Les campanyes electorals ja no són el que eren. I és que amb els anys, han entrat en una dinàmica perversa que els ha fet perdre allò que ens havien explicat que era el seu ADN: exposar les propostes electorals a la ciutadania. Per fer-ho -com vostès recordaran- s'utilitzaven fonamentalment els mítings i els debats, i tot indicava que els candidats havien de fer un esforç d'estudi que els permetés arribar a l'electorat que pretenien convèncer. Ara, en canvi, la qüestió s'ha girat com un mitjó: la política fa poca política i es dedica -excessivament- a l'espectacle. I sí, probablement alguns els diran que això és així perquè el món dels mitjans ha canviat molt. I tenen raó! Les xarxes socials, la rapidesa de la comunicació i la necessitat d'escurçar els missatges per tenir impacte fan que pesi més el titular que el raonament. En aquest context, un exabrupte o un incendi provocat amb premeditació sovint són més efectistes que no pas un raonament ben construït des del coneixement. I al mateix temps, un passeig o una declaració en un barri, o territori considerat totalment contrari, dona molt més rèdit que el deteniment en l'argumentari del partit.

Servidora coneix els canvis en el món de la comunicació i els elogia sempre que convé. Ai las! Només faltaria! Però molts dels efectes que tenen en les campanyes electorals no em semblen gens positius. No troben? A l'actualitat, les campanyes es pateixen més que no es viuen, i es suporten més que no s'aprofiten per decidir amb coneixement de causa què es vol votar. A servidora li sap molt greu que això sigui així. I és que el que està succeint representa la verificació de la debilitat del sistema de partits polítics actuals i, al mateix temps, és la constatació innegable de la necessitat d'una reflexió seriosa sobre la qualitat de la política i en conseqüència, de la democràcia. Sempre he pensat que insultar, mentir, intentar desacreditar al contrari i utilitzar tota mena de tripijocs genera molta més desafecció que no pas el risc de ser avorrit quan s'explica una idea o una proposta, i sempre he defensat que en política calen molta més valentia i coratge que no pas càlculs estratègics i eslògans recitats de manera compulsiva. Em temo que si no canviem alguna cosa ben aviat viurem en un context en que els percentatges d'indecisos augmentaran, les xifres de participació perillaran i, en conseqüència, el sistema esdevindrà encara més dèbil.

Però a més de tot el que és inherent al sistema de partits polítics actuals i a les tendències establertes pels caps de campanya, a l'actual període electoral cal afegir-li encara una altra dosi d'indignitat. No en va, el fet que fins a cinc candidats estiguin empresonats injustament i els seus drets de participació política estiguin absolutament vulnerats, afegeix elements que fins ara eren absolutament insòlits i desconeguts. Al mateix temps, que la Junta Electoral Central tingui a les seves mans la seva aparició (o no) en debats i rodes de premsa esdevé surrealista. Però encara més: l'intent de vexació i humiliació a Jordi Sanchez duta a terme pel director de Soto del Real amb un escenari degudament estudiat amb bandera espanyola i monarca inclosos, és vergonyant i indignant. I per reblar el clau: que Antonio Tajani, president del Parlament Europeu, entri en la campanya europea (quan encara no ha començat) afirmant que el MHP Carles Puigdemont haurà d'anar a Madrid a recollir l'acta d'eurodiputat és un nou intent per desacreditar-lo i així escapçar la feina que el president està duent a terme des de l'exili.

En fi, que sembla que hi ha massa elements que afecten indeguda i indignament a la política i a les seves campanyes. Ara en tenim tres per endavant i poques coses podrem canviar de manera immediata. Tanmateix, farem bé de fer-nos-ho mirar i reflexionar sobre tot allò que calgui canviar! Només així defensarem la política i tot allò que implica!