"Qui no ha pensat que, potser si, quan parla Carrizosa ens està advertint que faran el que calgui perquè ells tenen el poder?"
Hem de tenir por?
04/10/2019 Hemeroteca

Les imatges de la Guàrdia Civil colpejant una porta amb brutalitat extrema, la sensació d'impunitat acumulades per tants muntatges policials i la implantació sistemàtica d'un escenari gairebé pre-bèl·lic per part de l'entramat polític-mediàtic, vulguem o no, ens fa sentir un malestar, un desassossec que es pot semblar massa a la por. Pot ser un dia la meva porta? Puc ser jo un dels tants que han estat detinguts, interrogats i empresonats sense proves, sense garanties, sense proves?

Qui no s'ha fet aquestes preguntes aquestes últimes hores? Qui no ha repassat mentalment el seu compte de Twitter, les seves converses telefòniques dels últims dos maleint la maleïda situació? Qui no s'ha sorprés valorant la possibilitat de callar, de no fer tant retuit, de "vigilar" amb el que deia per telèfon o a casa al costat d'Alexa? Qui no ha pensat que, potser, quan parla Carrizosa ens està advertint que faran el que calgui perquè ells tenen el poder? Qui no ha recordat que tantes vegades arreu del món els dolents han esclafat els bons perquè al final, quan les coses es posen lletges l'única raó és la raó de la força? Quantes pel·lícules, llibres, documentals i històries hem llegit on qui guanya no guanya per tenir raó sinó per tenir força? Quants de nosaltres aquests dies hem estat temptats de dir-li a algú proper: "vés amb cura"? Sí, és la por. La por funciona, s'encomana i ens fa ràbia sentir-la perquè percebem que és dintre nostre que es lliura una batalla que estem perdem, molt abans que arribin a la porta de casa nostra.

 

És en aquest moment, on la por es contagia, on la ràbia de veure's arraconat es fa patent, quan hem d'activar tots els mecanismes de defensa possibles. Cal recordar que hi ha tombat la porta de casa del veí però cal no oblidar l'evidència que no poden derribar totes les portes, ni tan sols l'1% de totes les portes de tota la gent que sap que cal seguir dempeus. Cal recordar que fins i tot, com s'ha publicat fa unes poques hores, la porta ja havia estat substituïda per una de nova, de més forta. I cal recordar que igual que la por es contagia a una velocitat enorme, la valentia, la dignitat col·lectiva davant la injustícia, la necessitat imperiosa de dir prou, la sensació irresistible de "per aquí no passo" és mil vegades més contagiosa, mil vegades més potent i, el més important, mil vegades més satisfactòria. Hem de tenir por? Sí. I l'hem de comprendre, aguantar-lo i empassar-lo. Un cop fet això, tornem a la realitat i recordem qui som, qui són els nostres amics, veïns i companys i preparem-nos per gaudir de treure'ns la por de sobra. De vegades guanyen els dolents però la seva por no dura eternament. Mentre es manté la solidaritat amb qui està patint directament, no oblidem que la por es pot esvair en un sol moment, amb un gest de dignitat, en una manifestació que passa per sota el nostre balcó o amb una mirada d'un desconegut que et somriu al carrer quan vas a trobar-te amb milions més i recordes que no estem sols.