L’estiu començava amb foc a la Ribera d’Ebre. Les imatges aèries de l’incendi iniciat el 26 de juny a la Torre de l’Espanyol mostraven clarament als ulls de qualsevol que no volgués ignorar-ho les conseqüències de l’abandonament de l’activitat agrària: camps treballats d’ametllers i oliveres formant illes sorprenentment vives enmig d’un mar de devastació, just a tocar d’altres bancals calcinats que en cas d’estar cultivats haurien fet de tallafocs i reduït la magnitud de l’incendi. L’opinió publicada, radiada i televisada és pràcticament unànime: calen més pagesos i ramaders al territori. La unanimitat duraria poc.

Poques setmanes després començaven els assalts a granges per part d’adolescents animalistes i els discurs ramaderòfob arribava a tots els mitjans. Demagògia extraterrestre contra el dret a viure a/de la terra, amb terminologia més pròpia dels dibuixos animats que de debats seriosos i necessaris sobre models polítics, econòmics i socials: abeurar vaques-bebè, retornar ous a les seves propietàries, aïllar galls violadors o excarcerar conills són algunes de les proeses d’uns activistes de Youtube. Els sectors més integristes de l’animalisme -que converteixen el veganisme, una opció individual tan legítima com qualsevol altra, en una creença pseudoreligiosa- no s’estan de comparar les explotacions ramaderes amb Auschwitz i Mauthausen, equiparant els ramaders amb els nazis i les víctimes dels camps d’extermini amb els animals de granja (que és precisament el que feia el nazisme per a justificar solucions finals). I mentre les criatures alienígenes es passegen per les granges com qui va a Port-Aventura, saltant-se totes les normatives de bioseguretat, fent-se selfis i muntant-se pel·lis de pagesos assassins, hi ha creadors d’opinió que els riuen les gràcies i mitjans que juguen a l’equidistància entre qui roba caps de bestiar a les granges i qui es guanya la vida treballant-hi. “Sí, d’acord, els assalts potser no són correctes però les condicions en què viuen els animals...”

Per si la ramaderia no estava prou en el punt de mira, apareix un report de l’ONU atribuint a l’activitat agrícola i ramadera el 22% de les emissions de diòxid de carboni, mentre que la part més grossa del 78% restant correspon a l’ús de combustibles fòssils per al transport i la indústria. Curiosament l’única recepta que transcendeix als mitjans no se centra en la part grossa del femer, que inclou moltíssimes activitats que, a diferència de l’alimentació, són prescindibles. Ningú no parla, per exemple, de reduir els desplaçaments turístics i sí, en canvi, de fer-ho amb el consum de carn. Si voleu salvar el planeta, en comptes d’anar qualsevol festa gastronòmica carnívora de les moltes que es fan als Països Catalans, millor que agafeu l’avió i aneu a Austràlia menjar-vos una bona hamburguesa de soja sud-americana. L’ONU calcula que amb una dieta amb menys carn es podria arribar a rebaixar les emissions de CO² uns 5 punts percentuals. Per a aconseguir aquest canvi d’hàbits alimentaris hi ha propostes contradictòries: des d’apel·lar a la consciència dels consumidors, instant-los a consumir menys carn però més ecològica, fins a apujar-ne l’IVA (que aconseguiria l’efecte contrari: dificultar l’accés a carns de major qualitat a la població amb menys recurs econòmics).

