-“Els totalitarismes, com els materials radioactius, tenen una vida molt llarga i segueixen emetent toxicitat de manera invisible. Continuen cremant per dins, imperceptibles als ulls”

    Epíleg de Marta Rebón i Ferran Mateo  a Temps de segona mà. La fi de l’home roig  Svetlana Aleksiévitx 2013

-Tsunami:” Onada lliure transoceànica molt potent, de gran període, de gran velocitat de propagació i de gran longitud d’ona, imperceptible a la mar oberta; és produïda per un commoció” Diccionari de Geologia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)

-Visc forastera/ en una terra xopa/ de desmemòria , Joana Raspall  Arpegis.Identitat.Lluita.2004

Aquestes tres cites, que parlen de llarga toxicitat invisible,  de desmemòria i estranyament i d’una metàfora del terratrèmol que s’acosta, em serveixen per situar aquests moments històrics, polítics , socials i morals de la nostra terra en uns temps profundament tòxics i enverinats, en què les accions de ruptura amb el Regne d’Espanya  del més immediat passat (no més enllà de 10 anys o de l’1 d’octubre de 2017)  són objecte d’una desmemòria buscada: volen, els nostres adversaris i enemics, que oblidem tant les victòries i el coratge d’un Arenys de Munt i tot el que el va seguir; tant  la força d’unes mobilitzacions i votacions guanyadores per part dels independentistes malgrat totes les maniobres i tripijocs en contra; volen fer això tant  com volen desdibuixar –sobretot el Psoe i els seus entorns neoautonomistes - la seva infame aposta pel 155, per la repressió i per l’ús de les clavegueres.

Per això convé desemmascarar sense descans els relats que fan córrer des de tots els seus poders mediàtics (xarxes socials, publicacions i textos de tota mena, rumors escampats malintencionadament, notícies falses...)  sobre el fet que ens hem de protegir del bloc del “trifachito” (PP-C’s-Vox), (ara que han conovcat noves eleccions estatals) quan de qui ens hem de protegir és del bloc del 155 (PP-Cs-PSOE-Vox) . I deixo de parlar del PSC perquè a hores d’ara ha deixat d’existir políticament i només serveix com un nom d’ús local per entabanar algun compatriota despistat.

Hem de tenir clar, doncs, que la confrontació i la ruptura reals ens enfronta  amb els valedors de la monarquia borbònica, els amants del 155 i els depredadors que ronden entorn dels negocis protegits pel BOE, amb els escanyapobres que escatimem sous, llocs de treball, pensions, habitatges dignes, i tota mena de recursos socials que cal a la gent treballadora.

A continuació l’independentisme d’esquerres ha d’aclarir també quin és el seu paper en el vesper polític dels Països Catalans: la recent Assemblea Organitzativa i  Estratègica  de la CUP a Celrà no ha aclarit gran cosa ni ha fet l’autocrítica profunda que caldria; hem aclarit què entenem per “independentisme d’esquerres”? Qui forma o conforma l’espai polític  d’aquest independentisme? Són instruments vàlids les TEI (Taules d’esquerra independentista) i són suficientment obertes i respectades dins el context de la Unitat Popular? O són un univers força tancat i amb tics sectaris d’un esquerranisme eixorc,  que no les fan gens operatives de cara a fer efectiva la ruptura  amb el Regne d’Espanya; seria més eficaç anar  creant espais d’institucionalitat pròpia i organitzacions sectorials definitivament deslligades del sucursalisme estatal, sobretot col·legis i organitzacions professionals, sindicals, antirepressives: caldria donar impuls als CDR, als cercles d’Entesa del debat Constituent, a la línia de l’anomenat Consum Estratègic, a un gran pacte per una política lingüística moderna i de l’espai comunicacional  català del segle XXI no tancada en els binomis oficialitat/cooficialitat, català/castellà, que són obsolets i plens de recels i falsedats que fan més nosa que servei.  Caldria prioritzar les polítiques socials de pensions, llocs de feina, habitatge, sanitat universal pública, escola i universitat a l’abast de tothom, protecció ecològica del territori, parar els peus en sec al patriarcat i les seves conseqüències i no deslligar-les en cap moment de la necessitat d’independència política i sobirania popular, de democràcia radical.

