Aquí s’odia. Només cal veure què diuen certs mitjans, certs polítics o seguir les xarxes socials per adonar-se’n. Aquí s’odia i es fa amb violència. A mi m’esgarrifa. També em preocupa. M’interroga. I, per tant, m’interessa. De fet, l’odi és humà però no s’odia perquè sí. Talment l’amor, l’odi és una relació, una reacció envers algú o alguna cosa. Però a diferència de l’amor, hi ha qui decideix a qui has d’odiar i actua de manera sostinguda perquè així sigui. Prendre’n consciència fa feredat.

Aquesta realitat em volta des que vaig sentir com la desgranava la periodista i filòsofa Carolin Emcke. Des d’Alemanya, s’ha dedicat a analitzar l’espiral de l’odi que vivim a dia d’avui i que es propaga amb impunitat. Afirma que l’odi no apareix com un bolet, no neix de manera espontània. L’odi es cultiva. I no es cultiva sol. Algú el cultiva amb una estratègia precisa i un objectiu fixat. I em sorgeixen les preguntes de l’odi: si l’odi es cultiva, arrela? Si arrela, quines conseqüències ens pot causar? Qui decideix a qui has d’odiar? Com ho fa? Quines responsabilitats se’n deriven? Com s’atura, aquest cultiu de l’odi? I com s’hi ha d’encarar el periodisme?

Diu Carolin Emcke que entre els mecanismes del cultiu de l’odi hi ha la deshumanització de les persones que formen part del col·lectiu “a odiar”. Cal parlar d’ells, però d’una determinada manera. La tàctica consisteix a treure’n tota càrrega humana: no explicar si tenen fills, si són cinèfils o melòmans, si es preocupen pels altres, si fan de voluntaris, si toquen algun instrument o formen part d’alguna associació de veïns, si els agrada llegir, el teatre o fer ceràmica, si són excursionistes o uns cuinetes. L’estratègia per fer que odiïs aquest col·lectiu és no esmentar mai allò que podria acostar-t’hi generant-te una empatia i, alhora, associar-lo sempre a connotacions negatives. Per aconseguir-ho, el vocabulari que hi farà referència serà pejoratiu en totes les circumstàncies: insolidaris, violents, populistes, delinqüents, nazis, lladres, covards, mafiosos, supremacistes, perillosos… Com més es repeteixi, més podrà arrelar entre la població un imaginari repulsiu associat a aquest col·lectiu. I com més es difonguin els missatges repetits de l’odi, més efecte podran tenir. L’espiral de l’odi suposa un risc social i democràtic. Si el poder actua de manera abusiva, violenta o injusta contra aquest col·lectiu, quin rebuig generarà entre una societat que el veu com a perillós?

Això està passant amb molts col·lectius i el veritable perill és que hi hagi impunitat. Que hi hagi una estratègia de cultiu de l’odi però no passi res. I en això, el periodisme hi té molt a fer. No es pot reproduir el discurs de l’odi del polític de torn (o de qui sigui) i llestos, sense qüestionar-lo, sense alertar que menteix, sense més. Els mitjans de comunicació tenen el deure de vetllar per la democràcia i denunciar el que la posi en risc. El cultiu de l’odi la pot posar clarament en risc els drets humans. Cal investigar-lo. Saber d’on surt. Qui el cultiva. Qui el finança. Qui el perpetua. Amb quin objectiu. Amb quins riscos. I exigir-ne responsabilitats. Ja s’està fent molta feina, per exemple des de l’Observatori d’Actualitat del Discurs Discriminatori als Mitjans però es podria anar més enllà, com per exemple fent una investigació a fons del cultiu de l’odi que inclogui diferents disciplines (sociòlegs, filòsofs, lingüistes, periodistes, juristes…) i denunciant-ne els responsables a tots els nivells.

El cultiu de l’odi pot representar un perill per a mi, per a tu, per a tots nosaltres. I això no ens ho podem permetre, que venim d’on venim i l’horitzó és nostre. Això ho recordem?