Es veu que els ramaders catalans i els devoradors de fuet no només són els culpables de la contaminació atmosfèrica i del forat de la capa d’ozó, també en són dels incendis que arrasen l’Amazònia. “Sí, perquè es destrueix el pulmó del planeta per a conrear-hi soja transgènica per a alimentar la ramaderia intensiva europea”. És cert que l’actual model de producció i distribució d’aliments a nivell mundial és un problema (també) ambiental, però no tant pel model majoritàriament intensiu de la ramaderia com per la mundialització dels mercats. Com diria aquell: és el capitalisme, estúpids! Com a consumidors contribuïm a menjar-nos la selva tant si el que endrapem són bistecs de vedella catalana engreixada amb soja brasilera com si són de carn produïda al Mato Grosso o si la ingerim en forma de tofu. Però, esclar, als activistes de pa (integral, amb llavors quinoa peruana i sèsam de l’Índia) sucat amb oli (de palma) d’una franquícia animalista australiana els és més fàcil anar a Osona a robar a un cunicultor que a encarar-se amb la colla de lladres del G7 reunits a finals d’agost al País Basc.

Mentre que al Brasil, a Indonèsia o al Congo pateixen la desforestació, al nostre país la problemàtica és l’oposada: el creixement descontrolat de la massa boscosa en detriment de les terres de conreu. La poca rendibilitat econòmica de l’agricultura de secà es veu reflectida també en les dades demogràfiques de bona part del país. Un parell d’exemples:

1. La pràctica totalitat de municipis afectats per l’incendi de la Ribera d’Ebre han vist reduïda a menys de la meitat la població que tenien a inicis del segle passat: la Torre de l’Espanyol (de 1.527 habitants el 1900 a 628 el 2018), Vinebre (de 1.196 a 432), Palma d'Ebre (de 989 a 353), Maials (de 2.271 a 931). L’única excepció és Flix (de 2.516 a 3.491) que, malgrat acollir una important (i lleugerament contaminant) indústria química, el seu creixement no ha aconseguit retenir el gruix de l’èxode rural de la seva immediata rodalia.

1. El 26 de juny, el mateix dia que l’incendi de la Ribera, començava a Herbers el 41è Aplec dels Ports, sota el lema “Al despoblament ni aigua”. L’evolució demogràfica de la comarca més septentrional del País Valencià, recollida a l’esquena de la samarreta commemorativa de l’aplec, és dramàtica: en el període 1900-2019 el conjunt dels Ports ha passat de 22.670 habitants a 6.652 i tots els seus 14 municipis han perdut població, inclosa la capital, Morella (de 7.335 a 2.437), alguns fins a extrems esgarrifosos: Sorita (de 1.236 a 112), Cinctorres (de 1.537 a 399), Herbers (de 666 a 49), Vallibona (de 1.708 a 75!)

Estaria bé saber quants d’aquests supervivents que romanen en pobles semiabandonats es guanyen les garrofes gràcies a que un dia van decidir fer una granja per a complementar els ingressos minvants de l’activitat estrictament agrícola i, amb el temps, el complement ha esdevingut la principal font d’ingressos.

És evident que cal plantejar-se quin ha de ser el model agrícola i ramader del futur –exactament igual que el de la resta d’activitats humanes- però cal fer-ho tenint en compte totes les variables -des de la reducció de l’impacte ambiental negatiu a un major repartiment del seu impacte econòmic- i un dels factors a tenir en compte és la repercussió demogràfica dels hipotètics canvis a aplicar. Com deia una altra de les samarretes reivindicatives de l’estiu: “Ni una pagesa menys. Ni un pagès menys”. Un missatge que hauria d’assumir tothom... tret de qui consideri positiu buidar les reserves rurals dels exòtics indígenes que encara s’hi aferren i encabir-los tots en uns quants pisos-contenidor, com els que recentment s’han començat a instal·lar a Barcelona. Tanquem encara més pobles i fem créixer, encara més, una ciutat que, si fem cas als índexs de contaminació atmosfèrica i ens creiem les causes a què aquesta s’atribueix, no només és la primera població del país en habitants humans sinó que també deu tenir la major concentració nacional de vaques flatulentes? El model territorial que volem passa per l’estabulació intensiva d’humans en unes poques comarques del país? Ni acceptació acrítica dels models econòmics (inclosos els agrícoles i ramaders) imposats, ni debats de models agrícoles i ramaders sense la pagesia.