Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Articular políticament la Unitat Popular i el republicanisme d’esquerres

Les darreres conteses electorals i els pactes i polítiques que se’n deriven, tanquen un cicle polític i, alhora, n’obren un de nou. L’independentisme d’esquerres haurà de saber gestionar aquest canvi de paradigma partint d’una situació ben contradictòria: la creixent socialització de les tesis partidàries de la construcció d’una República catalana independent com a única via per a la transformació social i la democràcia plena, en contrast amb el retrocés electoral i en termes de rellevància política tant de la CUP, com dels sectors rupturistes que en el seu moment també van representar l’opció dels Comuns i el seu entorn.

Cal, per tant, fer una anàlisi crítica dels motius que ens han portat a una situació aparentment paradoxal, en la que després dels més grans exemples d’empoderament i mobilització popular que Europa ha conegut els darrers decennis, la representativitat institucional del moviment republicà català ha estat quasi-monopolitzada per opcions (especialment ERC) que han pres el camí de retorn a la gàbia i de tancament per dalt del procés independentista, intentant pactar una nova distribució de quotes de poder en el marc de l’autonomisme.

I caldrà, a partir d’aquí, definir les bases per a l’articulació i reforçament d’un ampli espai sociopolític (actualment molt més gran que fa 10 anys) que entén la ruptura amb el règim i la construcció republicana com a única via per avançar vers la justícia social i la llibertat col·lectiva.

Els motius del retrocés  en l’articulació política de la Unitat Popular són diversos:

-A nivell ideològic, l’esquerra independentista (i l’anomenada esquerra alternativa d’obediència espanyolista) ha pres una deriva cap al postmodernisme, que anat abandonant i substituint l’anàlisi materialista i dialèctica de les dinàmiques socials i econòmiques per una xerrameca avantguardista (moralista i idealista), tot impedint tant la correcta interpretació del moment històric, de les dinàmiques de classe i correlacions de forces, com la formulació i desplegament d’una tàctica i d’una estratègia de ruptura que hi donés resposta.

-Aquesta deriva ideologista ha significat la immersió de l’espai polític en un mar de confusió que ha comportat l’eclipsament dels objectius estratègics fonamentals (“independència i socialisme” foren substituïts gradualment per “sobiranies i anticapitalisme”), seguit d’un menyspreu esquerranista a les propostes programàtiques transformadores concretes, sovint substituïdes per retòriques (ara maximalistes, ara incomprensibles) buides de contingut pràctic (i consegüentment de component revolucionari); constituint una expressió clàssica del radicalisme petitburgès més allunyat dels interessos objectius i de les reivindicacions fonamentals de la classe treballadora. 

-Tot plegat, no tan sols ha impedit una integració del projecte polític amb el moviment popular realment existent –excepte en una fase tardana i testimonial– sinó que també s'han alimentat (i es continuen alimentant) microespais marginals i tòxics per a l’avenç de la lluita de classes i col·lectius sense base social. Aquesta praxi no ha servit ni servirà per articular aliances estratègiques a nivell internacional, ni tampoc per articular un suposat espai  “anticapitalista". En canvi, sí que ha servit (com hem apuntat abans) per consolidar una deriva ideològica antimarxista; sobrealimentada de poesia foucaultiana i de retòrica pseudoanarquista, però completament divorciada de la realitat objectiva.

-La traducció a nivell de praxi política d’aquestes desviacions s’ha concretat en dues qüestions cabdals: d’una banda, una absoluta incomprensió, quan no de menyspreu, tant respecte del procés d’emancipació popular protagonitzat pel poble català els darrers 10 anys com respecte de la necessitat de donar una resposta política a tots els nivells que la conjuntura reclamava; i d’altra banda, d’una pràctica sectària i prepotent (des d’una suposada superioritat moral i ideològica) respecte de bona part dels agents polítics, civils i socials del país, ignorant tota dinàmica de masses i recloent-se al propi cau de “puresa” ideològica.

