La mobilització massiva proposada per l'ANC de cara a l'11 de setembre, amb l'objectiu de pressionar als partits perquè busquin d'una vegada una via unitària cap a la independència, no ha agradat massa a sectors importants de l'independentisme, cansats de mobilitzacions de caràcter simbòlic.

És obvi, que hi ha un corrent d'opinió més o menys generalitzat, que veu en les concentracions massives, festives i folkloritzades, un model caduc. Aquesta sensació s'ha agreujat dramàticament, amb l'espectacle partidista per les molles de poder i el retorn a les polítiques autonomistes del "govern efectiu" de després de les eleccions del 21D.

I malgrat les evidències empíriques, tenim l'obligació de fer que l'arbre no ens tapi el bosc: el gran problema d'aquest 11S no és ni el format de mobilització, ni la reivindicació de la mobilització. El gran drama d'aquesta diada és que a partir del dia 12 de setembre hi ha la buidor, no hi ha res previst, el gran problema és que per la sentència (i això es mereix tota una altra reflexió) encara no hi ha clara cap reacció col·lectiva i consensuada. En aquests moments ni l'ANC, ni cap altra entitat o col·lectiu, han proposat cap tipus de mobilització ciutadana, amb garantia d'èxit, que vagi més enllà del folklorisme de manifestacions massives i de concentracions a les places dels ajuntaments.

I per què passa això? Sóc de l'opinió que ens passa perquè no hem sigut capaços de trencar el nostre marc mental col·lectiu. Vivim encara, pensant en el model del 2016-2017 quan els partits fixaven el rumb i la societat civil en fèiem seguidisme, sense preguntes ni dubtes. Seguint la seva direcció. I aquest model de seguidisme, com el model de manifestacions massives, festives i folklòriques, va acabar el 27 d'octubre del 2017.

Per avançar, és fonamental entendre avui, que les direccions dels partits s'han convertit en "gerents d'empreses" que miren més pel seu propi interès que pel bé col·lectiu del país i per tant, no podrem superar aquesta fase d'estancament, fins que no siguem capaços i capaces de desbordar-ne les seves estructures limitants.

Hem d'aconseguir estructurar moviments organitzatius de contrapoder al marge de les direccions dels partits i les institucions que es reparteixen. Mai en contra dels partits, però si al marge dels partits. Hem de saber crear mecanismes de pressió i denúncia, cada vegada que es saltin els compromisos electorals. Si tergiversen els seus programes sense cap mena de vergonya, és d'obligació ciutadana de denunciar-ho. Hem d'afavorir la trobada entre la seva militància de base i teixir les confiances i la cohesió que les cúpules són incapaces de d'impulsar. Hem d'afavorir, en tots els àmbit de la vida associativa, organitzativa i política, els debats interns que afavoreixin la democràcia interna de les organitzacions. De baix dalt. No hi ha més solució.

Alhora, hem de començar de manera urgent campanyes de no cooperació amb l'estat espanyol: fer vagues de consum de determinats productes de determinades empreses, forçar l'alentiment de l'administració estatal fins a col·lapsar-la, exigir a les nostres institucions que paguin els tributs a l'agència tributària de Catalunya, crear patrons de consum al marge de l'economia espanyola, potenciar i explicar bé l'objecció fiscal, ocupar llocs de decisió rellevants, fer mobilitzacions curtes però permanents al voltant dels interessos de l'estat als nostres pobles i ciutats, etc...

I és precisament per això, que no podem centrar la nostra indignació intentant fer iniciatives més o menys pintoresques el dia 11S perquè el gran drama, comença el dia 12S.

Ens hi posem?