El cos. Ja ho sé, sempre parle del cos. Des de fa un temps visibilitze la diversitat corporal i la pressió estètica centrada en el pes (grasfòbia). Lluny de no ser aquesta una qüestió política és altra forma d’opressió clarament identificada en el sistema: “El cos és també un territori polític, i aquesta ha estat una de les aportacions bàsiques dels moviments feministes i queer, entendre el cos en la seua dimensió política”(1) (Yera Moreno Sainz-Ezquerra, artista, educadora i investigadora, doctora en Filosofía per la Universitat Complutense de Madrid).

Cossos marcats per la culpa, la pobresa, la violència, les fronteres. El menyspreu convertit en terrorisme corporal d’un sistema que ens mesura segons el gènere, la classe social, l’orientació sexual, l’edat, la capacitat, la mida, la raça, la bellesa, entre d’altres, fent de la diferència una dissidència a combatre i imposant la dictadura de la norma – allò que s’entén com a natural i normal i per tant, com a model correcte i únic- (2).

Fa uns mesos, vaig assistir a una reunió on una persona activista pels drets de les persones VIH + va dir que fer activisme és posar el cos i que en el seu cas a més és literal. Què són les farmacèutiques i les lleis mitjançant les quals s'aproven tractaments si no sistemes polítics? Què és l’odi estructural contra un grup de gent si no una forma de mantindre l’ordre social?

Bonaventura Clotet (Cap de la Unitat de VIH de l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, a Badalona, des de 1987) reconeix  aquesta aliança política entre el cos i l’activisme / militància quan diu: "cal felicitar a l'activisme perquè va ser crucial per accelerar el desenvolupament i aprovació dels fàrmacs”. Les persones activistes varen posar el cos en les seues reivindicacions i a més, visibilitzaren directament el resultat dels tractaments i el cos amb VIH+. 

Als inicis dels 90, quan es morien una quantitat elevada de persones joves per sida, els cossos moribunds als hospitals no eren cossos amb valor, el sistema havia decidit que aquests cossos representaven la vergonya, la culpa, la sexualitat tòxica, l’orientació sexual equivocada i les males decisions. En l’actualitat moltes persones són excloses de rebre tractament arreu del món (3) el que ens fa tornar novament a la qüestió del cos, fotografía del que som i del que no som per al sistema. Tot ens traspassa la pell. Què val un cos? Un cos és un reflex de totes les opressions. Com diu Sonya Renne Taylor (activista i poeta): “No podem parlar del cossos sense parlar dels sistemes que governen els nostres cossos” (2).

Racisme, masclisme, capacitisme, LGTBIfòbia, entre d’altres, sistemes on uns cossos són exclosos i situats per baix d'altres que constitueixen la norma. Una norma que viu d’un entramat de jerarquies i que està clarament relacionada amb el concepte “d’home” com a "gènere dominant-mesura de totes les coses", on s’inclou l’agressió a la integritat corporal si cal per exercir poder (4), ja siga en forma de violència de gènere, a través de la pressiò estètica (el cos de la dona és un objecte i a la vegada una provocació que genera respostes de descontrol), en agressions racistes o restringint medicaments a persones malaltes d'Hepatitis C.

El cos, la força de treball sobre la que el capitalisme camina. De gener a maig s’han produït un total de 257.289 accidents laborals a l’Estat espanyol, 250 de tipus mortal (5). Hores extres no remunerades, treball sense contracte, jornades impossibles, terrorisme patronal que dona com a resultat tota una sèrie de problemàtiques per a la salut de la classe treballadora. El cos territori on legislar i sobre el qual imposar els capritxos del mercat. 

De la mateixa manera, el col·lectiu de persones amb diversitat funcional, visibilitzen necessariament els seus cossos (ja que el seu activisme té molt de corporal), cossos als marges de la societat, ignorats moltesvegades i oblidats.Cossos amb altres capacitats o diferents, que definitivament pertorben la norma i obliguen el sistema a oferir altresrespostes. Es calcula que en un total de 3,3 milions de llars reside almenys unapersona que afirma tenir unadiscapacitat, el que suposa un 20 per cent (6). Això suposa, un bon grapat de persones amb corporalitats dissidents. En “Activisme, moviments i participació de les persones amb diversitat funcional durant la transició a la democràcia” Emilia Martos Contreras (Universitat d’Almería) manifesta que la principal col·laboració de les persones amb diversitat funcional es va donar fora dels partits polítics o dels sindicats. “Tot i que no comptem amb dades estadístiques específics, i els arxius hemerogràfics de l'època només van recollir les accions més significatives, tenim evidències que les mobilitzacions van ser recurrents (...). Una de les primeres accions de protesta que va transcendir als mitjans, el 1976, va ser la tancada d'un grup de persones amb diversitat funcional física a la parròquia de Jesús obrer, al barri de Sant Blai, a Madrid. Els tancats pertanyien a la Comissió de Treballadors Minusvàlids en atur de Màlaga, a la Comissió per a la Integració Social del Minusvàlid d'Andalusia i Minusvàlids Units de Madrid, i el seu objectiu era cridar l'atenció sobre la seva situació sociolaboral, protestant contra la ineficàcia per incompliment de les reserves d'ocupació aprovades pel franquisme” (7). De nou, cossos marcats per la diferència que es neguen a caure en l’ostracisme i reivindiquen el seu espai polític i social. 

