Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Partitocràcia

De Josep Canal ja n’hem parlat altres vegades. Era un home per damunt de les possibilitats del país: molt per sobre dels seus detractors, però també de qualsevol dels seus apologetes.  Era republicà quan això tenia algun sentit i mèrit, no com avui, que el borbonisme ha absorbit els fluïts d’aquell deler cívic i ja tenim escoles i sanitat públiques a canvi de carregar amb un exèrcit de desaprensius que confonen la llestesa amb la intel·ligència, i els diners amb la riquesa (que ja cal ser rucs). En Canal, Josep Canal i Alberola (1917-2014) era tan demòcrata –en teoria, com tots nosaltres– que desconfiava dels partits, de tots. Tenia una marca liberal tan fonda que el feia malfiar-se de qualsevol elit formada amb l’afany d’obtenir el poder, de remenar les cireres, de tallar el bacallà. Els partits es formen de manera natural per crear sinèrgies i actuar a partir d’unes idees motrius, d’uns principis bàsics o dels interessos d’una classe, tant se val, tot és legítim si cada X anys es pot remoure l’oligarquia votada. El mal ve quan els partits esdevenen, per ells mateixos, societats anònimes de repartir-se i administrar el poder, quan els partits creen una barrera entre el votant cada X anys i els centres de comandament de la societat constituïda en administració pública. Llavors, deia, “la partitocràcia esdevé una desgràcia, i si s’organitza a base de llistes tancades, la desgràcia és doble”.

Tu vas i votes un partit i després la direcció, els “consell d’administració” d’aquell negoci que és el partit i la política, fan allò que els rota. Sempre és així quan la responsabilitat es dilueix en unes sigles. No seria igual si votes un candidat per la teva circumscripció que seria responsable dels seus fets davant els votants: dels qui l’han votat i dels qui no. Amb l’avantatge que “saps on viu” i que “t’has quedat amb la seva cara”, així és més difícil d’encarar els incompliments, és més difícil d’aguantar la mirada si un diputat es dedica a malbaratar l’energia que havia acumulat gràcies als vots dels seus veïns. Però, digueu-me una cosa: algú recorda el número dos de la llista municipal que vam votar fa poc? Recordeu els segon o tercer de la llista europea? Jo no, us ho ben juro. Jo he votat unes “sigles” i només recordo el número u per al Parlament europeu perquè és un cas de justícia democràtica internacional, i cal seguir votant mentre no arribi l’hora d’anar un pas més lluny. Partits, sigles, slògans, lemes, anuncis, colors, formes, frases curtes. Paranys per a intel·ligències mitjanes, per a la majoria que mai tira massa alt. Democràcia que no pretén enlairar sinó volar a ras de terra. Així la gent no pararà atenció a les falòrnies, als acords contra natura, al desgast d’energies en lluites fratricides... La gent espera un nou salt mortal amb xarxa i reixes. Vol sentir la paraula independència, però cada cop fa més mal, fan pupa les hòsties dels “piolins” teledirigides des del “gobierno” i tenim la Generalitat intubada, amb sondes, marcapassos i aquella màquina que fa “pling! pling!” anunciant que, amb prou feines, es mantenen les constants vitals de la manegada de 1978.

Però els partits tenen la solució. La solució és anar fent i anar tirant, mirar de negociar amb el macarra madrileny de torn mentre s’afluixen les sivelles dels pantalons. No volen que s’acabi el “pling!” de Barcelona ni que flueixin els diners corresponents als diputats cap als partits, que seran forts si poden assalariar alguns cervells grisos (massa grisor als cervells) i gent encarregada de mantenir l’interès entre les masses d’importació a base de criminalitzar els catalans de sempre. No és així com es fa una nació, cap país, cap família, cap persona, si no és que hi ha hagut antecedents de psicòpates o criminals, pretén llençar per la borda allò que, precisament, és causa de la defensa de la seva identitat: la cultura pròpia, la llengua, la història, la ciència, les persones, les famílies i les nissagues, aquelles que van muntar la “fàbrica” que ens alimenta i a la qual s’hi han apuntat uns quants milions de nouvinguts (i de vegades massa, massa ben rebuts).

El poble català, en els darrers anys, fins els que no són més que catalans de residència, però estrangers de tot cor, tots, tot el poble, ha donat una gran lliçó de civisme. Ho hem repetit fins a anguniejar. Llavors, què ha fallat? que no sabíem que el mur a vèncer era molt alt? Molts no, però els responsables de tot sí que ho haurien de saber. A casa ho sabíem, però confiàvem en el poble, en un poble ben dirigit i amb dirigents astuts i valents, amb líders que primer fossin patriotes i no pas caps partitocràtics. La gent del carrer ho tenia coll avall: esquerrorepublicans, democonvergents i cupaires de bona entranya (que també n’hi ha). El poble hagués fet, resistits i aguantat allò que hagués estat necessari. Si no el 100% dels convençuts, sí un tant per cent suficient com per haver culminat la revolta nacional i mantingut sobre la taula de les cancelleries europees el “problema català”, aquest problema que mai no ha sabut resoldre Espanya perquè l’ha acarat amb mort i repressió militars i policials, i  mentides i estafes político-econòmiques. Aquí han fallat els de dalt, clamorosament, tots, uns més, uns menys però tots ens han posat al caire d’allò que ens podria destrossar del tot: el ridícul.

No es pot tirar endavant una revolta nacional confraternitzant amb l’enemic: pactant aquí mentre representa que t’estàs enfrontant als jutjats o al parlament. Falta patriotisme i sobra partitocratisme. Una democràcia que funciona és aquella on la majoria del poble assenyala als dirigents el camí a seguir. A Catalunya hi ha, al menys, dos partits compromesos amb la independència, tot i que alguns ja comencen a mirar cap a Cuenca. És molt legítim. Però si l’objectiu és la llibertat, no crec que sigui bona idea cedir davant els carcellers, que no amollaran ni un favor si no és a canvi de més renúncies. Les circumstàncies d’avui, 2019, no són les mateixes que les de febrer de 1936, quan el resultat d’unes eleccions permeté l’alliberament del govern de la Generalitat pres a Cadis. Llavors hi havia dues espanyes enfrontades que aviat es llençarien al coll, avui, els partits espanyols, fins Podemos, tanca files per seguir en la lluita del seu objectiu imperial/patriòtic: evitar la separació de Catalunya. Mentrestant nosaltres seguim amb els partidets, els xiringuitos i les menjadores. Per una vegada hauríem d’aprendre dels espanyols, mireu com no dubten en aquest punt. Tingueu en compte que la disposició al combat és més gran en aquells que defensen la seva terra que no pas la dels que venen a forçar la submissió d’una terra i d’una gent que ni coneixen bé ni estimen gens. Tot depèn de si hom aposta sistemàticament pel seu partit que per la seva Pàtria. I de si els líders ho han de ser de tots els que lluiten per la llibertat d’aquesta o si solament busquen la preponderància eventual, el poder circumstancial, la llesca de poder i no el pa sencer.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid