La llibertat d’expressió, de sobte, semblava amenaçada a València. Com si mai no ho hagués estat fins ara, com si a València mai no hagués passat res de semblant. La campanya d’assetjament de l’extrema dreta contra l’espectacle Mongolia sobre hielo i contra l’obra de l’humorista Dani Mateo al novembre del 2018 van posar el focus mediàtic sobre la ciutat del Túria. Reunions urgents dels responsables polítics i policials i l’atenció de tota la premsa. Tot l’Estat es va indignar perquè una colla d’ultradretans que no reuneixen més d’un centenar de persones a les seues convocatòries havia aconseguit espantar els organitzadors d’ambdós espectacles. La reacció social i institucional fou immediata. De seguida, des de l’Ajuntament s’oferiren alternatives per poder fer aquestes obres mentre es declarava fermament que la ciutat no podia tolerar les coaccions dels intolerants. Fins i tot l’alcalde i el president de la Generalitat s’hi van manifestar per defensar la llibertat d’expressió. En unes quantes hores, els artistes tenien alternatives sobre la taula amb el compromís de la Delegació del Govern de garantir la seguretat.
Periodistes, artistes i polítics es congratulaven finalment d’haver plantat cara a una extrema dreta que semblava que havia aparegut de sobte i que era la primera vegada que boicotejava un esdeveniment a València. Però la realitat ha estat una altra al llarg dels darrers 40 anys: aquestes accions han sigut més que habituals i sempre impunes. A més, la premsa, més enllà dels mitjans locals, gairebé mai no hi havia prestat atenció. Fins ara, a la resta de l’Estat ni se n’assabentaven. I el 2018, casualment, aquests dos episodis havien sigut els darrers, però no els únics. Això sí: havien tocat dues figures mediàtiques de fora del país i se n’havia assabentat tot l’Estat.
Fou ja la primera setmana de l’any, quan els mateixos personatges que impulsaren la campanya contra Mongolia i Dani Mateo van fer acte de presència davant l’Ajuntament de València esperant el pas de la cavalcada de les Reines Magues Republicanes, organitzada per la Societat Coral El Micalet. Portaven dies convocant-hi accions en contra a través de les xarxes socials, que van ser amplificades per alguns mitjans de comunicació com Abc. Els xiulits, els insults i el “Cara al sol” contra la cavalcada, tot davant una majoria de públic infantil, van deslluir un acte festiu, això sí, amb alguna nota d’humor i una foto que es va fer famosa: un dels ultres que transmetien en directe per Facebook l’acte de boicot va confondre la Muixeranga d’Algemesí amb els castellers catalans, i la melodia de la cançó amb “Els segadors”. Per respondre als insults dels feixistes, una jove enxaneta pujada a la muixeranga els va treure el dit a tall de burla mentre somreia. Una imatge que esdevingué icònica i que es va fer viral.
Al llarg dels darrers 40 anys, aquestes accions han sigut més que habituals i sempre impunes. La premsa gairebé mai no hi havia prestat atenció
Amenaces a músics i artistes
Dani Mateo i la revista Mongolia no van ser els únics artistes que van patir les amenaces i les accions de l’extrema dreta a València. El grup català Ebri Knight tenia programada una actuació junt amb el grup valencià Herba Negra a la Sala Amstel Art, de la Marina de València, un recinte públic cedit a l’empresa Heineken per fer-hi esdeveniments. Un dia abans del concert, el gestor de la sala comunicà als organitzadors la condició de no exhibir cap tipus de símbol polític durant el concert. Davant el requeriment d’explicacions per part dels artistes i dels organitzadors, la sala va decidir cancel·lar unilateralment l’esdeveniment, amb un bon grapat d’entrades ja venudes. Tal com va desvelar el diari Público, la censura fou arran de les pressions de diverses persones vinculades a l’extrema dreta i del partit anticatalanista Avant Valencians, que havien estat advertint els gestors de la sala sobre el grup català que estava programat. Tot i que Público havia demostrat que darrere del boicot hi havia un grup ultra, la resta de mitjans de comunicació es van limitar a informar de la cancel·lació de l’esdeveniment. Tampoc les institucions, coneixedores del cas, no van oferir cap alternativa a les bandes per poder fer la seua activitat prevista. El cas passà totalment desapercebut i les autoritats no van moure ni un dit.
Dos mesos després, a finals de juliol, el muralista Elías Taño, que té diverses obres arreu de la ciutat, va rebre l’autorització de l’Ajuntament per pintar un mural crític amb la sentència del cas dels joves d’Altsasu. Els murs del solar dels Jesuïtes van lluir durant poc més d’un dia una enorme obra en què van col·laborar col·lectius i persones que acompanyaren l’artista. Prèviament, la dreta i l’extrema dreta, amplificada per la majoria de mitjans de comunicació, hi feren una campanya en contra, acusant l’artista d’incitar a l’odi amb la complicitat de l’Ajuntament.
Dos dies després de ser pintat el mural, grups d’extrema dreta es van presentar al mur amb pots de pintura i adhesius per destruir l’obra. Després de la campanya dels mitjans de comunicació contra aquesta obra, el diari Levante-EMV contava que “ciudadanos anónimos” havien esborrat el mural, i que es tractava d’un “movimiento espontáneo” que s’havia organitzat contra “l’apologia de la violència” que, segons el rotatiu, feia l’obra. Així, Levante-EMV presentava l’acció totalment desvinculada de l’extrema dreta valenciana, tot i ser-hi presents dos dels seus líders més coneguts, com són José Luis Roberto, d’España2000, i Juan García Sentandreu. Davant l’assetjament mediàtic i polític, l’Ajuntament va decidir esborrar el mural malmès, de manera que va regalar una victòria a l’extrema dreta.
Tampoc l’Aplec del Camp del Túria que se celebrava a Bétera el 14 i 15 de setembre no es va deslliurar de l’acció dels ultres. Quasi un centenar de membres d’España2000 i d’altres grupuscles van envoltar l’escenari i la cercavila de l’Aplec davant la passivitat de mitja dotzena de guàrdies civils. Xiulits, escopinades, insults i amenaces contra els participants van impedir el desenvolupament normal de l’activitat, tal com van recollir diversos testimonis a les xarxes socials. Prèviament, el PP de la localitat i les xarxes socials de l’extrema dreta advertien de l’esdeveniment “catalanista”, i anunciaven accions de protesta. La Delegació del Govern no va preparar cap mena de dispositiu per evitar l’assetjament. En aquest cas, només la premsa valenciana se’n va fer ressò, i tampoc no hi va haver comunicats ni declaracions de cap institució més enllà de les agrupacions locals d’esquerres, incloent-hi l’alcaldessa, que sí que van condemnar els fets i van denunciar la passivitat policial.
Normalització de la violència ultradretana
Durant anys, la violència i l’acció de l’extrema dreta al País Valencià han passat quasi totalment desapercebudes a la resta de l’Estat. Poques vegades, els atacs feixistes que des de la Transició fins a l’actualitat han assenyalat i castigat el valencianisme i l’esquerra van merèixer poc més que breus cròniques a les pàgines de successos de la premsa espanyola i valenciana.
Aquesta normalització de la violència ultradretana al País Valencià ha sigut possible durant anys gràcies al paper de distints actors dels quals depenia la impunitat, la fermesa democràtica contra els intolerants i el relat construït al voltant dels motius d’aquest assetjament. L’assumpció d’un marc imposat per la dreta des dels anys vuitanta ha permès establir una sèrie de categories dins la societat valenciana que han “estrangeritzat” els valencianistes, atorgant-los l’etiqueta de “catalanistes” mentre regalaven l’etiqueta de valencianista a l’extrema dreta espanyolista i valencianòfoba, dedicada quasi en exclusiva a atacar tot allò que pretengués la normalització de la llengua o la reivindicació d’un model de país diferent de l’oficial. Així, atacar l’Aplec del Camp del Túria o un concert d’Ebri Knight no és el mateix que atacar un humorista com Dani Mateo o els membres de la revista Mongolia. O, almenys, així ho entenen determinada premsa i determinats polítics, alguns dels quals també són víctimes habituals dels mateixos ultres.
Aquest contingut va aparèixer originalment el febrer de 2019 a l’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics, una publicació que posa llum a temes que els mitjans de comunicació corporatius van passar per alt durant el 2018 i que reflexiona sobre el tractament informatiu de fets destacats. Descobreix-ne la resta de continguts i com aconseguir-lo.