El desconcert que vivim ens fa enyorar l’aparent unitat de la tardor de 2017, quan molts vam sentir-nos part d’una força imparable. Especialment entre les dates del 20-S i el 3-O es va funcionar de forma molt més unitària i combativa: tirant endavant els preparatius del referèndum tot i la repressió, plantant cara a l’Estat des de les institucions i des del carrer. La imatge que n’ha quedat és que sortíem al carrer i no preguntàvem a la gent del costat de quin partit eren. El contrast amb la situació actual és evident però tampoc ens hauria d’enlluernar: en aquella tardor la unitat que existia tampoc era la unitat estratègica que necessitem. El mateix referèndum de l’1-O no es llegia de la mateixa manera dins l’independentisme: alguns hi van arribar pensant que no se celebraria i per tant el veien com una acció d’agitació més, d’aquelles per carregar-se de raons amb la vista posada en unes noves eleccions; d’altres van creure-hi més però un cop celebrat no li van atorgar validesa al mandat, bé sigui perquè van considerar insuficients els resultats, bé sigui perquè la repressió els havia deslegitimat; i finalment hi ha qui el va entendre com el primer dia de la ruptura catalana: si érem capaços de fer el referèndum amb l’Estat en contra seríem capaços d’aplicar-ne el resultat en les mateixes circumstàncies. Probablement aquesta era la visió majoritària a nivell popular, especialment entre la militància independentista de base. No ho era en la direcció dels partits i entitats que eren els que prendrien les decisions en els dies següents.

No vull entrar a valorar els esdeveniments en clau de traïcions ni tampoc de raons estructurals sobre la classe política catalana perquè són explicacions aparentment contundents però que no tenen en compte la complexitat dels esdeveniments: per aquesta mateixa lògica els dirigents polítics no s’haurien arriscat ni a celebrar el referèndum sabent que comportaria repressió. Crec que simplement la direcció del procés va arribar al referèndum com a estació final. No era un esdeveniment dins un procés de conquesta de poder polític sinó un final a partir del qual es tenia l’esperança de saltar d’etapa aconseguint la reacció positiva o bé de l’Estat espanyol o bé de la comunitat internacional. Però això no va passar. La repressió de l’Estat, especialment les càrregues de l’1-O i el discurs del rei, així com les tèbies reaccions europees, van assenyalar que no hi hauria ni àrbitres ni negociacions i que continuar endavant només era possible a través del conflicte. I no hi havia pla B en una situació de tancament com aquella. Era el moment Mike Tyson: “Tothom té un pla, fins que li trenquen la cara”.

Ara la situació és si fa no fa la mateixa ja que és evident que només a través del conflicte es pot avançar. Ha canviat el Govern de l’Estat espanyol i el PSOE ha tingut la mateixa posició amb relació a l’autodeterminació: negació i amenaça de repressió. En el nou Govern que podria haver sorgit de les últimes eleccions fins i tot Unides Podem va renunciar a qualsevol alternativa i va acceptar el que li exigia el PSOE. En la qüestió catalana no hi ha espai per a terceres vies que no siguin negació i repressió.

És, per tant, molt probable que un nou escenari d’independència sigui com el de l’octubre de 2017 i que depengui fonamentalment de les nostres forces. I per arribar-hi amb més forces cal que cada moviment que es faci tingui una finalitat estratègica. Lawrence Freedman, un professor d’història militar del King’s College de Londres, va condensar en unes mil pàgines la història de l’estratègia (Strategy. A history. N’hi ha traducció al castellà) i va resumir la seva recerca ingent amb la següent frase: “l’estratègia és l’art de crear poder”. Així doncs tenir pensament estratègic vol dir prendre cadascuna de les decisions valorant si creen més o menys poder per a l’independentisme. En funció d’això caldria respondre les preguntes que ens fem reiteradament. Hi ha diferències substancials entre un Govern espanyol del PSOE i un de les dretes, amb relació a l’autodeterminació? Contra quin d’aquests governs podríem avançar més? La desobediència sempre fa avançar o cal calcular-ne els costos repressius? Les institucions tenen algun paper en la lluita per la independència? Què ens obre més possibilitats, una UE forta o en crisi? Pot Catalunya sola sostenir un conflicte contra l’Estat espanyol o caldrien més fronts de crisi? Fins a quin punt la repressió és un límit i fins a quin punt és un element que consolida les posicions?

Aquestes són algunes de les preguntes que ens hauríem de respondre i en funció d’això s’aniria construint l’estratègia. I cal aprofitar moments com els actuals perquè, quan els esdeveniments s’acceleren, la història no et perdona els deures que no has fet.