Aprovar els pressupostos o no aprovar-los. Fa setmanes que el debat polític se centra en aquesta qüestió. De l'aprovació dels pressupostos sembla que en depèn la convocatòria o no d'unes eleccions, el finançament dels serveis públics, la fractura final de l'independentisme, l'enfortiment de les infraestructures, el retorn d'un tripartit, el creixement o no de la desigualtat i, en definitiva, tot el futur políticoeconòmic del nostre país. Però si la cosa és tan, tan, tan important... Com és que els ciutadans en sabem tan poc, d'aquests pressupostos?
Si parem l'orella i escoltem als representants del Govern i dels diversos partits encara entendrem menys del poc que entenem. Uns diuen que tenen més despesa social. Els altres menys. Uns diuen que ajuden a la indústria, els altres que no. Uns diuen que abaixen els impostos, els altres el contrari. Com pot ser que si els pressupostos són tan, tan, tan importants, els nostres representants diguin en tot moment coses tan contradictòries? A qui creiem?
Jo no sóc expert en la matèria. He participat en un procés parlamentari d'aprovació de pressupostos i el que he pogut veure és que cadascú explica la fira tal com li ha anat. I els pressupostos es converteixen en una batalla que avorreix, malgrat la seva importància. Potser és això el que busquen les forces polítiques? Que ens avorrim? Sí, s'ha posat avorrida la cosa però permeteu-me fer alguns apunts:
Els pressupostos d'ERC. Per començar, qui esperi uns pressupostos molt d'esquerres que no esperi els d'Aragonès. ERC juga a ser un partit socialdemòcrata gairebé a l'estil PSOE en matèria econòmica. Diu el vicepresident que hi haurà no sé quants mils milions més per no sé què. Sabem, per exemple, quant ens costarà la Llei Aragonès que anirà dins de la Llei de Mesures? (de la Llei de Mesures que acompanyen els pressupostos no se'n parla però és molt important) No ho sabem. Dit això, és molt probable que el d'ERC proposin mesures que, tot i no ser gaire d'esquerres, estaran més enllà del que certs sectors de JxC estarien disposats a acceptar. Al final, l'esquerra i la dreta acaben sent relatius. (Si no pregunteu-li al Pedro Sànchez que ara torna a semblar d'esquerres només pel fet que hagi aparegut Vox a l'escenari!).
Els pressupostos dels Comuns. "Prou retallades" repeteixen els Comuns i qualsevol persona amb un mínim de consciència social hi ha d'estar d'acord. Però quan pares l'orella per veure què diuen després, silenci i buidor. Quines són les seves propostes? El no-res, més enllà de l'eslògan. Fer veure que les limitacions imposades per l'Estat no existeixen, empassar-se les imposicions de Brussel·les i algunes peticions concretes, que podem compartir, però que no serveixen ni per pagar el sou dels diputats i l'assignació del grup parlamentari durant la legislatura. Com deia abans, no crec que puguem esperar gaire dels pressupostos d'ERC... Però com s'ho faran els Comuns per dir-li que no a Aragonès quan fa uns mesos aplaudien amb les orelles els comptes d'un partit neoliberal com el PSOE?
Els pressupostos de la CUP. Segurament serien els que a mi m'agradarien. Perquè els pressupostos són política i darrere dels números s'amaguen maneres de veure el món. I l'evidència (el canvi climàtic, els boscos, la desigualtat i la pobresa) demostren que el capitalisme no funciona. Segurament serà la CUP en solitari qui posi sobre la taula aquesta realitat objectiva mentre la resta ens vol seduir amb eslògan i frases fetes pels 15 segons del telenotícies. Però malgrat això, sentia la CUP oposar-se als pressupostos perquè obeeixen als dictats de la troica, de la UE i del capital. I tenen raó, els obeeixen. Ara bé: pot Aragonès aquesta tardor desobeir el BCE? Està en condicions de plantar cara a l'estructura perversa des de la vicepresidència econòmica d'una autonomia espanyola? Recordem a Tsipras i a com va ser escombrat malgrat ser el president d'un Estat (suposadament sobirà) i amb un poble al darrere. Fins a quin punt és productiu el posicionament?
Els pressupostos de JxC. Curiosament el partit del MHP és el que menys diu de la qüestió. Deixa fer a Aragonès. Les tensions internes deuen ser grans. Al grup parlamentari hi ha convergents de tota la vida, convergents conversos, convergents socialdemòcrates, postconvergents i, fins i tot, gent que no és convergent. El debat deu anar per dintre mentre el president enfila cap als jutjats per penjar una pancarta.
Els pressupostos avorreixen (o ens els fan avorrir) i potser jo m'estic allargant, per tant m'estalvio qualsevol comentari sobre les postures dels senyors del 155. Entre altres coses perquè els pressupostos són política i el 155 és antipolítica pura.
Recordo en la tramitació dels últims pressupostos, enmig de tots els jocs de mans imaginables, una reflexió de l'Àngels Martínez Castells, que aquella legislatura estava pendent dels debats parlamentaris. Recordo la reflexió perquè la va fer per escrit. Deia:
"Al Parlament de Catalunya se seguia el joc al pensament i al sistema establerts. I així es començava a treballar en els pressupostos de la Generalitat, amb maneguins i visera de comptable en lloc de fer servir l'esperit lúcid i rebel del canvi imprescindible".
Veurem que ens expliquen les setmanes vinents i que no ens vulguin avorrir.
