Espectacle lamentable l’ofert a Mauthausen per la ministra espanyola de Justícia Dolores Delgado, quan va abandonar l’acte d’homenatge als deportats per haver-hi estat esmentat el conseller Raül Romeva com a pres polític. Els pretesos defensors de la Constitució són incapaços d’escoltar, callant estoicament, qualsevol cosa que no els agrada sentir. De la seva carta magna n’hi ha uns articles que són els seus favorits, essent-ne l’article 2 –el de la indissoluble unitat de la Nació- la joia de la corona, seguit molt de prop pel 155, però en canvi n’hi ha d’altres que els consideren secundaris, gairebé palla, com ara el 16, que és el que parla de la llibertat ideològica sense limitacions. 

La ministra, amb el seu desdeny, va traspassar la línia entre l’autoritat i l’autoritarisme, com cada vegada que el Govern espanyol se sent contrariat en el seu relat prefabricat de la realitat catalana. Ho hem vist a les televisions internacionals amb les reaccions iracundes del ministre Borrell quan li fan preguntes que no li agraden. Al cap i a la fi, el que deia  la directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat era que el conseller Raül Romeva havia inaugurat la placa en record de les víctimes dels nazis i que ara es trobava privat de llibertat, juntament amb alguns dels seus companys de govern, per haver fet política.

 Una estelada es podia veure rere la representant de la Generalitat. Alguns mitjans espanyols ho han ressaltat com una gran ofensa, com si l’independentisme s’estigués aprofitant de la barbàrie nazi per fer propaganda de la seva causa. Aquí ja ho sabem tots però no costa res repetir-ho: molts dels deportats “espanyols” eren catalans independentistes, entre els quals molts militants d’Estat Català i d’Esquerra Republicana de Catalunya que sentien l’estelada com a pròpia.

En canvi, l’única bandera que cap dels deportats hagués assumit com a seva, tingués l’ideologia que tingués, és la que passejava la comitiva ministerial. No és que no s’hi sentissin identificats, sinó que era l’ensenya contra la qual combatien. El tancament en fals de la transició espanyola va convertir l’actual règim en una evolució democratitzada de les institucions franquistes i això comporta que qualsevol gest de l’Estat en matèria de memòria sempre grinyoli per algun cantó o altre. Una comparació recurrent, justament per ser il·lustrativa: l’Alemanya actual és representada per la bandera de la república derrocada pels nazis, no pas per la de l’Imperi Alemany. 

No es tracta només de la incompatibilitat d’estar sufragant les despeses d’un mausoleu feixista com el Valle de los Caídos des del Patrimoni Nacional amb l’homenatge a les víctimes del nazisme, sinó de qüestions visibles per a tothom com ara la simbologia assumida com a pròpia de l’Estat: la que apareix a esdeveniments esportius, a gales d’Eurovisió i a qualsevol edifici oficial. Aquest mal d’ulls que feien les imatges de l’acte de Mauthausen recordo haver-lo sentit abans, tot visitant el cementiri de Cotlliure pocs dies després que s’hi hagués acostat el ministre Borrell. Una corona de flors amb els colors “como el vino de Jerez y el vinillo de Rioja” havia estat arraconada prop de la tomba del poeta Machado. Algú havia sentit la necessitat d’apartar-la unes passes més enllà. La mateixa sensació d’incoherència en veure, ara ja fa ben bé quatre anys, el cap d’Estat espanyol descobrint una placa a París, al Jardí dels Combatents de La Nueve. El que havia de ser un homenatge lluitadors republicans que van ajudar a alliberar la capital francesa de l’ocupació nazi prenia un aire d’humiliació i de burla, havent estat la monarquia espanyola reinstaurada pel dictador que els havia condemnat a triar entre la mort o l’exili.

El problema no se solucionarà amb circumstancials majories d’esquerres ni amb gestos puntuals, com ara el de canviar d’ubicació el cadàver de la bèstia. Són precisament aquestes majories circumstancials les que posen de relleu que es tracta d’una qüestió estructural: els governs de la dreta espanyola ni tan sols senten la necessitat de fer aquestes corones de flors que fan mal als ulls.