-El fet de no haver practicat polítiques desacomplexades d’emplaçament constant, d’explorar possibilitats de treball en comú, i de debat estratègic i tàctic públic, respecte d’altres agents polítics i socials, ha impedit anar configurant i vertebrant un espai polític propi, nítidament d’esquerres i inequívocament independentista. Això ha permès, d’una banda, que els sectors més conservadors d’ERC se sentin segurs en el seu viratge neoautonomista i en la seva combinació de retòrica socialdemòcrata i polítiques neoliberals, sabent que no hi ha una alternativa sòlida a l’esquerra. D’altra banda, ha impedit sumar al projecte republicà i transformador el gruix dels sectors populars desencantats amb el món dels Comuns-Iniciativa, un cop s’ha demostrat el seu oportunisme i el seu paper de salvavides del Règim. 

 

Com dèiem al principi, aquestes deficiències a nivell polític contrasten amb el fet que sectors cada vegada més amplis de les classes populars han pres consciència i s’han mobilitzat en termes de ruptura respecte d’un Règim que ha mostrat a ulls de tothom la seva faceta més autoritària i, en contraposició, en defensa del projecte de construcció d’una República catalana socialment justa i radicalment democràtica. Així, les potencialitats objectives i subjectives de l’independentisme d’esquerres  han augmentat de manera exponencial, i és de preveure que puguin anar a més i materialitzar-se, si som capaços de definir i desplegar un projecte polític de masses que superi les mancances que hem descrit i s’erigeixi com alternativa a les opcions monàrquiques i neoautonomistes.

En resum: el gruix de la Unitat Popular resta pendent ser organitzat, però només serem capaços d’articular-lo políticament des d’una proposta que superi les mancances teòriques i les praxis errònies dels darrers anys; i tan sols una Unitat Popular forta, àmplia, socialment arrelada i amb uns fonaments d’anàlisi sòlids, liderant el republicanisme d’esquerres, ens permetrà canviar els paradigmes liberal-conservadors que esterilitzen el moviment independentista per una estratègia de victòria, de ruptura i d’assalt al poder polític i econòmic.

L’articulació d’aquest espai sociopolític hauria, doncs, de fonamentar-se, entre altres coses, en:

-El treball colze a colze amb el teixit social republicà, tendint a soldar-lo, a eixamplar la seva extensió territorial, a conferir-li un caràcter mobilitzador, i a dotar-lo d’un programa  comú i aplicable a diferents nivells. 

-L’emplaçament constant a les forces polítiques i socials que es reclamen sobiranistes o d’esquerres a assumir plegats polítiques socialment igualadores i elements per a una estratègia de ruptura i de construcció republicana.

-El desplegament d’eines d’intervenció social, política i econòmica que erosionin el Règim i els seus agents, i que permetin avançar vers un poder popular català. 

-No abandonar cap espai de lluita que pugui ser ocupat per l’enemic o l’adversari polític, ni en l’àmbit institucional en els seus diferents nivells, ni en el de la mobilització social.

-Aplegar el màxim de sectors al voltant d’un programa polític clar i entenedor de ruptura democràtica i de transformació social, amb vocació de masses, que doni resposta a  les necessitats i als anhels de la majoria del poble català; treballant per  l’aplicació d’aquest programa amb la complicitat del poble organitzat.

-Encarar el combat ideològic per l’hegemonia de l’esquerra a partir de l’anàlisi materialista i dialèctica dels processos socials, tot desemmascarant el paper oligàrquic i repressiu de l’Estat, la seva irreformabilitat i el paper esterilitzador del reformisme neoautonomista.

-Accentuar la contradicció principal entre els drets socials i polítics de poble català i l’autoritarisme oligàrquic de l’Estat espanyol, incidint també en les contradiccions entre l’oligarquia botiflera i la petita burgesia local.

-Estendre el projecte de ruptura democràtica i de transformació social, a la resta dels Països Catalans ocupats per França i per Espanya, sabent interpretar cada context polític i social concret, d’acord amb les especificitats de cadascun dels territoris de la nostra nació.

-Desplegar una acció política internacional capaç de teixir aliances estratègiques i complicitats amb les principals forces del moviment comunista i dels moviments nacional-populars i d'alliberament nacional que desafien la fase senil i delirant del sistema capitalista mundial.

 

Xavi Oca i Roger Castellanos

Membres del Secretariat Nacional de Poble Lliure

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid