Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Entrevista a Laia Roca i Lluís Mollón, els dos activistes condemnats per haver-se manifestat contra la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya
‘Els nostres fills han après de primera mà que la repressió és molt a prop’
04/08/2019 Hemeroteca

Ahir, l’Audiència de Barcelona va condemnar per desordres Laia Roca i Lluís Mollón, dos veïns de l’Hospitalet de Llobregat acusats d’haver participat en uns aldarulls en la manifestació contra la detenció de Carles Puigdemont el 25 de març de 2018. Contra ells, tan sols hi havia la paraula de dos agents de la Guàrdia Urbana de paisà que els van identificar quan tornaven cap a casa, i l’acusació no ha sabut trobar cap prova gràfica de la seva culpabilitat. Malgrat la feblesa de les proves, la fiscalia espanyola demanava sis anys de presó per a Mollón, a qui acusava de desordres i atemptat contra l’autoritat per, suposadament, haver mogut uns contenidors quan els Mossos d’Esquadra dispersaven la concentració i haver llançat una ampolla contra un furgó dels antiavalots. Per a Roca, demanava una condemna de dos anys de presó per un delicte de desordres, també per haver mogut suposadament un contenidor.

Finalment, els han condemnat, respectivament, a un any i a un any i sis mesos de presó, unes penes que no els faran ingressar a cap centre penitenciari, però que volen dir que el tribunal dóna credibilitat a la versió de l’acusació. VilaWeb ha parlat amb ells just després de fer-se pública la sentència, encara davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, abans que marxessin a la comissaria de les Corts a donar suport a uns altres ciutadans detinguts per haver participat en manifestacions.

Sabem que sou una parella de l’Hospitalet que s’ha trobat amb aquesta acusació a sobre, però no gaire més. Qui sou?
—Laia Roca (L.R.): Som pares de família de l’Hospitalet. Gent normal, treballadora, que ens sentim implicats en el nostre entorn polític i del Primer d’Octubre ençà hem tornat a activar-nos, perquè de joves havíem estat més actius políticament. A banda, la nostra vida i el nostre activisme també es desenvolupa a Sants.

—Lluís Mollón (L.M.): Jo sóc en Lluís i sóc de Sants. Subscric el que diu la Laia, som gent treballadora amb un fill i una filla que estem implicats en les lluites que hi ha a l’Hospitalet i a Sants. Sóc soci del Casal Independentista de Sants i, pel que fa a l’Hospitalet, ens movem amb qüestions que afecten la ciutat, contra l’especulació, per la conservació de patrimoni…

Què canvia, per a vosaltres, a partir del Primer d’Octubre?
—L.R.: Comencem a vincular-nos amb l’assemblea del districte 1, que és el barri del centre de l’Hospitalet. A partir del Primer d’Octubre ens vam aplegar per crear un teixit a la ciutat i implementar aquesta República que pensàvem que seríem capaços de construir tard o d’hora.

Van passar els mesos després del Primer d’Octubre, van detenir Puigdemont i ràpidament es va convocar la manifestació de protesta.
—L.M.: Aquell cap de setmana, havia estat de repressió generalitzada i vam decidir acostar-nos-hi. I és això que ens porta aquí: tornant cap a casa ens van identificar uns policies de paisà. De fet, fins que no vam anar a la comissaria i vam rebre la notificació no vam saber que eren agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Això ens va sorprendre, no sabíem que els recursos de la Guàrdia Urbana es dedicaven a fer feines de contra-informació de manifestacions, en aquest cas emmarcades en el procés per a implantar la República. Seguir de manera aleatòria una gent que participa en una manifestació i justificar un relat fals sobre ells és una tasca impròpia del cos.

Heu criticat que l’acusació es basava només en la paraula dels dos agents i que vau aportar uns vídeos que no s’han tingut en compte. Què s’hi veia, als vídeos?
—L.R.: Ens ha costat molt trobar imatges que corroboressin allò que no va passar. És difícil demostrar que una cosa no va passar. Nosaltres érem a la cruïlla contrària on hi havia la concentració, tornàvem cap a casa, i no hi ha imatges d’aquell punt perquè no hi passava res. Uns periodistes que cobrien la concentració van enfocar el carrer de València i, al fons de les imatges, es veu el dispositiu dels Mossos d’Esquadra darrere del qual, segons la policia municipal, hi va haver aldarulls. A les imatges es veu el dispositiu amb tots els agents davant, sense cap policia darrere ni aldarulls ni sorolls. Això era fonamental per a l’argumentari de la defensa, per a dir que allà no hi va passar res, més enllà d’alguns crits contra la policia. Això no s’ha tingut en compte.

També heu dit que els agents mateixos es van contradir.
—L.M.: Sí. Per exemple, van dir que nosaltres havíem travessat el cordó policíac del carrer Roger de Llúria amb València, cosa que és mentida perquè érem a l’altra cantonada. És impossible que vinguéssim de l’altre cantó, hauríem hagut d’esquivar el dispositiu policíac, per després llançar ampolles des de darrere. A més, un agent diu que va ser una ampolla que va esclatar contra el sostre d’una furgoneta, i l’altre diu que l’ampolla que suposadament havíem llançat va caure a terra.

—L.R.: També acusen en Lluís de moure tot sol un contenidor i la defensa va presentar una imatge que mostrava com, per a moure un contenidor d’aquests, calien cinc antiavalots. Després, per justificar-ho, diuen que el van ajudar més persones, cosa que no havien dit pas a l’atestat. Tampoc no hi ha concreció horària… Són tot de coses que no s’han tingut en compte per a la sentència.

La sentència us tranquil·litza perquè no farà que ningú entri a la presó, però alhora dieu que no esteu contents amb el resultat. Per què?
—L.R.: Més enllà que ens donin la raó o no, pensem que els fets no estan provats. La sentència se sustenta en una prova inconsistent, i la declaració dels agents en compte de donar força a l’atestat crea més llacunes. No hi ha prou consistència en l’acusació perquè ens puguin condemnar, per això crèiem en una absolució.

Heu calculat el cost econòmic que ha tingut per a vosaltres que aquell dia us identifiquessin?
—L.R.: És difícil posar-hi un valor econòmic, el cost és molt més emocional. Hem treballat amb gent molt solidària i els costos d’advocats han estat els imprescindibles. No sabria donar una xifra, però la Laia [l’advocada] és una persona molt vinculada als temes antirepressius i ens ha donat un cop de mà. Segurament, en condicions normals, serien uns costos difícils d’assumir per a persones de classe treballadora com nosaltres. A banda, al nostre costat hem tingut persones molt actives que han recollit fons. No hem tingut pressió econòmica.

Quan vau saber que allò es convertia en una investigació judicial?
—L.M.: Un divendres d’abril a les vuit del vespre es van presentar els Mossos a casa per portar la notificació. Aquell dia no hi érem, hi havia la nostra filla menor d’edat i els va dir que els pares no hi eren i que no els obriria la porta. Els mossos li van respondre ‘digues als teus pares que tornarem’.

—L.R.: Va ser pocs dies abans de la detenció de la Tamara i l’exili de l’Adri. En un principi no havíem donat importància a la identificació, però ens vam començar a preocupar i a buscar advocats. A més, a l’entorn vam començar a sentir de molta gent detinguda per haver participat en manifestacions en aquella època. El dia que vam anar a comissaria, els mateixos mossos van comentar amb nosaltres de manera informal el cas de la Tamara.

—L.M.: Allò va ser a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de l’Hospitalet i unes veïnes ens van avisar que hi havien vist, a dins, uns vehicles de la policia espanyola. En el context de repressió ens va inquietar veure’ls allà, però després vam saber que l’única finalitat que tenien era fotografiar tota la gent que havia vingut a la concentració de suport. Això ja mostra el context en què vivíem i encara vivim. Avui n’hem tingut un exemple claríssim quan ens han fet treure la taula de la conferència de premsa i han identificat una de les companyes.

Què ha passat?
—L.M.: No n’estàvem al cas, sembla que han identificat una companya i la gent hi ha reaccionat en contra.

—L.R.: És la provocació constant dels cossos de policia i la voluntat de persecució que hi ha sempre amb qualsevol concentració.

En la lectura del manifest heu dit que us sentíeu caps de turc per a desmobilitzar el carrer. Com heu viscut aquest any i mig que ha durat el cas?
—L.R.: És una escalada. Quan anem a comissaria pensem que serà un mer tràmit, però després hem d’anar als jutjats. Passa una instrucció i veiem que no hi ha investigació, sinó que directament s’envia l’atestat a la fiscalia. Pensem que ho arxivaran, però la fiscalia ens envia un escrit d’acusació desproporcionat. La cosa va creixent i et posa en una situació d’indefensió, no tens cap mena de control de què pot passar. Tens una pressió judicial envers uns fets molt febles. En un primer moment pensem que no cal dedicar-hi gaire atenció, perquè quan s’adonin que allò no és consistent s’arxivarà. I lluny d’això, hi ha hagut una escalada judicial de primer ordre.