L’independentisme d’esquerres tenim com a paper essencial no separar ni dissociar l’acció política dins de les institucions--, que té una capacitat d’acció d’insubmissió i desobediència civil  limitada però que la té molt més de la que creiem i practiquem— no separar-la – repeteixo- de l’acció d’estratègia d’insubmissió permanent a fora, basada en la mobilització continuada en diferents formats (de masses, de petit escamot, partisana, de bloqueig, de vaga llampec, de vaga de zel a la japonesa, de paralització d’algun sector o aturada general d’unes hores o dies estipulats o de vaga indefinida...) És això “el tsunami democràtic”? , doncs, si és això endavant les atxes!

També és important el paper que l’independentisme d’esquerres pot fer fora ja de la Constitució Espanyola tant en la construcció del cens electoral propi del poble català de cara a exercir el vot  d’autodeterminació en aplicació del dret internacional, com en la construcció del Consell de la República i de l’Assemblea de Representants Electes del Poble Català. Aquesta estratègia fora de la Constitució del Regne d’Espanya no anul·la la capacitat d’incidir en les institucions i processos electorals estatals, autonòmics, sindicals, etc.  sotmesos a les lleis espanyoles d’ocupació perquè estem necessitats i obligats a posar pedres a la sabata sempre que podem i a debilitar, entrebancar i trepitjar l’ull de poll dels òrgans de poder de l’adversari en el cor mateix del seu funcionament.

Tothom dins del món dels partidaris de l’autodeterminació diuen que convindria una estratègia coincident, de conjunció d’objectius i de mètodes: una unitat electoral com a mètode sembla que no és possible a no ser que els tripijocs per fer fora de la política parlamentària estatal els grups sobiranistes i independentistes (exigint un  % a tot l’estat, inhabilitant el polítics emergents,  prohibint els partits, com ja s’està fent a Turquia o a Rússia i altres estats de reverberació totalitària ) obliguin a adoptar aquesta estratègia unitària per damunt dels interessos dels diversos partits i les lluites per unes hegemonies electorals molt volàtils.

Aquí entra en joc la necessitat d’endreça de les diverses formacions sobiranistes, de tercera via neoautonomista, d’idealització del “diàleg”  que han entrat en un procés d’implosió: CIU ha desaparegut del mapa polític català i les restes de les estratègies i tàctiques  del “peix al cove”, “la puta i la ramoneta”, la moderació neoautonomista, la idea de reformar el Regne d’Espanya, d’abraçar un estat federal, els mantres tipus “Les coses no s’han fet bé”, “Cal un bany de realitat”  i altres fantasies han entrat en una subhasta de microplataformes, criptopartits, batalles per assegurar-se un lloc a la menjadora i esgarrapar una mica de poder i de sou on sigui: en el món dels grans projectes econòmics del transport, per exemple, o a l’ombra del BOE, o empenyent cap a la privatització de serveis que ofereix bones oportunitats  o el tema de la seguretat, o apuntant-se a les diverses modes catastrofistes per esgarrapar alguna portada o algun sou futur. I no estic pensant únicament en l’univers ex-ciu  o ex psoe, sinó en la implosió que també estan experimentant els podemites que els ha abocat a ser utilitzats bàsicament com a mur de contenció de l’independentisme tant el conservador com el d’esquerres com ha passat a l’ajuntament del cap i casal, exemple clar d’aquesta predisposició a servir d’obstacle contra l’avenç del moviment independentista rupturista.

Encara ens queden per veure moltes recomposicions, canvis de jaqueta i altres meravelles polítiques que poden treure el cap enmig dels processos electorals i de les sentències dels judicis contra el poble català. La partida no s’ha acabat ni molt menys, tant sols estem –com diu el filòsof Xavier Antich- en el llamp que anticipa la tempesta.