I per què aquesta negació a debatre sobre la qüestió corporal? Tradicionalment s’ha entès el cos en oposició a l'ànima, una presó (cos) amb una prisionera (l’anima). Aquesta concepció cultural de l'ésser humà, ens ha ensenyat a veure el cos des d'una visió negativa: el cos s'entén com una cosa que ens oprimeix i que cal disciplinar o bé sacrificar. Una idea que Mercedes Oliveiro Malvar (Doctora en Filosofia i profesora a l’IES Alexandre Volta de Vigo) escriu a “El cos com a camp de batalla. Reflexions sobre la corporalitat femenina” (8) i que Magda Piñeyro (fundadora de Stop gordofobia i activista de la corporalitat grossa) assenyala: “La discriminació cap el cos gros està estructurada per tres factors entrellaçats: l'estètica, la salut i la moral. La primera ofereix el model extern de cos, el qual òbviament és prim (i de vegades atlètic); la segona ofereix un model intern de cos que és sa; la tercera ofereix un model de conducta que enalteix l'autocontrol i la disciplina. L'entrellaçament d'aquests tres factors (que he anomenat tripartit grasdofòbic) és, al meu entendre, la columna vertebral de la grasfòbia” (9). El cos gros es un cos que disciplinar. La primesa, un ideal a assolir mitjançant el assetjament publicitari que imposa el sacrifici a la dieta, l’exercici i la cirurgia estètica (el 49% de les alumnes de batxillerat a l’Estat espanyol estan preocupades per aprimar-se i entre les universitàries el percentatge puja fins al 53%) (8).

La fam que pateixen alguns cossos al món per no tindre recursos econòmics, la salut mental menyspreada d’altres, la manca d'una casa que deixa a altres cossos desprotegits, els cossos explotats en el mercat laboral, no hi ha activisme ni política possible sense el cos. Hem de fer una crítica constructiva entorn a la clàssica separació “sentir-pensar” (4) ja que necessitem d’una consciència corporal (4) per a educar en la diversitat fent visible la diferència com a part de la nostra identitat (1) combatent la legitimació de la violència i les pràctiques contra la llibertat i el dret a viure i decidir en igualtat de condicions de totes les persones. Així que no em negueu la corporalitat. No digueu "això no importa", no penseu que no poseu el cos. Parlar de corporalitat també és revolucionari i jo pose el cos.

1. Moreno Sainz-Esquerra, Y. (2016, maig 7). Monogràfic. Recuperat de http://www.te-feccoo.es/2016/05/07/el-cuerpo-es-tambien-un-territorio-politico/
2. Renee Taylor, S., (2019), El cos no és una disculpa, San Francisco, EEUU, Melusina.
3. Iriberri, A. (2013, julio 5). Els activistas del VIH reivindiquen la seua propia memòria històrica. Agencia SINC. Recuperat de https://www.agenciasinc.es/Reportajes/Los-activistas-del-VIH-reivindican-su-propia-memoria-historica
4. Villalba Augusto, C. & Álvarez Cuenca N. (2011). Cossos polítics i agència. Reflexions feministes sobre el cos, treball i colonialitat. Granada, España. Universitat de Granada. Campus Universitario de Cartuja, Granada. 
5. Ministeri de treball, migracions i seguretat social. (2019). Estadístiques d’accidents de treball. Recuperat de http://www.mitramiss.gob.es/estadisticas/eat/welcome.htm
6. Quantes persones amb discapacitat hi ha a Espanya? (2 de decembre de 2018). Recuperat de https://www.europapress.es/epsocial/igualdad/noticia-cuantas-personas-discapacidad-hay-espana-20181202110237.html
7. Martos Contreras, E. (2017). Activisme, moviments i participació social de les persones amb diversitat funcional durant la transició i la democràcia. Història Contemporània, 58-2018: 747-779. DOI: 10.1387/hc.18128 
8. Oliveira Malvar, M. El cos com a camp de batalla. Reflexions sobre la corporalitat femenina. Recuperat de file:///C:/Users/Usuario/Downloads/corpo_muller.pdf
9. Medina, E. (2018, juliol 1). Magdalena Piñeyro: La societat odia, humilia i patologitza la grossor. El diario. Recuperat de https://www.eldiario.es/canariasahora/lapalmaahora/sociedad/Magdalena-Pineyro-sociedad-humilla-patologiza_0_788121558.html