va iniciar una campanya de criminalització d’aquestes persones i, per ampliació, de l’independentisme polític.
Per prendre un exemple d’aquell mateix dia em fixo en el diari El Mundo, que assegura que els detinguts són “acusados de preparar acciones violentas, incluyendo el uso de explosivos contra edificios del Estado”. És més, segons el famós rotatiu, “en los registros se ha encontrado material para la fabricación de Goma 2 y el plano de al menos un cuartel de la Guardia Civil en Cataluña, según confirman fuentes de la investigación”. I aquí em mata. “Segons fonts…”.
Però és que el mateix diari, el dia 29, ja parla en boca del jutge instructor i relaten els autos de presó. Impressionant. El tema és que sembla ser que alguns d’aquests CDR s’haurien reunit amb Anna Puigdemont, germana del 130è president de la Generalitat, per poder establir un contacte segur entre ell i el 131è president de la Generalitat, Quim Torra. Ole! Hem estat una setmana desmentint el tema i per amunt i per avall. Tot plegat és pornografia.
Aquesta casa el mateix dia 23 de setembre va llançar una anàlisi express sobre la vulneració habitual de la pressumpció d’innocència dels detinguts. Molt acurada i encertada. Sobretot el primer punt, que té a veure amb la crebilitat que donem a les fonts oficials. Jo sóc un home d’ordre i crec en que les institucions no menteixen. Però això, la meva caricatura, no és acrítica. No pot ser que fins i tot llegint un comunicat ple de condicionals no s’hagi estat capaç de baixar la marxa i, arribat del cas, de posar el fre de mà.
I en el cas de la informació audiovisual el cas és encara més greu. Sempre és complicat il·lustrar aquest tipus d’informacions. D’acord. Ara bé, quan les imatges que tens no són ni provatòries ni eloqüents la notícia ja no s’aguanta. I per tant es menteix. Però com que ve de fonts oficials…
Les fonts oficials no són tòxiques, vull insistir. Però com qualsevol altre font el periodista ha de voler confirmar la informació que té. Recordo allò de confirmar amb tres fonts, i com costava. Vaig començar la meva carrera professional fent informació política, una dècada, i la prudència era la millor manera de fer, molta intoxicació i inexactitud. Després, fent informació econòmica vaig comprovar com la vida es podia arribar a complicar. Però sobretot, fent informació cultural em vaig adonar de la dificultat de treure l’entrellat de tot plegat. Un món fosc en el que allò de “segons fonts…” era navegar en mar brava.
El periodisme es fa amb fonts. Ras i curt. Ara bé, cal tenir criteri propi. I això es cultiva, curiosament, amb fonts. El periodista ha de tendir a poder confirmar informacions, també, amb el seu coneixement. També cal aprendre a confiar o no confiar en tot tipus de fonts, i més avui en dia amb tanta polifonia.
Em fa por que quan és més senzill accedir a les persones i al coneixement tendim a tancar el circuit informatiu. Segurament això ho dic perquè em faig gran i enyoro fer informació amb fonts.