I els vostres fills?
—L.R.: Hem fet una certa cuirassa. En tot moment han estat al cas. La nostra filla és més gran, però amb el fill hem anat dosificant la informació. Ho hem pogut construir de manera tranquil·la. Tenim el pes a sobre nostre, que avui s’alleugereix una mica perquè ja no hi ha el risc que en Lluís entri a la presó, però bé. Som molt conscients del país on vivim i que la repressió és molt a prop nostre, i això els nostres fills ho han après de primera mà.

També heu dit que no teníeu ganes de recórrer contra la sentència, per què?
—L.R.: No confiem en un tribunal que no garanteix els nostres drets, que és capaç de sentenciar a partir de fets no provats. Pensem que hi ha una voluntat de càstig i que voler provar la nostra innocència davant d’ells pot ser una mica estèril.

—L.M.: No sé quines garanties podríem tenir d’unes instàncies superiors, de totes maneres.

Quan els polítics parlen de repressió és, sobretot, pels presos polítics i els exiliats, però s’han posat en contacte amb vosaltres?
—L.M.: No hem tingut gaire suport. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, no s’han posat pas en contacte amb nosaltres, tot i que els havíem interpel·lat. I pel que fa al govern de la Generalitat, tampoc no hem tingut cap suport. L’Oficina de Drets Civils no ha fet cap gest. No diré que estem decebuts perquè tampoc no ens esperem res d’aquest govern.

—L.R.: Som un país que, per sort o desgràcia, no estem acostumats a gestionar la repressió. Normalment s’ha viscut en col·lectius molt petits que estaven més preparats, però la gent normal i corrent no ho estem. Pensem que els polítics ni hi són ni se’ls espera, però hem pogut construir una xarxa que ens ha permès dotar-nos de les eines que necessitem. Això és saber trobar l’advocat adequat, el coixí emocional que necessites i com articular políticament la nostra lluita. Són tres eixos que hem construït amb el grup de suport i la xarxa de suport mutu amb altra gent represaliada. Així i tot, sí que voldria dir que hem tingut suport de la CUP en tot moment.

Dieu que no espereu res dels polítics, però al cap i a la fi, si a vosaltres us identifiquen és perquè sortiu a defensar el president Puigdemont després de la seva detenció a Alemanya, no la d’un ciutadà anònim.
—L.R.: Més enllà d’estar a favor o en contra del govern, pensem que és un govern legítim i que la potestat de l’estat no estava per damunt de la legitimitat del poble. Certament, des d’aquesta perspectiva es podrien haver sentit interpel·lats, en el nostre cas. El dia del judici vam parlar telefònicament amb en Carles Puigdemont i ens va donar ànims, però això és tot. Cal dir que tampoc no ho hem buscat. No sabem fins a quin punt la mobilització popular és un inconvenient per al govern actual.

Com veieu el múscul de la mobilització popular de cara a la sentència del judici contra el procés?
—L.M.: La nostra concepció política sempre va lligada a la mobilització popular, pensem que el poble sabrà estar a l’altura de les circumstàncies. Sempre ha estat així, en els moments importants el poble pren consciència i surt al carrer si cal.

Creieu que la repressió contra ciutadans anònims pot afectar la capacitat de mobilització?
—L.R.: La sentència es pot llegir per una voluntat d’escarment. No els interessa posar gent a la presó, però sí escarmentar-los a ells i el seu entorn. Si ho fan, és que deu tenir algun efecte dissuasiu, però tot plegat ens ha fet molt més forts per a plantar cara a la repressió. El triomf que se’ls pot atribuir és que amb això els teus objectius polítics queden condicionats a la lluita antirepressiva. Potser hi ha gent sense un entorn tan proper, però per això és tan important crear tota aquesta xarxa, perquè hi hagi referents al voltant dels quals la gent es pugui aplegar.

—L.M.: A nosaltres ens ha guiat sempre la idea que no era només el nostre cas, sinó que n’hi havia milers que, per les circumstàncies que fossin, no podien tenir un grup de suport. Nosaltres ens fèiem dipositaris d’això, no som més que ningú altre, però com que tenim l’oportunitat de parlar, l’aprofitem per visualitzar la repressió anònima i que, justament per això, és més perversa.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid