Mentre la Guàrdia Civil detenia nou persones vinculades als Comitès de Defensa de la República (CDR) del Vallès i d’Osona el passat dilluns 23 de setembre, les filtracions del cas, sota secret de sumari, començaven a desfilar pels mitjans de comunicació. Des del primer moment, advocades i famílies han denunciat diverses irregularitats en el marc de l’Operació Judes (encara oberta), que vulneren el dret a defensa. Unes denúncies a les que s’ha sumat també l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona o l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH). El passat 26 de setembre, el jutge de l’Audiència Nacional espanyola que instrueix el cas, Manuel García Castellón, va decidir enviar a la presó les set detingudes, acusades dels delictes de pertinença a organització terrorista, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per provocar estralls. El portaveu d’Alerta Solidària, Xavier Pellicer, explica que de forma immediata impugnaran la presó preventiva en considerar que no hi ha risc de reiteració perquè “no hi ha fets”, que no hi ha risc de destrucció de proves perquè “fa un any que investiguen i ja tenen el que volien” i que tampoc hi ha risc de fuga d’unes persones “amb pares grans, fills i arrelament”. Quan ja fa nou dies dels assalts de la Guàrdia Civil a diversos domicilis, entrevistem familiars de tres de les persones detingudes: la companya del Xavi, l’Anna; el germà de l’Edu, el David; i l’oncle del Jordi, el David R., així com el portaveu d’Alerta Solidària, Xavier Pellicer, l’organització antirepressiva que porta les seves defenses. Les famílies han demanat no publicar els seus cognoms ni els de les persones detingudes per denunciar la utilització de les seves dades públicament sense el seu consentiment.
Dissabte es van mobilitzar 12.000 persones a Sabadell per demanar la llibertat de les set detingudes. Com valoreu la resposta social?
Anna: Estic al·lucinada amb la resposta. La gentada que va haver-hi dissabte, 12.000 persones, és realment un revulsiu. Si volen instaurar la por, no ho aconseguiran. Particularment, mai m’havien fet tants petons i abraçades, gent que conec i gent que no conec. A casa, es va presentar una dona que volia ajudar-me en el que fos o l’altre dia passava un cotxe i des de dins cridaven “força!”.
David: M’he quedat impressionat amb la resposta de Catalunya. Com diu l’Anna, la gent t’atura, et dona abraçades, a mi i als meus pares. Visc a Castelldefels i els veïns que es van assabentar per la premsa de seguida es van oferir a ajudar-me amb el que necessités. Dissabte, el meu pare volia comprar una samarreta groga per anar a la manifestació a Sabadell, el dependent li va preguntar per què la volia i quan va explicar-li que un dels detinguts era el seu fill, l’home va començar a plorar i li va regalar la samarreta, a banda d’oferir-se pel que fes falta. És un exemple de com és Catalunya.
David R.: Trobo piles i piles de missatges preguntant què necessitem, preguntant què poden fer. La gent està molt preocupada i disposada a donar suport.
Xavier Pellicer: La solidaritat ens desborda i fins i tot se’ns fa difícil estar a l’alçada i poder gestionar tota la solidaritat. Hi ha un munt de concentracions a les que no podem assistir.
On éreu la matinada del 23 de setembre i com us vau assabentar del que estava succeint?
Anna: Jo estava al llit dormint al costat del Xavi. Em vaig despertar quan ja eren a la porta de dalt, vaig veure llum per sota la porta i vaig pensar que hi havia lladres, que volien robar les bicicletes. M’hi vaig acostar per fer algun crit que marxessin i és quan van cridar “Guardia Civil” i van esbotzar la porta. Al entrar ens van cridar “al suelo”. Hi havia els meus dos fills menors d’edat.
David: El meu germà viu sol. Jo estava dormint i no vaig saber-ne res fins al dilluns al migdia, quan les meves nebodes em van començar a preguntar pel seu pare… Ja més tard, vaig saber com havia anat tot.
David R.: Jo era fora. Però aquella nit el Jordi dormia amb el seu germà, que viu a la mateixa planta del mateix edifici. La Guàrdia Civil va esbotzar la porta i el va encanonar a la cara, el van emmanillar i el van deixar assegut a l’escala vuit hores, ahir encara li feia mal el cul. Després van anar a casa els pares i els van retenir. Els van posar de cara a la paret, els van apuntar amb les armes i fins les dues del migdia no van poder vestir-se. Tenen 73 i 75 anys, amb problemes de salut, ell té un únic pulmó i problemes al cor. Qui podia avisar un advocat del que estava passant eren segurament els pares, però no van poder. El germà del Jordi, encanonat, va viure un moment de coacció i va transmetre al seu germà, abans que se l’enduguessin detingut, que si no col·laborava, ens pegarien i ens detindrien a tots. El Jordi té una actitud paternal cap al seu germà i ja va quedar tocat.
X. P: Tenim constància que les dues persones que van ser assistides per advocat d’ofici no va ser per voluntat pròpia. De les nou persones detingudes, dues ja estaven defensades per Alerta Solidària, perquè la setmana anterior havien sortit públicament denunciant que se’ls ha obert un procediment judicial, amb l’acusació particular de la Generalitat, per haver participat en les mobilitzacions de rebuig al trasllat dels presos de Lledoners. Una encara està empresonada i l’altra ja es troba en llibertat amb càrrecs. De la resta, hi ha persones que quan patien el registre ja van demanar que es contactés amb Alerta i altres que ho demanen a través dels entorns. En alguns casos vam poder ser als escorcolls i al llarg de dilluns ens vam posar en contacte amb la Guàrdia Civil per dir-los que les famílies havien designat diversos advocats coordinats amb Alerta Solidària per portar les defenses. Només aconseguim la defensa de cinc de les set persones, malgrat que la Guàrdia Civil en un dels casos la dona per bona fins minuts abans de la declaració. Fins 36 hores després de les detencions no comencem a tenir contacte amb cinc de les set persones detingudes. Aleshores, entrem en un periple per poder exercir la defensa d’aquests dues persones, tal com ha manifestat la família. Però no hi tenim accés per una sèrie d’irregularitats i vulneracions dels seus drets, que van acompanyades de coaccions i amenaces contra elles i els seus familiars. Hem trigat gairebé una setmana per exercir la defensa de la totalitat de les persones empresonades.
Per què es produeixen escorcolls sense cap advocat?
X.P: Sempre ha d’haver-hi advocat durant l’escorcoll si així ho manifesten les persones detingudes. Però la Guàrdia Civil juga amb el fet de dir que no estan detingudes fins que no finalitzen els escorcolls i és aleshores quan els llegeixen el drets. Quan hi ha ordre de detenció, haurien de llegir-los aquests drets en un primer moment, entre els quals figura el dret a estar en tot moment acompanyat per un advocat. En els casos que es reclama l’advocat des del primer moment insistentment, ho fan, però si no, poden trigar cinc, sis o set hores a llegir-los els drets. Nosaltres entenem que tots aquests elements invaliden les detencions i gran part dels escorcolls. Però els temps jurídics són els que són i són lents. Sabem que, segurament, a anys vista ens donaran la raó.
Què es va endur la Guàrdia Civil?
Anna: Casa meva és un pis allargat i van començar des de l’interior cap a l’exterior. Jo no vaig veure-ho, només ho sentia. Van començar pel safareig i van anar avançant. Crec que el Xavi sí que va estar-hi present. Em van deixar vestir i prendre’m un cafè i de fet, crec que com davant de casa meva hi havia molta premsa –era el cas més mediàtic–, van ser més suaus, també perquè he pogut contrastar-ho amb la resta de famílies. Això sí, ho van remenar tot, estava tot remogut i ho anaven apilant. Es van endur tot allò digital: des de la càmera de fotos del meu fill fins a pens amb fotografies de la vida del Xavi, els discs durs amb Juego de Tronos, totes les pel·lícules… Però també els telèfons, llibretes meves de la meva entitat i d’altres entitats… M’han fotut tota la feina enlaire; m’han deixat sense res. No vaig entendre què passava fins després d’hores, quan vaig sentir els primers crits de “llibertat, llibertat!”. I sobretot quan es van endur el Xavi i va pujar Alerta a casa per dir-me que eren més detinguts i donar-me’n els noms… molts som amics.
David: L’Edu viu sol i vam assabentar-nos de com havia anat tot perquè ens ho va explicar quan el vaig poder veure divendres a la tarda. Ens va explicar que entre quatre i cinc de la matinada van entrar fent molt soroll i trencant la porta. No recorda si eren quatre o cinc guàrdies civils amb les metralletes i pistoles i el van emmanillar. Es van endur material informàtic, el portàtil, discs durs, pens i el seu cotxe, on tenia banderoles i samarretes. Diu que va ser dur, però que va aguantar tranquil, tot i que no tenia el seu advocat. La seva porta ha estat tots aquests dies precintada però no tenia la resolució del jutge posada. La Guàrdia Civil ens ha anat dient que no hi podíem entrar i finalment avui m’han dit que podíem fer-ho sense problema. Tot són entrebancs.
David R.: En el cas de la meva família, va haver-hi tres registres: a casa del Jordi, a casa el seu germà i a casa els pares. A casa seva no sabem com va ser, perquè no hi era, aquella nit dormia a casa el germà. En tot cas, pot ser que a casa en Jordi hi hagi moltes coses, era impressor i tenia piles de paper. També a casa del meu germà, en un garatge, potser hi havia uns 3.000 llibres, herència del meu pare. Tot el que estava en suports magnètics s’ho van endur. No sabem tot el que s’han endut ni què poden haver relacionat amb el cas. De casa el germà del Jordi es van endur una urna i alguna cosa més. Al pares del Jordi els van prendre els telèfons i jo no podia contactar-hi. Diuen que no van estar incomunicats, però jo em pregunto aleshores què és la incomunicació. No van poder parlar amb l’advocat ni amb nosaltres. A nosaltres no ens va trucar ningú, ni la Guàrdia Civil ni l’advocada. No hem pogut contactar amb l’advocat fins passats cinc dies. Per tant, considero que el Jordi ha estat incomunicat cinc dies. Quan l’advocat aconsegueix parlar amb ell després d’una carrera d’obstacles, es va trobar una persona en estat de xoc. Ell és conscient que necessita un psicòleg més que un advocat i el va intentar remuntar com a persona. Li va donar molts consells de què fer a la presó i ell anava dient: “jo no he fet res, què faig aquí?”. Ens deien que havia refusat l’advocat d’Alerta i ho va ratificar per escrit. El que nosaltres hem de ratificar és si hi ha hagut o no maltractaments.
Des d’Alerta Solidària heu parlat “d’aplicació encoberta de la llei antiterrorista”.
X.P: Formalment no s’ha aplicat i públicament va sortir el ministre d’Interior dient que no s’ha aplicat. A la pràctica, hi ha hagut vulneració de drets des del primer moment: des de no informar al Col·legi d’Advocats que s’estava practicant un registre i una detenció en el cas de les persones que no havien designat advocat propi, fins a no comunicar als advocats designats on eren les persones detingudes i negar-los el dret a entrevistar-s’hi, quan el termini màxim són tres hores des de la detenció. I a partir d’aquí, tots els periples d’incomunicació, de falses informacions als advocats sobre on eren, interrogatoris il·legals durant els trasllats i amenaces i coaccions tant a les persones com a l’entorn. Fins i tot les famílies tant del Jordi com del Ferran presenten un habeas corpus, el dimecres a la nit, entenent que s’està practicant una detenció il·legal, perquè tot i que no s’està aplicant la llei antiterrorista, no se’ls permet designar una advocat de confiança. Per tant, la detenció és il.legal. És un abús de la Guàrdia Civil emparada en l’Audiència Nacional i en la Fiscalia que invalida, de facto, qualsevol opció de defensa d’aquestes persones. És així: s’ha aplicat de forma encoberta la llei antiterrorista.
Quan us assabenteu de l’acusació de “terrorisme”?
Anna: En un primer moment, em van dir que “yo y los niños quedábamos al margen”. Abans d’endur-se el Xavi, em van donar els papers. Hi havia un únic concepte subratllat, hi posava: “delito de terrorismo”. Quan vaig veure com se l’enduien i tot el muntatge de càmeres, policia… vaig preguntar-me “què està passant?”. Encara no m’he llegit l’atestat sencer.
David: Quan me’n vaig assabentar, el primer que vaig pensar és que era mentida. Sé com és el meu germà. La família vam tenir-ho claríssim des de l’inici i intentarem defensar-lo tot el que puguem. És impensable. Absolutament mentida.
David: Jo ho vaig llegir a l’atestat a casa del meu germà, però abans ja havien començat les filtracions als mitjans de comunicació. Sense cap dubte, el primer que em va passar pel cap va ser: muntatge. Perquè ara venen uns dies de mobilitzacions i de la mateixa manera que primer van detenir Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ara pensen que ens han d’espantar i els ha tocat a ells. Comences a llegir i ho trobes molt fort, no té cap credibilitat tot el que expliquen. T’adones que estan construint un relat. Fixa’t que ara ja han posat el Puigdemont i el Torra pel mig. Potser volen tornar a justificar un 155. En tot cas, tinc clar que va molt més enllà de la campanya electoral. El poder de l’Estat passa del PP i del PSOE, són els seus instruments. Ells tenen un full de ruta i saben on van: a fer por i espantar. Ho aconseguiran? Fan mal, però si coneixem el que fan i les raons, no ho crec.
X.P: Nosaltres pensem que hi ha unes raons molt tàctiques i molt conjunturals, vinculades a un clima preelectoral i al fet de voler aturar unes mobilitzacions. Alhora, generen un relat necessari de cara a la sentència del procés: apuntalem que hi ha una violència, la vinculen a uns partits polítics, apliquen una sentència que justifica una violència, que tot i ser a posteriori, entra dins d’aquest clima. I alhora, a mig llarg termini, pretén aturar el creixement de l’independentisme, o un nou desbordament. També hi ha l’element de l’etiqueta de terrorisme, que sempre funciona, permet la impunitat i aconsegueix també un rebuig social. Estan abusant d’aquest terme i l’estan estirant molt per intentar encabir una situació que és molt diferenciada d’altres. També sabem quin és el relat oficial, la potència i els mitjans que té l’Estat per imposar-lo.
X.P: En general, les filtracions intenten apuntalar un relat determinat. Ens denota, per una banda, el que no tenen: si filtren que tenen precursors d’explosius, que són substàncies que tots podem tenir a casa, és que no tenen explosius. Ens donen mostres de la feblesa de l’acusació. Nosaltres no tenim pràcticament res, ni la interlocutòria d’empresonament complet. No sabem ni quins fets concrets s’imputen a cada persona. És a dir, sabem de què se’ls acusa, però no el perquè. El secret de sumari serveix per protegir la investigació, per preservar-la de futuribles accions dins la investigació, però en cap cas pot vulnerar el dret a la defensa. I s’està vulnerant. Se’ns nega fins i tot la possibilitat d’assistir a les declaracions de les persones de qui demanem la defensa. Estem en aquests nivells d’indefensió absoluta i pensem que aquest procés podria ser declarat nul. Però tot és massa lent per a les necessitats jurídiques, personals i de les famílies.
David R.: No és només que no tinguem la informació. Si els fets no hi són, què vol dir? S’estan construint fets? És una pregunta que ens fem. Dos dels detinguts han patit llargs interrogatoris sense advocat. Si em trobo en la seva situació, no sé si al cap de cinc dies, jo no firmaria que “he matat a Kennedy”. Quin valor poden tenir aquestes declaracions, firmades davant d’aquest advocat d’ofici? No hi hem tingut contacte amb aquest advocat i a més, hem tingut moltes dificultats per fer el traspàs de defensa. Ens deien que no podíem.
X.P: Un dels detinguts va trucar a la família i va dir que estava molt bé amb l’advocat d’ofici i que no podia parlar més. Després però, en persona, ha dit “jo no volia l’advocat d’ofici”. En quines condicions es produeix aquesta trucada? Tot això és el que anirem treballant per aclarir el que ha passat.
Les filtracions del cas, sota secret de sumari, també estan generant relat. Com creieu que influencia i què exigiu als mitjans de comunicació?
Anna: Em sembla molt increïble que t’arribin determinades notícies i et creguis acríticament que a Catalunya hi ha terrorisme. L’operació de la Guàrdia Civil respon a una estratègia política que acaba trencant vides.
David: És un relat guionitzat amb pautes i guies clares. Jo tinc contacte amb familiars de fora de Catalunya i s’han espantat. He percebut que llegien els diaris i dubtaven.
