Fent un capmàs, la setmana passada va ser bona per a Pedro Sánchez. No pas per al grup socialdemòcrata europeu en el seu conjunt, que volia guanyar posicions enfront dels populars i el resultat va ser el contrari. En canvi, a títol individual, Sánchez (el gran consentidor, entre altres, del 155) va poder fer seva la dita que qui no es conforma és perquè no vol. El president interí del Govern va encarar amb realisme el resultat final de la intensa activitat desenvolupada en els despatxos tancats de la UE. Mentre les velles famílies de partits i països de la UE es barallaven per quotes de poder, Sánchez semblava conformar-se fent més bon paper que el seu antecessor, en un anglès molt acceptable, lluny del rajoià “it is very difficult… todo esto” del Consell Europeu del 2012. Tot i que no va ser acceptat per a la presidència de la Comissió Europea el seu candidat, el socialdemòcrata holandès Frans Timmermans, Sánchez tampoc no es veia massa capficat quan el va haver de deixar caure. I com la superficialitat ajuda a superar les desfetes, va acabar declarant que estava “molt content” d’haver aconseguit que el cap de la diplomàcia europea sigui Josep Borrell per mitja legislatura, substituint la italiana Federica Mogherini, una politòloga que va mantenir un perfil baix com a alta representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors. De fet, un perfil tan baix que poca gent la recorda, cosa que segur que no passarà amb Josep Borrell per poc temps que ocupi el càrrec. Els avantatges reals per a un possibilista cultivat com és Pedro Sánchez, és que Borrell aconsegueix una representació molt ben finançada, amb un pressupost de més de 14.000 milions, i unes 4.000 persones a les seves ordres, segons informava La Vanguardia. I la cartera i el nombre de funcionaris són criteris molt preuats en el món de la burocràcia... Però, per sobre d’aquests criteris sagrats à la Sir Humphrey” del “Sí, Ministre”, la millor notícia per a Sánchez és que Josep Borrell —finalment— ha de sortir del Consell de Ministres.
En canvi, per a la població de la UE i de bona part del món, hi ha altres qüestions que fan témer el pitjor perquè Borrell incorpora entre les seves funcions l’ajuda humanitària i els fons que la UE destina a l’Àfrica. I sobre cap d’aquests temes ens pot tranquil·litzar la sensibilitat i empatia que Josep Borrell ha estat pregonant fins ara. Per exemple, l’any passat, a la Universitat Complutense, va dir que els EUA tenen un major nivell d’integració política per dos motius principals; el primer, perquè tots tenen el mateix idioma (!) i, segon, “perquè tenen molt poca història al darrere. Van néixer a la independència pràcticament sense història, l’únic que havien fet era matar quatre indis, però a part d’això... va ser molt fàcil “.
Les bones maneres de Borrell sempre deixen molta gent fora de joc, però els consentidors oficials li deixen passar els seus exabruptes i males maneres, esperant descobrir —potser— quin és el moviment de judo perfecte que li farà perdre definitivament tots els equilibris en una UE en precari amb el Brexit, tres eurodiputats catalans pendents d’ocupar l’escó per al qual varen ser votats i una política d’immigració impossible.
Repassin les biografies dels “alts” càrrecs que el Parlament ha hagut de votar a contracor, i escoltin les seves declaracions i discursos. I després m’expliquen si se’ls creuen. Tot és com molt gastat, molt d’ofici, molt de frase feta. Fins i tot les promeses del socialdemòcrata David-Maria Sassoli, que podien semblar en algun moment engrescadores, es feien miques en contacte amb la realitat, quan s’era conscient que al cap de dos anys i mig seria substituït pel popular conservador Manfred Weber… I sí, és un Europarlament immens, amb dues seus impressionants, la de Brussel·les I la d’Estrasburg. Però amb una sobirania de fireta.
Els contrapunts que calia amagar perquè descobrien la migradesa del muntatge democràtic són Oriol Junqueras, eurodiputat i ostatge polític, a la presó de Lledoners, i Carles Puigdemont i Toni Comín, a l’altre cantó del Rin, mentre els seus escons buits semblaven donar la raó a la poca confiança que algunes tenim en les institucions europees. Una Unió que no ha perdut la duresa del carbó i l’acer que li van donar origen i que continua estant, com de bon començament i amb excepcions molt breus, d’esquena als pobles d’Europa.
El més real a Estrasburg, la setmana passada i com sempre, les 10.000 persones solidàries vingudes de Catalunya que reclamaven el dret que es respecti el seu vot i que donen la raó a la gent assenyada, de molts països, que vol que la UE rectifiqui les polítiques de l’austeritat (comandades a partir d’ara per Christine Lagarde en versió monetària). Una UE que garanteixi els drets humans dins i a les portes de les seves fronteres, i els drets polítics, per a tothom, en equitat.