No donaré detalls.
Si em miren les ferides
sabran quin és el dany
Vicent Andrés Estellés
Revetlles curtes, caparres llargues i indigestions duradores. Recomptes adolorits, m’hi sumo –o m’hi resto, mai se sap– entre els que vam emmudir el 15 de juny a la ciutat dels prodigis poc prodigiosos. M’hi comptava, pobre de mi, entre els que el 26-M llegia històricament que, tal com plou dretanament a la UE, un 45% dels barcelonins i barcelonines havien optat per votar la CUP, els Comuns o ERC; que el 65% votava opcions que estaven republicanament per l’autodeterminació; que l’OPA hostil de Valls havia quedat obturada; i que l’histrionisme –bou i jou– del PP quedava a un manat de vots de quedar-se fora. Podria afegir més coses, autocríticament, és clar: que tant de bo la CUP hagués entrat. Altres rumbes ballaríem. Però deixem-ho aquí. Sense deixar, malgrat tot, de ballar. Tot i que siguin altres ritmes no triats, això rai: dark house i tecno d’Estat.
Han passat quinze dies, gairebé en conscient silenci, i la indigestió continua. O la vaga de fam, no ho sé del cert. No és que tingui ennuegats tres ossos que costin de pair. No: els tinc al plat encara. Els miro i se’m fa impossible d’empassar-me’ls. Més els miro, més desobeeixo la realpolitik que ordena engolir-los. Primer os: que si la ciutat havia tombat Valls electoralment –malgrat la morterada abonada pels senyors de Barcelona– no tenia cap sentit contribuir a fer de la seva derrota una victòria; rehabilitar-lo com a actor funest i decisiu ja veurem quant ens costarà –i està per veure. Os segon: que s’havia de pivotar necessàriament –o prometeicament– sobre una estratègia d’estat, mig teoria dels empestats mig guerra freda inquisitorial, d’aïllament de l’independentisme: en nom –carai– de la no política de blocs que pacta amb qui decreta, Collboni’s Blues, el cordó sanitari. I ossada tercera, last but not least, i la més difícil: el fet d’abstreure’s d’un context repressiu sever, per falsament normalitzada que es pretengui tanta excepció. Sobretot perquè un va aprendre, a les aules i als carrers, que l’eix esquerra-dreta també concorren, sempre i fundacionalment, l’esquerranosa defensa i eixamplament de drets, garanties i llibertats. I allà, creia, podia estar la clau que alliberés l’equació, en la distància abismal, abissal, que diferencia i desiguala reprimit i repressor.
En temps del còlera, més val mullar-se, sense autoofegar-se, en l’oceà de les contradiccions. Si hi veia alguna alternativa d’escletxa, abans d’emmudir davant tres ossos, era una, en clau democràtica antirepressiva i en potent missatge resistent: un pres polític –Quim Forn– decantant la majoria. Vint-i-un. Si calia triar entre dues dretes, ni que fos un dia, optar per qui pateix la retallada de llibertat, no per qui les pregona. Podria dissentir fins a la matinada alguns arguments rebuts, debatuts i discutits; compartir-ne uns quants (la culpa no és sempre dels altres i moltes coses s’han fet malament): i defensar la generositat, en aquest esquema, de què Ada Colau continués sent alcaldessa. En tot cas, vincles i naufragis, no dec estar molt lluny del 30% de les bases dels comuns que, sense cap veu oficial a favor, van votar que preferia un acord amb ERC. M’hi sento tan proper com amb els 177.547 que van votar no i els 44.913 que van votar el blanc el primer dia d’octubre. Mai els hi agrairé prou. Com sempre, em sentiré a la vora de l’Àlex Rigola, quan va dimitir dels Teatros del Canal rere l’1-O. Un gest que de gest en té poc: és un fet. Que sempre recordo i rememoro quan les coses, com és el cas, van mal dades.
L’adjectivació, però, mai és innocent: perplex, desconcertat, désolé. Després tot s’ha embolicat en el soroll cec i traïdor de les xarxes socials, en el simplisme de cada declaració reduccionista i en la toxicitat planificada que garanteix no anar enlloc o anar a parar a un lloc pitjor. M’estalvio reproduir, a banda i banda, alguns mots del món caníbal de tuiter i la frivolitat banal amb què s’ha justificat o criticat tot plegat. Els insuportables insults masclistes i sexistes a Sant Jaume –que ni eren centenars de persones dient-ho, ni “no va passar res” com altres pretenen. Que si els llaços grocs estan per assenyalar qui no els duu –mareta meua–, que si la Berga patumaire equiparada a les adhesions “inquebrantables” al franquisme –flipa-la–, que si Salvini habita el Putxet –nostre senyor– o que si Rahola pontifica qui pot parlar de presos i qui no –amén. El nivell de metonímies i rucades ens enrucarà –enrocarà– a tots. Diguem-nos-ho tot, que sempre va bé, malgrat que avui em deixi unes quantes coses al tinter del que queda per fer.
Sia com sigui, la revetlla disbauxada de poder continua –i a la unitat de cremats intensius no donen l’abast. Dos “ciutadans” deixen Ciutadans perquè han trigat cinc anys a adonar-se que el dispositiu dretà del que cobraven fuig desbocat per les tangents dretanes. La qüestió encara, per la via civil o militar, es diu intent de Restauració. Tercera o quarta, n’he perdut el compte. En la llei del pèndol cíclic de la història. El cicle del bucle. L’altre dia, el mestre De Riquer recordava un telegrama internacional del 1934 on els capitostos de La Canadenca preguntaven si el Lerroux que presidia la República era el mateix que tenien en nòmina des de la vaga del 1919. Resposta positiva. Continuïn finançant-lo. M’estalvio de dir –o tempora o mores– que Alejandro Lerroux va caure del govern enmig d’escàndols de corrupció, finançament de partits polítics amb fons desviats i la col·locació del seu germà a Telefónica. Mátame camión. Estic del mirall dels temps fins als ovaris.
I dic intent de restauració perquè, malgrat tot, no els hi surten els números. No en dubtin. Ho han programat però saben que ho tenen pelut. Aquí seguim, obrint per baix i cada dia el que pretenen tancar per dalt i de cop: observar les primeres mesures preses a Madrid fa pensar també, saber que el Raval Rebel ens ha convocat encara més. El veïnat o Blackstone, aquesta és la batalla de cada ciutat. Compàs d’espera repressiu, alguns van escriure fa quinze dies que winter is coming, com si calgués retornar a les casernes d’hivern. Doncs no. Ja saben que el que s’anuncia, en tots sentits, és una onada de calor impracticable. Sort que els bombers seran sempre nostres. Omeprazol per a tothom i ja arribarà la tardor.
Podríem resoldre-ho amb el cultiu del dubte que neix de la cultura popular. Al mal temps, mala cara –o era bona?–; a les penes, punyalades –o a les punyalades, penes; com anava?–; o no hi ha mal que cent anys duri –i no és massa cent? Corol·lari: estem en pitjors condicions que les que crèiem el 26-M. D’acord. I encara avui, no sé calibrar causes, efectes i riscos –el més gran, ai, que això no sigui un mal final sinó només un mal principi. No sé com és la ferida encara, no puc saber com serà la cicatriu. Si sé que perdre el temps és inútil –políticament, vull dir; en la vida està molt bé i és ben necessari donar-se moments per perdre’l– i aviat, estranyament, em vaig perjurar que tenia poc sentit fer bocins el que caldrà reconstruir en un moment o altre. El mirall del temps també ho xiula això. En tot cas, recomençar mai és retrocedir, com dirien els autònoms italians. És, sabent el que hi ha i el que es cou, tornar-ho a intentar. Sempre. Sense forces per rendir-se. I ni un sol argument per fer-ho.