Fa exactament dos anys que el Parlament de Catalunya va aprovar les lleis de referèndum i de desconnexió. Van ser sessions molt intenses, en què la majoria independentista va haver de posar a prova les costures del reglament de la cambra per evitar el filibusterisme dels partits unionistes, que van fer tot el possible per impedir que la voluntat popular es pogués plasmar en unes lleis que van fer realitat l’exercici de sobirania més gran de la Catalunya contemporània.
La ràbia i impotència dels contraris a la llibertat i a l’exercici del dret democràtic a l’autodeterminació es fan paleses en el judici indigne contra la presidenta Carme Forcadell i contra els membres de la mesa del Parlament, que van fer l’únic que podien fer: permetre un debat democràtic en un parlament democràtic. En les democràcies de veritat, l’activitat parlamentària és sagrada i inviolable. Es pot debatre qualsevol tema –qualsevol– i es pot aprovar qualsevulla llei –qualsevulla. En tot cas, hi ha mecanismes per invalidar una llei, però són sempre posteriors. No trobareu un debat parlamentari anul·lat prèviament per un tribunal, o una amenaça penal contra les autoritats d’un parlament, o diputats perseguits per les seves paraules en seu legislativa.
Això que passa a Espanya no passa en cap democràcia consolidada. El tribunal escocès que va rebre la denúncia contra Boris Johnson per suspendre el Parlament britànic ha dit clarament que l’activitat parlamentària “no és matèria dels tribunals”. Cal repetir-ho fins a la sacietat: tot el que es va fer els dies 6 i 7 de setembre del 2017 va ser legal, legítim i democràtic.
La presó de l’expresidenta del Parlament és un ultratge a la democràcia universal i als drets i llibertats dels catalans, que hem de denunciar dia si, dia també. Carme Forcadell està pagant un preu elevadíssim per defensar els nostres drets i les nostres llibertats. És injust que continuem amb les nostres vides sense aconseguir el seu alliberament. No pas demà ni demà passat. Avui mateix.
