I no podem dir gràcies a Déu, que no vulguis saber de part de qui està, sinó gràcies als votants, que a pesar de la desinformació oficial dels darrers 80 anys han reaccionat.
Fins i tot Casado, que s’ho passava pipa amb un discurs d’extrema estupidesa, després de la derrota va canviar el cantet per anunciar que ara tornaran a esser de centre. Com deia Marx (Grouxo, el president de Llibertònia): “Aquests són els meus principis, però si no us agraden no patiu, en tinc d'altres”. No és que li agradi gens, al pinxo aquell, això jugar de centre, però si jugant de dreta extrema ha dut el partit a la ruïna, i atès que a Espanya ‘Dimitir’ és un nom que només posen els comunistes, calia amollar un eslògan per entretenir el personal, almanco que serveixi als seus per a què no s’hagin d’empegueir en tornar al cafè de plaça.
Hem patit la campanya més repugnant que poguem recordar, i sense haver-la demanat. La manca de solucions i l’excés d’odi han derivat en una envestida neofeixista i, per part de l’esquerra, en intentar que no prengués com al final de la República. Incomprensiblement, després de quatre dècades d’escaïnar les virtuts del ‘centre’ se’n van tots cap a l’extrem i deixen aquest espai a mercè del PSOE. Fins i tot Ciudadanos s’ha estimat més especialitzar-se en l’odi (encara li dura), banderes i imperialisme, que no pas en els problemes dels obrers que no poden pagar un lloguer.
El seu mantra encara és que els comunistes són molt dolents (de naixement), els independentistes la pesta (segons Álvarez Toledo), la cultura és perdre el temps... i tot això pertorba la pau i tranquil·litat que necessita el votant que no vol saber res de política i que no vol que l’emprenyin si s’ha de fer una caseta, baldament que sigui legal, però sí que vol que li subvencionin la filferrada per tancar els camins públics. Vol llibertat per anar a pixar amb el seu cotxe baldament ja estigui embossat, dur el seu fill a l’escola privada subvencionada a l’altra part de Palma... i sense pagar impostos, naturalment, que ja basta amb el que hom paga per la benzina.
Ara, per mantra-mantra, els llocs de feina. El que no diuen és que seran precaris i de salari mínim i dirigit a importar forasters a costa de destruir el paisatge. Encara queda molt de fora vila per urbanitzar i es poden fer parcs temàtics per diversificar l’oferta de Magaluf, juliol i agost naturalment, que ja venen els hooligans per defecte i ens fan la publicitat de franc. A l’escola també: tot en foraster, així els traïdors ja no s’han de preocupar per l’adoctrinament... Ah! i si a algú encara li queden restes de ideologia, que no es preocupi, també li donaran “apoyo”.
Per sort hem evolucionat des del 36 (poc, però sí) els militars espanyols ja no són tan entusiastes del cop d’estat, l’Església ja està fora d’òrbita (fins i tot els neofeixistes la utilitzen poc), l’analfabetisme està eradicat (si algú és un ase és el seu problema), la informació és a la pantalleta... i sí, és diferent.
Per això som molts els que no acabam d’entendre tant d’interès en tornar a postures polítiques del passat. Potser al 36 la misèria, la superstició i la por encara dominaven la societat, però això està superat, gràcies sobretot a aquesta democràcia, però cal continuar lluitant: per a no perdre gens de qualitat democràtica ni cap ni un dels drets que la nostra societat ha anat guanyant. Ni un pas enrere.
Ja hem vist que tot el que puja pot davallar, i de fet en alguns aspectes davallam. En les dues darreres dècades hem comprovat que com més turistes més poder adquisitiu i qualitat de vida perdem (ho diuen les estadístiques, la darrera publicada dimecres passat). També perdem terra, paisatge, llengua i País ─què més ha de passar?─ mentre les plusvàlues se’n van a Madrid i a poques butxaques globals. Hem perdut drets sindicals, s’està empresonant gent per idees amollades en una cançó. Per primera vegada en la història de món, i de la natura, hem tudat la joventut: a l’edat en que històricament ja pelaven Jesucrist, els que ja ens haurien d’haver substituït per dirigir la nostra societat encara no saben què seran en esser grans, ni si podran gaudir d’una seguretat social que s’assembli a l’actual. De fet ja no els queda temps hàbil per poder cotitzar.
A tot això el que realment estimula la dreta trifàscica és qui la té més grossa (la bandera, de moment) i qui odia més Catalunya, entre altres calfreds que recorden, massa, el franquisme.
Ja m’ho deia mon pare: no hi ha temps que no torn.
