Fa uns dies, el Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar un Decret-Llei mitjançant el qual s’obria la porta d’introduir limitacions al creixement dels lloguers en determinades zones urbanes considerades com tensionades, és a dir, allà on les rendes s’han vist incrementades notablement. La normativa, basada en les competències exclusives que la Generalitat té sobre el Dret Civil català, estableix, com a regla general, augments màxims d’un 10% del lloguer sobre la base d’un indicador territorial construït amb la informació subministrada per les fiances dipositades en l’Institut Català de Sòl (INCASOL). La norma, d’altra banda, afegeix excepcions, com la possibilitat d’establir increments majors -d’entre el 5% i el 20% – en funció dels equipaments amb què compte l’habitatge -una piscina (sic), per exemple-, els quals han d’estar degudament justificats, o bé de si es tracta d’una casa de nova construcció o una a la qual se li ha realitzat una reforma considerable. En aquest últim cas, l’increment extra tindrà una durada màxima de 5 anys.

Deixant de banda la circumstància que, des de determinats àmbits polítics i tècnics, es qüestiona la capacitat de la Generalitat per elaborar una mesura d’aquestes característiques -se suposa, així, que les competències per intervenir al mercat del lloguer urbà són d’àmbit estatal-, el sol anunci d’aquesta nova normativa ha disparat les alarmes d’aquells grups socials amb especial sensibilitat sobre els seus efectes. D’una banda, els col·lectius i moviments socials que lluiten pel dret a l’habitatge i contra l’especulació immobiliària l’han qualificat de necessària, però insuficient i, fins i tot, potencialment contraproduent, ja que no reverteix els nivells ja consolidats. I, d’altra, el sector immobiliari -constructores, intermediaris, consultores, portals web especialitzats, grans fons d’inversió, etc.- han optat per alertar sobre les conseqüències negatives per als inquilins i inquilines, presents i futurs, d’una mesura de tals característiques.

Entre els principals arguments esgrimits per aquests últims és possible trobar des de qüestions de caràcter polític-ideològiques, “es tracta d’una mesura fortament intervencionista” o “d’un atac al dret a la propietat privada”, fins a advertències més directes -a manera de xantatge – sobre els efectes de la normativa sobre el propi inquilinat, com “això suposarà desincentivar l’entrada de nous inversors” o “es deixaran de portar a terme les obres de reforma i manteniment que comporta un habitatge de lloguer”. Aquest tipus d’advertències no són noves, sinó que, més aviat, apareixen cada vegada que, des de les institucions i per la pressió exercida per l’activisme, s’emprèn algun tipus de mesura que persegueix limitar els beneficis de la renda immobiliària, principalment d’aquelles grans companyies que acumulen una enorme quantitat de propietats (recordeu allò del 30%?). La seva acció sol anar dirigida a desmuntar les reclamacions dels veïns i veïnes de les ciutats mitjançant apel·lacions a la necessitat de deixar actuar, pel bé general, a la mà invisible del capitalisme. Aquest intent de construcció de relats té per objectiu principal deslegitimar la intervenció sobre el mercat, pressionant a la classe política i desmobilitzant a l’opinió pública. És el que, en un capítol d’un llibre recentment publicat –A Century of Housing Struggles: From the 1915 Rent Contraataca to Contemporary Housing Activisms (2018), Hamish Kallin i Tom Slater han anomenat, recollint treballs anteriors, agnotología o producció de la ignorància . Pel que fa a la limitació dels lloguers, aquesta estratègia perseguiria, en primer lloc, advertir sobre els efectes negatius que la seva implementació tindria sobre les propietats llogades i, en segona instància, prevenir sobre la considerable disminució de l’oferta d’habitatge de lloguer i sobre la ineficiència que es generaria a l’hora d’organitzar la seva distribució en el mercat. En el text, basat en un estudi particular sobre el cas d’Escòcia, Kallin i Slater desmunten un a un aquests mites, constatant la seva contínua i interessada presència en els mitjans de comunicació i en l’àmbit tècnic-polític, esfera privilegiada d’actuació de lobbies i think tanks liberal-conservadors.

Sobre la manca d’inversions per a la millora i reforma dels habitatges de lloguer, els autors recorden que l’estat d’aquests habitatges no és, ni ha estat tradicionalment, el millor dels possibles. Al Regne Unit, per exemple, 1 de cada 3 cases, segons un informe del Parlament Britànic de 2016, no compleix amb les condicions bàsiques per a ser usades com habitatge habitual. En àmbits més propers, com la pròpia ciutat de Barcelona, qualsevol que hagi viscut de lloguer ha pogut comprovar en pròpia pell que aquest fenomen no és exclusiu de la pèrfida Albió. Només una adequada legislació al respecte, acompanyada dels mitjans necessaris per a garantir el seu compliment, pot garantir uns mínims necessaris de qualitat i confort en els habitatges de lloguer. Entorn de la suposada disminució de l’oferta, ocasionada per una normativa que limitaria els beneficis dels propietaris, Kallin i Slater destaquen dos aspectes fonamentals: el primer d’ells descansa sobre el fet que el sector del lloguer urbà només sembla funcionar si no se li posen límits a la seva avarícia, actuant com un autèntic paràsit, mentre que el segon recorda que fenòmens similars, com increments del salari mínim o l’aplicació d’impostos indirectes sobre determinats béns, mai han disminuït l’oferta dels mateixos, ja que la baixada dels rendiments del mercat del lloguer urbà ha tingut més a veure, quan ha passat, amb un sistema que ha empès tradicionalment cap a la propietat, tant des de les institucions – “Millor propietaris que proletaris” -, com des del propi mercat immobiliari i financer europeu, el qual, amb els seus baixos tipus d’interès, ha articulat i possibilitat alts nivells d’endeutament hipotecari. Només cal recordar que, amb anterioritat al moment actual, els majors increments en el preu de l’habitatge es van aconseguir, precisament, com més quantitat d’aquesta era introduïda -ofertada- en el mercat immobiliari, just abans de l’esclat de la bombolla en 2008.

Finalment, la qüestió de l’eficiència en la distribució dels habitatges advertiria que la limitació de les rendes del lloguer suposaria una restricció a l’entrada de nous demandants, ja que els actuals, a causa del nivell de preus del mercat, no voldrien abandonar els seus habitatges i, pel mateix motiu, això generaria friccions al mercat laboral, ja que els treballadors i treballadores preferirien no moure’s cap a localitzacions amb més oportunitats laborals per por de perdre un habitatge assequible. Com subratllen Kallin i Slater, aquest argument no només sembla considerar que els inquilins sota la condició de limitació de rendes de lloguer viurien en el millor dels mons possibles, sinó que no amaga la seva veritable cara, és a dir, garantir als propietaris altes rotacions i més beneficis, així com una major disposició de mà d’obra barata. Si l’habitatge és una qüestió de drets -tal com recull la sacrosanta Constitució espanyola- llavors no es pot deixar a l’atzar complet de l’eficiència d’un mercat que fa que els inquilins hagin de dedicar més de, a vegades, el 50% de la seva renda al pagament d’un sostre on aixoplugar-se.

En definitiva, la lluita per l’accés a un habitatge digne a preus assequibles se’ns apareix com una lluita contra molins de vent; grans, mitjans i petits propietaris que utilitzen aquesta necessitat bàsica per fer negoci. Es tracta d’un nou exemple de la lluita de classes a la ciutat, on la limitació dels increments de la renda es presenta com un tímid, però necessari, pas cap a una major justícia urbana.