Quan Pedro Sánchez va conformar el seu govern algunes veus van celebrar que es tractava d'un govern feminista atès que la meitat de l'executiu es troba format per dones. Tot i que la fita era per celebrar realment, em vaig preguntar si el fet que un govern estiga conformat per dones ministres suposava que fora feminista tal i com entenem el feminisme.
Es de veres que una de les reivindicacions tradicionals dels moviments feministes ha estat la incorporació de la dona en llocs de representació i de poder on tradicionalment ha estat relegada i invisibilitzada. Però això no es tot.
El feminisme des del seu naixement i al llarg de la seua història s'ha conformat com la suma de les lluites de les dones per la igualtat, la equitat, la llibertat, la no explotació, contra els sotmetiments.
Ha estat el respecte per les persones, els pobles, la diversitat, la natura i els animals, la sostenibilitat, i la lluita contra el patriarcat i el capitalisme hegemònic de dominació. Fins i tot reivindicant la desobediència contra el statu quo quan ha estat necessari per avançar, i sense la qual les dones encara no tindríem dret a vot. Com deia Maria Cambrils "el feminisme no ha nascut ni s'ha cultivat mai als camps de golf, en els halls dels grans hotels o en festes aristòcratiques".
Alguns fets que s'han produït darrerament ens poden fer obrir els ulls en contrastar-los a la llum d'aquest concepte tan bonic que configura el feminisme.
La ministra de la Presidència, Relacions amb les Corts i Igualtat, Carmen Calvo, ha declarat que l'Open Arms no té permís per a rescatar persones, posant-se a la mateixa altura moral que els polítics d'Europa que han fet el possible per a no acollir les persones refugiades a punt de morir. Salvar vides no necessita cap permís, ha de ser una obligació dels estats que, com que no la complixen, l'han de fer les ONG. No sé que pensaran les lectores i els lectors, però açò poc té a veure amb la defensa dels drets humans en la qual es basa el feminisme.
Des del Ministeri de Justicia de la ministra Dolores Delgado s'afirma que Espanya va tenir un paper crucial en l'alliberament de París dels nazis, ara fa 75 anys, obviant que els soldats que van entrar a París (La Nueve) eren republicans antifeixistes als quals Espanya havia fet fugir i que de no ser així estarien en les cunetes de les carreteres o en le valle de los caidos. Un xicotet detall com que Franco estava al costat dels nazis i que canvia la historia de dalt a baix. Mentir per a canviar la història ha estat una pràctica tradicionalment utilitzada pel patriarcat, i no el consideraré feminisme mai, sobre tot quan justifica el feixisme.
Res més lluny que assegurar que les dones quan governen ho fan malament, com podria pensar qualsevol malintencionat de lectura ràpida. Allò que questione es que per a ser un govern realment feminista cal basar-se en el respecte pels principis que ha vengut conformant el feminisme, que mai són la violació dels drets humans ni el feixisme. Els governs autenticament feministes no segueixen a cegues els dictats del patriarcat i el capitalisme, al contrari, lluiten per la integritat física, psiquica i moral de les persones que ho necessiten, i per la memòria històrica dels qui han patit.
Fer les coses i governar a la manera patriarcal en nom del feminisme no ens ajuda en rés per avançar.