En relació a les darreres noticies sobre petició de reducció de la despesa sanitària plantejada pel Govern de Madrid i la resposta des del Govern de la Generalitat, la Marea Blanca de Catalunya manifesta:
Primer : Que la despesa sanitària pública a Catalunya va passar del 5,6 % del PIB l'any 2011 al 5,3% l'any 2016, quan en el conjunt de l'estat està a un punt per sobre (6,4 al 2016). I totes estan per sota de la mitjana de la OCDE, UE i UE-15. Aquí teniu les dades: https://catsalut.gencat.cat/web/.content/minisite/catsalut/coneix_catsalut/informacio-economica/documents/quadres-despesa-salut-sobre-PIB.pdf i per tant no sembla admissible que es redueixin encara més els recursos per al sistema públic de salut.
Una altre qüestió a debatre és que els diferents Governs de la Generalitat hagin fet una gestió deficient dels recursos, creant una gran xarxa de centres hospitalaris molt costosos i deixant morir d'inanició l'atenció primària. L’hospitalocentrisme en què s’han basat per a crear el model sanitari que existeix avui dia ha conduït a la pèrdua dels controls sanitaris i del diagnòstic de persones malaltes, amb la qual cosa s’estan posant en perill moltes vides amb la pèrdua del seguiment integral de les persones i els seus processos.
Hem de tenir en compte que el sistema de concertació amb empreses privades ha estat una altra font de malbaratament de recursos. Segons l'informe de la FADSP de l'any 2018, el 25% del pressupost sanitari públic anava a parar a entitats privades, molt per sobre de la resta de comunitats. La segona en aquest ranking és Madrid, amb el 12 %. A Catalunya, l’empresa pública Institut Català de la Salut només gestiona el 30% del pressupost en salut, per tant, el 70% aproximadament se’n va a consorcis, centres sanitaris privats, fundacions i mútues.
Segon: La reducció de despesa només en base a criteris econòmics i la necessitat d'ajustament és per una banda conseqüència de l'art.135 de la CE introduït amb nocturnitat i traïduria i alhora un exemple de mercantilització de la salut. Aquest article 135 de la CE va ser aprovat pels partits que donen suport tant al Govern central com al de la Generalitat
Ambdós parlen de despesa, però per a nosaltres es tracta d’inversió sanitària i social.
La reducció de” despesa” hauria de ser basada en criteris de resultats mesurats en salut i sanitat pública, terapèutics i de bon ús evitant la sobremedicalització, fruit d'un servei nacional de salut primarista amb gran pes de la medicina preventiva i la salut comunitària, incidint sobre els determinants socials i ambientals de la salut de totes.
Tercer: Sobre la oportunitat de la petició de reducció és curiós que gairebé sorgeixi alhora de l'aniversari de la modificació del RD 16/2012, que malgrat els anuncis del govern central no ha estat resolt com pretenen. Diferents organitzacions acrediten més de 1300 casos d'exclusió sanitària, sense comptar exemples de recursos per part del govern central contra l'assistència sanitària pública en cas de reagrupament familiar i s’estan dictant sentències del Tribunal Suprem que contradiuen drets fonamentals.
Ens trobem amb un govern en funcions que aplica, de forma com a mínim inoportuna i contradictòria criteris retalladors austericides provinent de l’anterior executiu del Partit Popular i a Catalunya de la sociovergència, continuació de les polítiques neoliberals.
La demanda de retallar més no és pas una petició nova: sistemàticament el govern central ha enviat peticions semblants però habitualment cap a final d'any i a totes les comunitats afectades, no és un fet singular a Catalunya. Si com voldríem pensar és tan sols un recordatori formal d’un incompliment, el llistat de greuges podria ser enorme en ambdues direccions. Han estat onze comunitats autònomes les que han rebut la “nota”, un àmbit propi per a resoldre-ho seria el Consell Interterritorial de Sanitat , clar que pel que fa a Catalunya primer hi hauria d’assistir-hi la Honorable Consellera de Salut, senyora Alba Verges.
Sembla ser que ens trobem davant d’una picabaralla oportunista i partidista, un nou engany a la ciutadania que permet seguir retallant serveis públics i privatitzar i austeritzar els drets socials.
Per tant:
1. Cal exigir al Govern de la Generalitat un ús adequat i eficient dels recursos de cara a obtenir els millors resultats en salut i en equitat social tot assegurant el caràcter universal del sistema, això es tradueix en un canvi de model sanitari, proper amb les necessitats de la ciutadania i llunyà amb els interessos dels lobbys privatitzadors de la sanitat.
2. Cal demanar, alhora, un finançament igualitari amb la resta de comunitats per part del govern central i millores en la gestió sanitària del govern català, entre les que serien prioritàries: gestió directa de centres i prestació de serveis que ara es fan en empreses privades, per empreses públiques; reducció de la despesa farmacèutica en base a sistemes de compra i revisió de la llista de productes finançats; racionalització dels serveis terciaris; potenciació dels serveis d'atenció primària de manera que recuperin funcions que ara es fan en centres hospitalaris i que resulten més cars i més iatrogènics (per exemple, els serveis d'urgència); revisió de la xarxa hospitalària, adequant-la a criteris de necessitats territorials i d'eficiència, cosa que inclouria la transformació d'alguns hospitals d'aguts actuals en centres socio-sanitaris i altres.
3. La tasca d’un govern es governar i administrar com a tal preparar uns pressupostos que en tot cas suposin un avanç cap a un veritable servei nacional de salut primarista i integral
4. Cal la retirada de la Llei Aragonès, principal atac neoliberal, mercantilitzador i privatitzador que podem patir a Catalunya i parlar de la realitat de la nostra salut, de l’exclusió sanitària, de les llistes d’espera, les congestions als centres sanitaris, l’atenció primària, condicions de treball, reversió de privatitzacions i externalitzacions.
Barcelona a 7 d’agost de 2019
La Marea Blanca de Catalunya