Quan es parla i s’escriu sobre els moviments de lluita armada a l’estat espanyol, mai es comença pel principi. Mai. Sempre s’entra directament a posar a la balança la carn morta i s’obvia olímpicament referir els orígens d’aital escorxador. Què van aparèixer per art de màgia l’EPOCA, Terra Lliure, l’ETA, els GRAPO, el FRAP i alguns altres? No. Tots ells van venir de la llavor sembrada l’1 d’abril de 1939 per les tropes antirepublicanes comandades pel general Franco. Llavor escampada i regada per l’Espanya falangista posterior, la dels bisbes satànics del nacionalcatolicisme, la dels 200.000 morts posteriors a la guerra. Un nombre exorbitant quan els feixistes espanyols ja havien guanyat als camps de batalla, un extermini amb intencions genocides: anorrear tota força democràtica, tota oposició a través del terror.
Si comencem per aquí podem arribar a capir alguna cosa del que va venir després en forma de “torna” vers els carnissers i els seus escamots d’afusellament. Però no tinc la intenció d’escriure cap text on s’expliqui allò que molts ja coneixen o haurien de conèixer, tampoc vull fer una apologia que em podria portar problemes legals, si és que això arribés a mans d’algun ase amb poder jurisdiccional. És que fa dies que em ronda que tot plegat potser acabarà portant-nos de nou –i potser en massa– cap als viaranys de l’acció i de la clandestinitat. He estat pensant en un personatge que es va fer famós fa onze anys per la seva dedicació intensa, gairebé industrial, a l’atac de les forces militars i policials espanyoles: Iñaki de Juana Chaos. La sonoritat del nom, només, ja crea desassossec.
Iñaki, de fet, era fill d’un militar franquista i falangista. Mediocre en els estudis, de jove va ser de Fuerza Nueva i dugué una vida de pijo garrul·lo, que és el nivell dels pijos espanyols en general. És a dir, res a veure amb la imatge estereotipada de l’abertzale. Curiós, ben curiós. Entrà a l’Ertzaintza en una de les primeres promocions, es produí el robatori de dues-centes pistoles i travessà la muga: havia ingressat a l’ETA. És curiosa, capritxosa i imprevisible la metodologia de reclutament d’algunes organitzacions. Després tindria problemes amb la direcció quan decidí posar-se en vaga de fam en plenes negociacions d’alto el foc entre el govern espanyol i la direcció de l’organització armada. Però la seva productivitat entre 1985 i 1986 encapçalant l’escamot de Madrid fou stakhanovista: la tira d’objectius, el govern de González entre el sabre i la bomba. Si no es va desestabilitzar el règim del 78 llavors és perquè havia estat dissenyat (des de fora) per durar (i encara dura a base d’injustícia, presons i exilis). Fins el despatx del ministre de defensa, l’inefable espavilat Narcís Serra, va estar a pocs metres de rebre una granada antitanc.
Dóna molt que pensar, o no tant? que un fatxa acabi dedicant-se a provocar massacres, ni que siguin d’objectius militars involucrats directament en el conflicte. No, no és estrany que un fatxa faci feines de fatxa. De fatxes, n’hi ha molts, solament cal donar-los l’ocasió de manifestar-se: mireu avui com la calamitat moral del feixisme torna a rossegar Espanya a plena llum del dia. De fet, tinc per cert que la majoria de la gent porta un fatxa dins seu perquè, quan es tracta de sobreviure, a un fatxa se’l combat amb les seves mateixes armes. Que li diguin als americans: Dresden, Frankfurt, Hiroshima... Si canviem la paraula “fatxa” per “violència”, que són sinònimes, l’equació em segueix funcionant. El mal és que el mal sigui la dinàmica general, i que De Juana Chaos es dediqués a caçar per plaer, i no únicament per evitar que els senglars i els conills li facin malbé la collita de blat de moro o de pastanagues. Cal recordar sempre per què s’ha triat el mal, per què es venta un calbot a la criatura, per què un decideix la vida incerta i sobresaltada de la clandestinitat, i d’haver d’estar sempre en guàrdia. Estudiar la causa del mal pot conduir a la solució: vots per pistoles. Però i si no deixen votar? Cal renunciar a la llibertat individual i col·lectiva per la força de guerres passades?
En totes les organitzacions hi ha nivells, i les capacitats de cadascú el van situant en el lloc més escaient. No cal que els soldats siguin teòrics de la guerra, ni tan sols especialistes en el subministrament dels materials necessaris. El soldat pot ser una mica ruc i poc lletrat, però ha de saber fer la seva feina, que consisteix, bàsicament, en mantenir allunyat l’enemic o esbudellar-lo si insisteix en ocupar el teu territori. Aquest és el mèrit de De Juana, optimista fins a la psicosi, que demanava xampany al director de la presó quan es produïa algun atemptat especialment significatiu per a ell. No es va penedir mai de matar persones, perquè es considerava en guerra, i també ho devia considerar l’estat espanyol quan accedia a negociar treves i altos el foc definitius: l’estat, que havia hagut de lluitar contra ETA, acceptà moltes de les seves condicions per a la pau. Però no divaguem amb De Juana, que gosava avisar el jutge penitenciari de la seva presó que figurava a llistes de futurs objectius de l’organització, no divaguem perquè sempre es parla de morts, de sang i de freixures, però els mitjans informatius sempre callen com putes el fet que tot plegat té un origen (ja ho hem dit: 1939), unes causes i una solució ben diàfana: la causa del conflicte armat entre la part del poble basc aixecada en armes i l’estat espanyol no és ni més ni menys que la d’exigir el reconeixement del dret d’autodeterminació d’Euskalherria (Euskadi i Nafarroa). I la solució, evidentment, seria (que no és encara) la satisfacció d’aquest dret i exigència legítima a partir de la decisió sobirana i democràtica del poble basc.
És evident que el final de la lluita armada no ha comportat el respecte a la solució política del conflicte basc. Igualment, el procés polític anàleg del poble català tampoc ha estat respectat. Alguns espanyols s’han tret un pes de sobre: van dient que l’ETA s’ha rendit, que ha guanyat l’estat, i que Catalunya s’ha apaivagat amb uns pocs anys de trena. L’error de càlcul dels dirigents (o ninots dels poders fàctics) pot ser dantesc per a ells. Han apostat per ocupar l’espai polític amb tres partits feixistes més un de bisexual, que també feixisteja quan cal, i un altre que enlaira de tant en tant la bandera republicana, però que tampoc es decanta per la solució democràtica dels conflictes català i basc. Els problemes no es resolen fent trampes, intervenint autonomies, espantant el personal amb articles de la constitució (el 8 i el títol II són més horripilants que el 155). Quan no es fa cas de la història, de les necessitats del present, fruit de la realitat dels pobles, hom s’aboca a la repetició dels mateixos errors. Avui no és 1936, Hitler i Mussolini no acoquinen Europa. L’alternativa al model angloescocès pot ser el desastre iugoslau. Les armes que no es tenen avui, però flueixen demà de ves a saber quines deus. Si torna a esclatar un conflicte armat en el territori constitucional espanyol de ben segur que l’estat tindrà prou forces per afrontar-ho, potser per sufocar-lo, però el que quedarà després de la pírrica victòria serà el mateix que li va quedar a Sèrbia: algunes victòries parcials i la cua entre cames al final de la matança.
A través dels mitjans d’atordiment públic, el poder espanyol ha carregat de pólvora tots dos bàndols: el d’aquells que voldrien venir a anihilar-nos (¡A por ellos!) i el d’aquells a qui no importarà defensar la terra, la gent i la dignitat pels mitjans que sigui. El potencial de violència creix exponencialment a cada acte repressiu de l’estat. L’equilibri és ben fràgil quan la lluita és per la supervivència com a individus i com a poble (nació). La lluita per l’existència és la raó més forta de totes davant els anihiladors de llengües i de cultures. Es van dissenyar un sistema d’acord amb el testament de Franco i a mida per afrontar qualsevol intent de secessió. No hi ha vàlvula d’escapament, la cosa pot acabar petant. Potser caldrà haver de posar els braços novament contra els fatxes per poder anar amb el cap alt la resta de les nostres vides. Potser cal ser gos des d’ara, com deia la cançó.
