Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’amor i la mort
20/04/2019 Hemeroteca
Patrícia Font. Foto: dBalears Patrícia Font. Foto: dBalears

Aquests dies el debat sobre l’eutanàsia s’ha tornat posar damunt la taula arran del cas de Ma. José Carrasco, una dona malalta d’esclerosi des de fa 30 anys, i depenent total els darrers 10 anys. N’Angel Hernández, el seu home, li va prestar les seves mans per ajudar-la a morir, en un brutal acte d’amor. Tot el procés va quedar enregistrat en vídeo, les seves converses, el mateix moment en què l’ajuda a morir. Veure aquesta parella fa que t’emocionis, que empatitzis amb el seu patiment, perquè ambdós pateixen.

Aquesta parella va estar esperant la legalització de l’eutanàsia, que sembla no arribar mai, però el que segur que no acabava mai era el patiment de la seva dona. I el que resulta més curiós és que justament aquells que estan en contra de l’eutanàsia o l’avortament, sí defensen la pena de mort…

N’Angel s’ha posicionat, ens ha posat davant els ulls una realitat existent i silenciada. Ha decidit que tot el seu patiment ha de servir per alguna cosa, i quina millor manera que obligant al debat, però no tant a nivell social, que està més que fet, sinó en l’àmbit polític. I aquí, d’una vegada per totes, els partits han de ser clars i fer. Fer el que exigeix una societat madura i que ja ha reflexionat.

Morir forma part de la vida. És una etapa més, perquè la vida i la mort són cares diferents de la mateixa moneda. Com ens enfrontam a aquest trànsit demostra que aquesta és una assignatura pendent que tenim com a societat. Iona Heath, metgessa generalista, deia: “morir és part de la vida, no de la mort; la mort s’ha de viure”.

De la mort en venim parlant des de l’Antiguitat: la mort sempre ha estat present a la vida, però la seva concepció ha anat canviant a mesura que la medicina ha avançat. Per exemple, a l’antiga Grècia l’eutanàsia no plantejava cap dilema moral perquè una mala vida no mereixia ser viscuda. Per tant, l’eutanàsia era acceptada per tothom, a excepció d’Hipòcrates.

L’origen etimològic de la paraula “eutanàsia” ve del grec i està formada pel prefixe “eu” i “thanatos”, i vol dir “bona mort”. I d’açò estem xerrant avui: de tenir la capacitat de triar una bona mort.

El dret a una mort digna és, segons molts experts, una expressió del principi d’autonomia o autodeterminació. Significa poder triar, gestionar la pròpia vida, les seves condicions i el seu final. Expressa d’aquesta manera una exigència ètica, que no es refereix directament a morir sinó a la “manera” de morir.

L’enquesta realitzada per Metroscopia sobre l’eutanàsia l’any 2017 ens aporta unes xifres molt interessants: el 84% dels enquestats estan a favor de l’eutanàsia. Entre els menors de 30 anys aquest suport puja al 90%, mentre que entre els majors de 65% es redueix al 74%. Són dades molt contundents, que demostren que el debat social està més que fet.

Tenim por a la mort i al sofriment, i intentam viure-hi d’esquenes a una realitat consubstancial a tots nosaltres: la primera realitat a la que ens hem d’enfrontar és a la certesa de la mort.

Xerram d’eutanàsia voluntària quan la persona afectada la sol·licita d’una manera lliure i expressa, i d’eutanàsia involuntària quan es practica a una persona que pel seu estat és incapaç d’atorgar o no el seu consentiment.

Aquest és un debat filosòfic, ètic. Xerram d’autonomia, de dignitat, de capacitat de decidir, de ser sobirans del nostre propi cos.

Què és la dignitat? Com es defineix?

Quina capacitat tenim com a éssers vius de decidir sobre el nostre final, si consideram que la vida és un dret i no una obligació. Perquè mentre som autònoms tenim capacitat per posar final a la nostra vida. Ara bé, quan depenem d’altres, just quan la vida és plena de patiment, no podem decidir. És la ironia en la que vivim.

Crec que la millor manera d’acabar aquest article és amb uns versos de Ramon Sampedro: Cuando yo caiga.

Cuando yo caiga, como fruto maduro del árbol de la vida,
dejadme allí mismo, donde yo caiga,
para que me abrace el sol y el viento y la luna,
que la vida me devore mordisco tras mordisco.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid