L’advocada penalista Anaïs Franquesa ha treballat sempre braç a braç amb els moviments socials i ha defensat causes relacionades amb els drets humans. És membre del Centre Irídia i forma part de l’acusació particular contra els agents de la policia espanyola denunciats per la violència desproporcionada de l’1-O a Barcelona. És l’advocada de Roger Español. A més, ha estat promotora i portaveu d’International Trial Watch, la plataforma d’observadors internacionals del judici contra el procés.

Franquesa parla de les vulneracions de drets al Tribunal Suprem espanyol i de la repressió. També del procediment contra els agents de la policia espanyola que es fa a Barcelona i de les dificultats que ha tingut International Trial Watch. L’advocada situa la repressió en un context global de restricció de l’espai de la protesta de la societat civil.

—Nombrosos advocats i activistes han criticat els Mossos per haver intensificat la repressió contra l’independentisme aquests últims mesos. Què en penseu?
—No ho sabria dir, aquests últims mesos. L’any passat, certament, la protesta va ser durament reprimida. A Irídia vam rebre moltes queixes sobre cops al cap en actuacions dels Mossos, per exemple. Ens van arribar vuitanta casos relacionats amb la repressió de la protesta. Hi ha hagut un nivell alt de violència institucional. Més que augmentar aquests últims mesos, ha continuat des del 2018. Sí que és veritat que durant el període 2016-2017 el nivell va baixar, però ara i abans d’aquests anys la repressió és més alta, també contra altres col·lectius. Per tant, ho interpreto com una continuïtat.

—Exerciu l’acusació particular en el procés judicial contra els agents de la policia espanyola que van actuar amb violència a Barcelona l’1-O. La fiscalia i l’advocacia de l’estat han demanat que s’investiguin les víctimes. Això pot reeixir?
—No. L’Audiència de Barcelona i el jutge instructor ja han refusat que els casos que s’han explicat siguin delictius. També han dit que l’1-O la població va tenir una actuació pacífica i d’exercici dels drets fonamentals. El jutge d’instrucció 7 va ser contundent i l’Audiència va confirmar-ho. A més, deia una cosa que és important de tenir en compte. El fet que es pogués perseguir les persones que havien denunciat constituïa una discriminació. Només es perseguirien les persones que han denunciat, que tenen noms i cognoms. A més, és obvi que les imatges demostren que no hi havia cap mena de delicte ni indici.

—En el cas de Roger Español, sí que l’han citat a declarar com a investigat.
—La situació potser era una mica diferent i especial, òbviament per la gravetat de les lesions. Hi ha dos moments diferenciats. L’acusen per haver mogut tanques en un moment determinat, i la lesió van produir-la-hi en un altre moment. Totes dues coses van paral·leles.

—Investigar-lo per moure unes tanques és una manera de castigar-lo per haver estat una de les víctimes més mediàtiques de la repressió de l’1-O?
—Per lesions segur que no el poden condemnar, perquè no hi ha cap agent lesionat a conseqüència de la seva actuació. Que pugui acabar en una condemna no és descartable, poden passar moltes coses. El procediment serà llarg. Però de cap manera no és justificat l’ús de les bales de goma, i menys en aquell context. No hi havia una situació de perill dels agents, i a més a Catalunya són prohibides. Al moment concret de la lesió de Roger Español, l’agent dispara contra la gent, que és a menys de quinze metres, i a més hi ha uns quants periodistes identificats. Per tant, és una situació absolutament injustificable. Que hi hagués hagut o no un moviment de tanques previ per part de Roger Español no justifica l’actuació que va fer la policia.

—Hi haurà condemnes contra els agents de la policia espanyola en aquest procés judicial?
—Sí, sens dubte. Hi ha actuacions absolutament intolerables. La investigació es fa acuradament, sobretot en alguns casos especials. Hi ha casos molt clars.

—Quan penseu que serà el judici?
—Serà llarg. És un procediment llarg i complex, tot i que hi ha processos judicials complexos que van més de pressa… Segons qui seu al banc dels acusats la velocitat és diferent. Sí que és cert que la investigació és complexa perquè parlem de moltes persones i moltes escoles. Hi ha ritmes diferents. Hi ha hagut diverses resolucions de l’Audiència de Barcelona dient que no poden arxivar-se peces separades, que hi ha qüestions que cal investigar que afecten tot el dispositiu de l’1-O. Per tant, crec que la instrucció durarà uns quants mesos més. Dubto que vegem cap judici abans de dos o tres anys.

—S’acabarà esbrinant la cadena de comandament de l’1-O? La famosa ‘X’, qui va ordenar les càrregues? Pot haver-hi condemnes contra agents i que els seus comandaments i responsables polítics en surtin impunes?
—Una de les coses que hem lamentat és que se cités Pérez de los Cobos com a testimoni i no com a investigat. Hi ha responsabilitats més enllà dels agents concrets, que en tenen. Els comandaments sobre el terreny, també. Alguns són encausats. Més enllà d’això, ningú no explica bé la cadena de comandament, malgrat que hi ha hagut declaracions com a testimonis. José Antonio Nieto, per exemple, deia que rebia les notícies per televisió, però alhora deia que tenia contacte permanent amb Pérez de los Cobos, que era el coordinador. No s’acaba d’explicar qui donava l’ordre. Ho trobem intolerable. Se suposa que en qualsevol actuació policíaca s’ha d’haver traçat perfectament la responsabilitat de cadascú, quina és la posició i qui dóna les ordres i de quina manera. Continuarem intentant escatir la cadena de comandament.