Anna: I entenc que la premsa no és dolenta, que és una eina necessària i essencial. Darrere d’una entrevista, una càmera o un micròfon hi ha una persona. Demanaria que tot i que tinguem idees diferents, empatitzin amb nosaltres i no s’inventin ni ens titllin de res, perquè no saben res. I si ho fan perquè s’hi juguen el sou, que pleguin perquè aleshores no són bons periodistes.
David: Hi ha molts mitjans que funcionen per interessos econòmics i polítics i no tenen escrúpols. Que expliquen la història responent als seus interessos i els és igual trencar famílies o països. Els demano que quan es demostri que tot és mentida, demanin perdó, que reconeguin que s’han equivocat. Que el senyor Eduardo Inda surti a les televisions i als diaris a demanar perdó. Com imagino que no ho farà, intentaré per tots els mitjans revertir els missatges llançats amb les fotografies del meu germà.
Com us afecta emocionalment la repressió que esteu vivint com a familiars de les persones detingudes?
Anna: Jo m’he aprimat moltíssim i visc una barreja tan gran de sentiments, que estic com plana. No els reconeixes al moment: passes de plorar, a riure, estàs trista, enrabiada… Cada familiar trobarà els seus recursos. El suport tant de la meva família, com dels meus amics, que som una tribu, com de la gent del carrer que ni tan sols conec, és essencial. T’han vulnerat un espai íntim, que és la teva llar. Però em sento amb força i vull tenir ganes de dormir sola a casa, al meu llit, de refer i tornar a agafar la rutina. M’havia fet un calendari perquè la meva situació laboral ha canviat i vaig estar a punt de treure’l del menjador, però no, he de fer certa rutina, les vides han de continuar. Tindran un altre color, una altra olor, un altre format, però han de continuar. El Xavi abans de marxar em va dir que anés a treballar a la tarda, també em va dir que serien tres dies… Tot i que no en tinguem ganes i estiguem tristos, hem de seguir, pensant en ells, que el que menys desitgen és que les famílies ens enfonsem.
David: En el nostre cas és una situació de cansament físic i psicològic, però traiem forces, que no sabíem que teníem. L’empresonament del meu germà ens ha unit i ens diem que ens estimem, quan abans no ho fèiem. Com a independentista, no tant actiu com el meu germà, tinc moltes ganes de lluitar. El dia que surti, vull que vegi el que la seva família i el seu entorn està fent per ell. No tinc por a res, ni a perdre la feina ni al que em diguin els veïns ni els familiars de fora de Catalunya…
David R.: A les parelles i als pares els ha quedat un buit impressionant i òbviament, ens ha afectat a tots. Però tenim clar que és un muntatge, que no han fet res més que ser activistes pacífics, i per tant, que hem de seguir endavant per nosaltres i per ells. Cadascú ho viu diferent. És una muntanya russa. Els sentiments pugen i baixen. Estem forts pels fets, sabem que és una injustícia, i tous pels sentiments. Ningú està preparat per una situació així.
David R.: També cal tenir en compte que indirectament han fet mal. S’han endut cotxes i alguns eren eines de treball. I un es pregunta què faré si em guanyava la vida amb això; hi ha un fill que no té l’eina de treball. També hi ha hipoteques, per exemple. Són aspectes que a vegades no es veuen. Són nous problemes, però per sort hi ha la fortalesa de la solidaritat.
X.P: Els mecanismes repressius estan estudiats i les respostes antirepressives, per sort o per desgràcia i per acumulació d’experiències també. Sabem que té un impacte directe cap a les pròpies persones represaliades i sobretot indirecta, cap a l’entorn. També sabem que té uns objectius i treballem per contrarestar-los i tornar-los en forma de boomerang: tot el que intenteu amb el cop aconseguirà l’efecte contrari. Pensem que les famílies de les nou persones són un exemple en aquest sentit: estan fent pinya, amb situacions familiars complexes, agreujades pels empresonaments, que van a la una, totes juntes, que estan fent un treball col·lectiu brutal d’autoorganització, d’empoderament. Són un exemple. En cap cas estan aconseguint allò que volien, que era trencar el coixí solidari, les famílies i l’entorn.