‘L’home que talla l’aigua’ de La vida material (Club Editor, 2018, traducció al català de David Ilig) és una història per tornar-se boig. Una història terrible. Tan terrible que Marguerite Duras, una escriptora que devia llegir a la premsa que el cas s’arxivava o que va decidir construir aquest relat quan ja era una vella a qui l’alcohol només li permetia d’escriure en veu alta, no va voler donar pistes d’una desgràcia majúscula ni mantenir la tragèdia en suspens fins al final. Alguna cosa li va impedir de ser gradual i subtil i de complaure’s estilísticament. Duras en té prou amb quatre paràgrafs per explicar que un home i una dona s’estiren a les vies del tren amb dos fills. Per morir. «Cent metres. Estirar-se. Tranquil·litzar les criatures. Adormir-les, potser, amb cançons. / Diuen que el tren es va aturar. / Aquesta és la història.»

Una precisió rotunda en l’ús de la puntuació no li serveix només per anar al gra. La manera amb què Duras desafia les frases i els talla l’alè sembla el reflex d’una literatura que ha sabut evitar la nafra del pensament totalitari: «no penso res en general, de res, excepte de la injustícia social», diu a la nota introductòria del llibre. Potser per això, perquè ‘L’home que talla l’aigua’ és l’última baula d’aquesta injustícia, el text és una condemna radical d’un cas concret on ressona l’engranatge d’una immoralitat sistèmica. Potser també per això Duras va decidir esquivar el discurs que es desplega subordinat i ufanós: perquè calia una entonació incòmoda i una sintaxi quotidiana i senzilla i gairebé pertorbant perexplicar una història que són tres històries estrangulant-se i que és una sola història que impedeix de llegir independentment les històries que la conformen ⎯perquè no és lògic, perquè és indecent. Per deixar lloc a la transparència del crim. Fins al mareig. Per deixar lloc a la claredat del dolor. Això és un suïcidi, això són les ordres que un home executa i això és preguntar-se per què amb una cosa i amb l’altra s’ha fet literatura.

Això és una família que viu en una estació mig abandonada d’un poble de l’est de França. Una família que no pot pagar la factura del gas ni de l’aigua ni de la llum i una família que es mata. Una família un mica especial i una mica diferent dels altres, explica. Una dona qualificada de mig retardada, afegeix. 

Això també és un home que talla l’aigua de l’estació, a ple estiu, i deixa la mare sense una gota d’aigua per banyar les criatures i per fer-les beure. Un operari de l’empresa de l’aigua que «era un home aparentment com els altres». Un home que sabia que feia molta calor i que va veure el nen de quatre anys i el d’un any i mig. Un home que va complir les seves obligacions de manera escrupolosa i que, un cop la família va ser esclafada pel tren, va parlar per dir que ella no s’havia defensat, que no li havia demanat que els deixés l’aigua. Un home metòdic, monstruosament lleial als dictats superiors. Un altre buròcrata criminal. La segona pell d’un sistema de protecció social (Duras explica que aquesta família devia rebre un ajut de l’ajuntament) que, vinclat al diner i armat fins a les dents de treballadors obedients, empeny a matar-se. La segona pell del poble de l’est de França de què parla Duras i la segona pell de les societats on vivim. El salt al buit després de rebre l’avís de desnonament. El pis d’una entitat bancària, un grups d’homes anomenat comitiva judicial, un llenguatge administratiu asfixiant i un suïcidi provocat.  

Finalment, això és la història d’un silenci sense el qual Duras no hauria escrit aquest text. Després que li tallessin l’aigua, aquesta mare se’n va anar al bar i alguna cosa li va dir a la mestressa. No va parlar de la mort. No se sap què va dir ni si va explicar el que havia fet l’operari. Qualsevol cosa que aquesta dona hagués dit, de qui Duras no en coneix el nom, hauria estat l’equivalent a notificar la seva decisió terminal. «Potser va ser una frase sobre la calor. Hauria esdevingut sagrada. / És en moments així que el llenguatge assoleix el seu poder últim. Tant se val el que digués a la mestressa del bar, les seves paraules ho deien tot». Podria ser un buit o un esdeveniment esborrat, però no ho és. És un silenci que hi és. Un silenci que deixa una marca. Un silenci, diu, «que em fa avançar i que em fa penetrar en la història, sense això quedo fora». Perquè si s’hagués sabut tot no hi hauria hagut res a dir en aquest llibre. O potser, com explica a El dolor, la literatura li hauria fet vergonya. Però com que aquí no es coneixen les últimes paraules que aquesta dona va pronunciar abans de matar-se amb la seva família, Duras pot escriure aquesta història terrible i explicar clarament per què l’ha escrit: «restableixo la literatura amb el seu profund silenci». El dels anònims, el que s’ha confinat insondablement en l’oblit, el de les històries per tornar-se boig i el de les històries a qui es deu la literatura. Des de la llibertat de qui escriu quan s’acosta al final, això fa Duras: evocar la memòria d’una dona que, tot i ser qualificada de retardada,  tenia un coneixement tan definitiu i profund de la realitat que sabia que ningú no l’ajudaria a treure la seva família d’aquella pobresa. Això fa Duras a partir d’aquest suïcidi: posar en dubte el retard d’una dona de qui ningú no parlarà mai i tornar-li, almenys, aquell silenci.