La Plataforma per la Llengua ha presentat l'estudi Cap a la igualtat o cap a la supremacia lingüística?, en què compara la situació d'Espanya en relació amb Bèlgica, Suïssa i el Canadà en el tractament de les llengües pròpies de dimensions mitjanes. També fa una anàlisi comparada amb altres contextos, especialment dins de la Unió Europea i dels països del Consell d'Europa.
El supremacisme constitucional: el principal escull per a la democràcia lingüística a Espanya
Les constitucions espanyola i búlgara són les úniques del món que estableixen explícitament l'obligació de saber una llengua. Tanmateix, l'espanyola és l'única del món que estableix aquesta obligació en un article principal (el 3) i també per als parlants que viuen fora del territori històric de la llengua imposada; és a dir, per exemple, per als ciutadans que parlen català en els territoris on és llengua pròpia. De fet, el text constitucional espanyol actual (1978) recull bàsicament els preceptes lingüístics de la Constitució espanyola del 1931, pensada en un entorn social i de valors propi de l'Espanya de fa 88 anys. El deure únic de saber el castellà implica una restricció de l'oficialitat real del català. Aquest fet comporta el reconeixement d'una sèrie de drets per a un grup lingüístic (els parlants de castellà) dins i fora del seu territori tradicional, que no es reconeixen per als parlants de català, ni tan sols, en el seu territori, fet del qual en resulta una societat amb un grup privilegiat i uns altres que s'hi ha d'apatar. Una política ben diferent dels casos belga, suís i canadenc, països on l'oficialitat s'interpreta de la mateixa manera per a totes les llengües i per a tots els grups lingüístics.
Entre els 47 països del Consell d'Europa, només Espanya, Turquia, Rússia, Itàlia i Romania tenen llengües pròpies amb més d'un milió de parlants sense reconeixement com a llengües oficial d'estat
Si prenem tots els països de la Unió Europea i de l'espai Schengen, podem concloure que hi ha 14 comunitats lingüístiques pròpies d'entre 3 i 10 milions de parlants nadius o habituals (la catalana en té més de 5 milions). Totes tenen les seves llengües com a oficials d'estat en els respectius països, amb una sola excepció: el català a Espanya. Si aquesta anàlisi la fem extensiva als 47 països del Consell d'Europa (amb llengües de dimensions d'entre 3 i 10 milions), hi ha 22 casos d'aquestes característiques. Tots els països les fan oficials d'estat llevat de Rússia, Turquia i Espanya (Rússia amb el tàtar, Turquia amb el kurd i Espanya amb el català). Si ampliem el marge a totes les comunitats lingüístiques pròpies d'entre 1 i 25 milions de parlants habituals dels països del Consell d'Europa, de les 42 comunitats n'hi ha 10 que no estan reconegudes com a oficials d'Estat, de les quals 4 corresponen a països de la Unió Europea; concretament el català i el gallec a Espanya (el basc no arriba a un milió de parlants habituals, si agafem aquest barem), el sard a Itàlia i l'hongarès a Romania.
Un test per saber si ets més suís, canadenc, belga o espanyol
Per tal de donar a conèixer els diferents models analitzats, la Plataforma per la Llengua ha llançat un test per saber quin Estat encaixa més amb cadascú. A través de preguntes com quines llengües hauria de funcionar el tribunal constitucional, quines haurien de saber els funcionaris o si els ciutadans han d'estar obligats per llei a conèixer una llengua, els participants al test podran saber quin model lingüístic s'adapta més a les seves preferències: el d'Espanya, el de Suïssa, el del Canadà o el de Bèlgica. El test pot fer-se a través del web estimoelcatala.cat.