—L’entrada del PSC al govern de Barcelona pot canviar res en l’acusació popular de l’ajuntament?
—No ho sé. Sincerament, espero que no, perquè l’acusació popular de l’ajuntament fa molt bona feina. Fa el paper que hauria de fer la fiscalia. Qui té una mirada global i tenint en compte totes les víctimes és l’ajuntament. A Irídia portem tretze persones, i hi ha més acusacions particulars que també fan bona feina.

—La fiscalia actua amb connivència amb els agents de la policia espanyola?
—Clarament. La fiscalia d’ençà del primer moment, del primer recurs, va deixar clar que no volia que s’investiguessin les lesions que havien rebut els ciutadans. El primer escrit que presentà va aixecar polseguera perquè deia que només un 0,000… de les persones que havien votat havien estat lesionats, i que no era tan greu. D’aleshores ençà, ha intentat que no s’investiguessin les lesions, i això és greu.

—Parlem del judici contra el procés. Com ha estat la tasca de la plataforma d’observadors internacionals International Trial Watch?
—Complicadíssima. D’entrada, per la feinada que implicava aconseguir el màxim nombre de persones, de tot el món, i acadèmics de diversos indrets de l’estat espanyol, i coordinar-ho tot. El fet de no deixar-nos acreditar implicava llevar-se a les cinc de la matinada i fer cua davant el Suprem. Després, vam sol·licitar reunions amb la fiscalia i l’advocacia de l’estat, que no ens va ni respondre. Amb la fiscalia sí que ens hi vam poder reunir, tot i que no amb els quatre fiscals de sala. Van acceptar-ho a la segona petició. Malgrat les traves, crec que hem fet la tasca d’observació de manera satisfactòria i els informes que hem fet han tingut un cert impacte. I encara hi treballem. Vam presentar un informe a les Nacions Unides i estem pendents d’anar al Consell de Drets Humans. D’una altra banda, quan hi hagi la sentència farem un informe definitiu.

—El tribunal, quan us va negar la reserva d’un espai a la sala, va argumentar-ho dient que podíeu veure el judici per televisió. Com canvia la perspectiva?
—Hi ha una diferència molt gran. A la sala no veus tan sols allò que el realitzador vol que vegis. Pots veure quin ambient s’hi respira, la posició de les acusacions i les defenses, quina receptivitat hi ha per part del tribunal… Per televisió no ensenyen si un jutge s’ha quedat adormit tota la sessió o no, si escolta la declaració o no, si hi ha cap retret gestual, l’atenció que hi dediquen… hi ha tot de matisos que a la sala es perceben i a la televisió no. Per això era important de ser-hi. Hem fet un seguiment doble, però per als observadors era imprescindible de ser a la sala.

—Com va anar la reunió amb la fiscalia?
—Molt bé. Van expressar-nos el seu parer. Una observadora islandesa, que és professora, va dir a la fiscalia que l’havia sorprès molt la bel·ligerància amb què es perseguien les protestes pacífiques i la inacció de la fiscalia i el silenciament durant tot el judici de les víctimes de la repressió de l’1-O. La percepció de la fiscalia era molt allunyada d’aquesta visió, però en tot cas en vam poder parlar i discutir cordialment.

—Als observadors estrangers, què els ha sorprès més del judici?
—Unes quantes coses. El fet de no poder contrastar els testimonis amb vídeos els ha sorprès i alarmat, sobretot als qui eren advocats. És obvi que l’objectiu de la prova testifical és veure si el testimoni té credibilitat o no, escoltar-lo i poder-ho contrastar. Si un testimoni explica un relat però no es deixa contrastar amb el vídeo, lleva sentit tant a la prova documental com a la testifical. Després, la manera com es tractava el dret de protesta. Sobretot va ser en les declaracions de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, en què les preguntes per un delicte de rebel·lió anaven referides sobretot a piulets sobre crides a la mobilització pacífica i organització de manifestacions. Òbviament, aquest era el punt bàsic del judici i la clau està en l’absència total de violència per part de la ciutadania i dels acusats. A ells els sorprenia molt perquè d’entrada hi havia dubtes més que raonables que hi hagués cap mena de delicte –jo considero que és un exercici de drets fonamentals claríssim. Que es tractés com un delicte de rebel·lió o sedició els sorprenia i els preocupava.

—Als informes setmanals heu denunciat vulneracions de drets fonamentals. Quines destacaríeu?
—Aquesta en seria una. La diferència de tracte entre els testimonis de les defenses i les acusacions. Es va deixar molt espai per expressar sentiments i percepcions dels testimonis de les acusacions, i en canvi no es van deixar expressar amb la mateixa llibertat els testimonis de les defenses. En alguns casos també es van fer advertiments bastant durs. La manca de memòria de determinats testimonis, com Rajoy, no va tenir el mateix efecte que alguns altres. En l’àmbit processal, també va haver-hi determinades qüestions que veurem si es traslladen a la sentència per dir si s’han vulnerat drets o no. Una de les coses greus és la manca absoluta de calendari pre-establert, que ha afectat el dret de defensa; i que no seguissin l’ordre dels testimonis.

—Preveieu que la sentència serà dura?
—Amb el codi penal i la jurisprudència a la mà, la sentència hauria de ser absolutòria. Partint de la base que hem arribat fins aquí, i que malgrat els advertiments tan clars i explícits de les Nacions Unides, dient que la presó provisional ha vulnerat drets fonamentals, el fet que no siguin deixats en llibertat indica que la sentència serà condemnatòria. No entendria una condemna per rebel·lió, perquè l’argument que ho pugui justificar clarament no s’ha donat. I el concepte de violència ambiental que va fer servir Marchena en la sentència d’Aturem el Parlament –ja era greu, i està a l’espera d’una resolució del Tribunal d’Estrasburg– en aquest cas encara és més greu i tindria conseqüències no únicament a Catalunya, sinó també a la resta de l’estat espanyol i els estats europeus. Per als moviments socials i el dret de protesta, seria un cop molt fort. Considero que no hi ha delicte de rebel·lió, sedició ni malversació, però el dret és interpretable i el paper tot ho aguanta… Hi ha molts rumors i és difícil de dir.

—Una sentència com aquesta significaria una limitació del dret de la protesta, que s’afegiria a reformes d’aquests últims anys com la de l’enduriment del codi penal, l’aprovació de la llei mordassa… L’estat es blinda davant la dissidència.
—Malauradament, no és un procés exclusiu de l’estat espanyol, sinó mundial. Hi ha una reducció de l’espai i els drets de la societat civil. Moltíssimes organitzacions fa temps que hi treballem. Les estratègies repressores dels estats contra la protesta i els moviments socials són semblants. Els graus són diferents, però els mètodes són semblants. Els grans mitjans de comunicació criminalitzen determinades opcions polítiques, amb l’ús d’un llenguatge violent –i aquí hi entra que et diguin colpista, separatista, o abans antisistema. S’ha fet així contra diversos col·lectius. La propaganda sempre s’ha utilitzat. La detenció arbitrària i la presó provisional és una altra via per a donar el missatge a la població que implicar-se políticament pot tenir conseqüències greus. L’ús de la violència per part de l’estat a l’hora de reprimir la protesta és una altra via. I l’aprovació de lleis que restringeixin l’exercici de drets fonamentals és un altre mètode que es fa servir. La reforma del codi penal espanyol s’ha pres com a model en alguns estats de l’Amèrica Llatina per poder restringir la protesta. Es creen tipus penals que no existien per a criminalitzar accions pacífiques com les de la PAH, o s’amplia el delicte de desordres públics i s’augmenten les penes. I els delictes d’opinió, injúries a la corona, enaltiment del terrorisme… Efectivament, l’estat feia temps que es preparava. Va haver-hi una crisi l’any 2008 i els moviments de protesta que van generar-se, com el 15-M, van rebre com a resposta les restriccions. L’estat veu la societat civil que protesta com una amenaça, no com una oportunitat per a la consolidació de la democràcia.

—Una de les promeses del PSOE era la derogació de la llei mordassa, però en un any no s’ha fet.
—No sembla que hagi de passar. Han passat de dir que la derogarien a dir que la reformarien. Abans de les eleccions se’n discutia un possible esborrany, una proposta del PNB. La discussió hi és, però no la derogaran. De fet, la primera llei de seguretat ciutadana la va fer el PSOE, la llei Corcuera. El canvi que voldríem, que és entendre la seguretat a partir de l’exercici ple dels drets fonamentals, no crec que sigui la perspectiva del PSOE.

—En vista d’aquest panorama, com ha de reaccionar la societat civil?
—L’única opció que ens queda és continuar exercint els drets fonamentals i ser molt conscients de quins són. Exercir-los i defensar-los. A més, sabem que és l’única manera d’avançar en la conquesta de drets humans. Tots els drets humans han sorgit de la lluita de la societat civil. Els drets fonamentals són límits al poder absolut de l’estat, i no s’han regalat mai, sempre s’han aconseguit després de l’esforç de molta gent, i moltes vegades en condicions molt més dures que les que tenim nosaltres ara, sense negar la situació que tenim d’excepcionalitat. Podem aprendre molt de molts moviments, com el feminisme. Hi ha moviments en expansió, que prenen força, i cal veure com poden continuar creixent i generant canvis importants. Tot i que hi ha motius de preocupació de la deriva autoritària i repressiva dels estats, també hi ha motius d’esperança.