Fa poc més d’un any, els valencians van recuperar la televisió pública pròpia i en llengua pròpia: À Punt Mèdia. Les dades d’audiència li donen un 2,5% de quota, un percentatge molt modest però en creixement, i que arriba al 10% en el cas dels informatius. Cal tenir en compte que Canal 9 i Punt 2, en el seu últim any, el 2013, no superaven junts el 5% i que actualment la cadena té un pressupost bastant limitat (55 milions d’euros, enfront, per exemple, els més de 300 milions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que procedeixen en més d’un 70% de la Generalitat). A més, el passat pesa: tant pel malbaratament com per la imatge de televisió manipuladora per excel·lència dins de l’Estat espanyol.
Les funcions d’À Punt Mèdia són, entre altres, la promoció del sector cultural i audiovisual valencià i de l’ús social de la llengua pròpia. Quan van tancar Canal 9, els principals interrogants anaven referits a qui faria aquestes dues funcions. Malgrat tot, Radiotelevisió Valenciana havia permés el manteniment d’un (precari) sector audiovisual valencià i havia permès al català entrar en les cases de molts valencians amb un doble efecte: prestigiar-la com a llengua d’ús formal i informal i “educar” en valencià tant a noves generacions com a persones adultes que, si no hagués estat per la televisió pública, mai haguessen escoltat ni, de retruc, aprés valencià. Quan va desaparéixer Canal 9, es va quedar un gran buit en aquest sentit que encara persisteix i s’està (intentant) reconstruir.
Crec que, erròniament, aquestes dues funcions s’han atribuït en exclusiva a la televisió pública valenciana. Ha estat un mantra del valencianisme reclamar una televisió pública per poder promoure la cultura i la llengua pròpies. I, efectivament, aquesta ha de ser-ne un pilar central. El que vull introduir és que hauríem de ser més ambiciosos i no conformar-nos, només, amb una televisió pública pròpia, sinó crear polítiques o estructures que facen que aquestes dues funcions les complisquen molts més actors i la nostra llengua i sector audiovisual no siguen tan dependents d’aquest ens públic.
A Catalunya, per exemple, l’espai mediàtic té més repartides les funcions de promoció de la llengua i suport de la indústria audiovisual, tot i que, evidentment, la televisió pública catalana hi té un paper central. Hi ha, a més, plataformes com ara la Xarxa Audiovisual Local (impulsada en el seu origen per la Diputació de Barcelona) i una important presència de diferents mitjans privats i alternatius en català que garanteixen de forma més estable les funcions abans esmentades. De fet, a qualsevol país, l’ús de la llengua pròpia està present de forma natural a tots els mitjans molt més enllà de la ràdio o la televisió públiques. En els països amb una llengua pròpia minoritzada, com el nostre, això ha de aposta estratègica: una xarxa de mitjans locals públics al País Valencià –que podrien impulsar les diputacions– seria una nova eina d’impuls del sector audiovisual autòcton i de difusió de l’ús de la llengua pròpia a cadenes que actualment treballen des de la precarietat: donaria resposta a una demanda no atesa d’informació de proximitat, en català i en format audiovisual.
Crec que s’hauria de donar major suport des de les institucions a la creació i existència de mitjans privats que emetin en català o que tinguin edició o programes en llengua pròpia, com fa Levante-EMV en la seua versió digital o audiovisual. Ja hi ha diferents exemples de mitjans: l’històric setmanari El Temps o la televisió de les comarques centrals Comarcal TV, entre altres exemples. El Diari la Veu, per la seua banda, està demostrant que és possible, tot i que no és fàcil, fer un mitjà en valencià i, en aquest cas, valencianista, amb un creixement continuat d’audiència, tot i que està lluny encara de les dades de mitjans com ara Valencia Plaza o de les versions digitals de Levante-EMV, Las Provincias o Diario Información.
Encara que no és molt conegut, el País Valencià va ser referent i pioner en mitjans alternatius en català: el 1999 es va crear el quinzenal en paper L’Avanç, que va tancar el 2008. Va ser una publicació íntegrament en català que es distribuïa als quioscos a les comarques de València i Castelló: comptava amb 750 subscriptors, una tirada de 5.000 exemplars i vendes de 2.000, sent, en el seu moment, la web informativa en català més visitada del País Valencià. Aquests mitjans parteixen d’iniciatives ciutadanes o de moviments socials, però probablement podrien ser més incentivats donant més facilitats des del marc regulatori, atesa la seua naturalesa sense afany de lucre.
Si féssem una aposta pel català als mitjans valencians més ambiciosa i més transversal –i potser políticament més complexa– que només des d’À Punt Mèdia, la nostra llengua arribaria a molts més sectors socials i el nostre sector cultural i audiovisual tindria molta més força. I tampoc no tindríem, al País Valencià, aquesta dependència de la televisió pública que, malgrat les seues notables carències, va deixar un enorme buit quan va ser tancada al 2013 i que ara estem en camí recuperar. En el cas valencià, crec, hauríem de mirar més enllà d’À Punt Mèdia.