Estic molt cabrejada, aquesta és la realitat.  Porte uns dies parlant amb unes companyes que (ex) militen en l'Esquerra Independentista i estic observant amb perplexitat el masclisme que estan patint dins dels seus col·lectius, algunes vegades legitimitat per dones. 

Quan una arriba a espais d'activisme anticapitalistes, independentistes i feministes manifesta sovint molta ingenuïtat, pensant que no viurà cap tipus de situació tensa amb els homes del seu entorn, menys encara amb les dones.  Aquesta sopa deliciosa plena d'ideals i revolucions té molt bona pinta!  Òbviament, pensar això és una errada ja que el nostre entorn, i nosaltres mateixes, no són cap tipus d’éssers de llum tocades per la perfecció, vivim en aquest món i aquest món és masclista. 

He de dir-ho obertament: no suporte aquesta pudor que fan alguns espais amb disciplina pràcticament militar on una persona, amb molta intel·lectualitat, parla i la resta diu a tot que sí. M'espanta molt la manca d'autocrítica, de democràcia i llibertat. Suposadament els nostres espais són horitzontals, però després és fàcil veure les jerarquies ben definides.  Crec que el problema en realitat està en dir una cosa i fer una altra, confonent a la gent: jo puc entendre, per exemple, que es necessite d'algun tipus de jerarquia per organitzar un esdeveniment i/o coordinar algun col·lectiu, no tinc cap tipus de problema en assumir aquesta part, però no ha de ser l'excusa per negar l'opinió de la gent o per fer fora les veus més crítiques.  Tal vegada hauríem de definir més les dinàmiques de funcionament internes (i aprendre més d'habilitats socials, emocions i gestió de grups!). 

En moltes ocasions aquesta intel·lectualitat, rarament qüestionada, ve del privilegi i l'acadèmia i per tant presenta una visió teòrica dels temes a tractar.  Puc entendre que una persona haja pres consciència de la situació social i política tot i que tinga cert poder.  També que les nostres vides no són estàtiques i que podem fluctuar d'una vida precària a una vida solvent al llarg dels anys.  No es tracta de no escoltar aquestes veus i no aprendre d'elles com de la resta, si no de fer que els nostres espais presenten diversitat, on escoltar també a la resta de la gent, tinguen o no tinguen la formació que els grans líders consideren oportuna, perquè és aquesta gent la que pot parlar de la realitat al carrer, en primera persona.  On estan les treballadores sexuals per parlar d'aquest tema?  On estan les persones treballadores per parlar de l'atur?  On estan les dones per parlar del feminisme? El ghetto s'allunya de la realitat i només genera dogma.  I què trobem finalment?  Homes blancs, heterosexuals amb vides i cossos normatius parlant de vides alienes com si estigueren experimentant.  Volem espais buits d'ànima i humanitat reproduint les exclusions del capitalisme?  Volem una militància de postureig?

La pudor a disciplina militar és una pudor molt matxuna, tot i que vinga d'algunes dones.  Estem construint realment espais alternatius?  O estem reproduint algunes pràctiques caduques?  Segurament la raó estiga enmig: estem en construcció i també ens equivoquem.  Podem assumir aquesta errada i rectificar?  Sembla que és aquí on punxem.  Les rectificacions no estan arribant a temps, fent fora gent molt valuosa cansada de confrontar sense veure cap tipus de resultat.  Què fa sinó la masculinitat hegemònica en aquesta societat, demana disculpes i rectifica o treu pit culpant a les altres persones? 

Tampoc puc entendre que l’abolicionisme, davant el debat de la prostitució, estiga segrestant tots els nostres espais feministes.  Sembla que si tens altra opinió estigues traint el feminisme i les companyes i que això legitime qualsevol persona per assenyalar-te i fer-te sentir miserable, amb aquest paternalisme terrible que s'utilitza per a dir-nos sense parar postmodernes.  És un tema complicat, sense caps tipus de dubte.  Si partim des d'ací i entenem que totes estem preocupades per les dones, podrem debatre i compartir idees.  Si veus en la companya una traïdora a qui negar-li la paraula, qualsevol possibilitat de diàleg estarà morta.  No em vull estendre massa en aquest tema, però he d'exposar la següent pregunta-reflexió: per què estem educant els nostres homes, tenint relacions sexo-afectives amb ells, fent política en espais mixtes, quan està comprovat que dins d'aquestes relacions trobem moltes violències (pràcticament totes) i en canvi no podem parlar de la prostitució des de diferents punts de vista?

Tampoc puc entendre el qüestionament sistemàtic als espais no mixtes perquè (repetir el mantra una altra vegada) hem de treballar amb els companys, els nostres homes.  Aquests homes que no tenen cap tipus de problema en ser masclistes durant un concert o fer-nos sentir inferiors i que després reclamen el seu espai en el feminisme, plorant en les assemblees per no poder controlar els espais no mixtes.  De què esteu parlant filles meues, totes tancades? han de pensar.  Ho repetirem novament per què no tenim problema en fer pedagogia: els espais no mixtes apoderen les dones, donant-les eines per defensar-se i millorar la resta d'espais de militància aportant crítiques constructives respecte al patriarcat.  A més, és totalment compatible fer funcionar espais no mixtes amb espais mixtes. 

Sé que estic llançat idees sense massa criteri, però és el cabreig que em fa recordar anècdotes de tot tipus: músics que no han demanat perdó per els seus comportaments, militants assenyalats per assetjament a dones que no han reparat la ferida, dones denunciades per dir obertament el que han viscut, etc. 

I que fem amb aquestes dones que han decidit estar al costat dels mascles dominants?  Aquestes que et fan esmenes a la totalitat i que neguen altres realitats perquè són elles les que fan les revolucions?  I que fem amb els grups que instrumentalitzen el feminisme?  Són els nostres assetjadors menys assetjadors per què són els nostres o com funciona la cosa?  Són altres dones menys víctimes del sistema simplement per què no militen al nostre col.lectiu?  Escoltem igual les dones grans, les grosses, les lletges, les trans que les dones joves, primes, socialment considerades atractives i cis?  Qui està dictant com fer les coses?  Doncs jo crec que el cisheteropatriarcat, tot i que l'estètica siga molt alternativa i aparegues encaputxat a la televisió o bé sigues un senyor amb una trajectòria històrica.  I es que en aquesta sopa deliciosa plena d'ideals de vegades també cauen pèls de matxirulo.

Nota: Mentre escric aquest text he llegit a la Mireia Boya al seu facebook parlant de les agressions psicològiques que ha patit i no he pogut deixar de pensar en una política feta sense posar les cures al mig, com diu la Mireia.  Una abraçada forta per a ella i per a totes les dones que han patit el mateix en silenci, en no tenir cap tipus de projecció mediàtica ni càrrecs de pes dins les seues organitzacions. Espere que el que li ha passat a la Mireia no siga instrumentalitzat entre bàndols obertament enfrontats.