Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La rebel·lió del Fairy
14/03/2019 Hemeroteca

Després de tres setmanes de depressió i desànim a la sala noble de Tribunal Suprem, els fans del delicte de rebel·lió han trobat una cosa a què agafar-se i s'aferren amb un entusiasme perfecta però inútilment descriptible. Només algú molt poc pragmàtic pot negar que ha resultat la pitjor setmana per als encausats, encara que només sigui perquè, després dels testimonis clarament evasius del govern de Mariano Rajoy, la vista oral ha estat protagonitzada per testimonis que sí que tenien una voluntat clara d'acusar. Tanmateix, els testimonis d'Enric Millo, Monserrat del Toro, Pérez de los Cobos i els restants comandaments de seguretat, inclòs el comissari dels Mossos, Manel Castellví, disten molt de ser la pistola fumejant aclamada pels abonats a la teoria del colpisme.

L'aclamada "trampa del Fairy", que tants minuts de glòria mediàtica li ha donat a l'exdelegat del govern Rajoy, exemplifica a la perfecció el succeït aquesta setmana. Després del soroll i el xou que aporta l'espectacular titular periodístic, tan visual i tan propici a la facècia, emergeix la crua realitat jurídica: A quin informe policial o judicial es relata que es ruixava amb rentaplats la porta dels centres de votació perquè els agents rellisquessin i poder trepitjar els seus caps a terra? La resposta és cap. I, tret que assumim la hipòtesi impossible que cap agent no considerés rellevant incloure als seus informes la temible trampa del Fairy, la conclusió no pot ser cap altra que sostenir que Enric Millo ha aportat una llegenda urbana o una fabulació. Igual que Monserrat del Toro en recordar haver escoltat la veu d'una Carme Forcadell que mai no va prendre el megàfon per arengar els concentrats davant de la conselleria d'Economia.

El dit per Pérez de los Cobos es resumeix en dues idees de valor penal dubtós: el dolent va ser el major Josep Lluís Trapero, que no està acusat en aquest judici, i ell tampoc no sap qui va donar l'ordre de carregar. El seu testimoni, sumat a les aportacions chusqueras del comissari Sebastián Trapote i les més ajustades del tinent general de la Guàrdia Civil Ángel Gozalo, donen cos a l'eix central del cas que presenta la fiscalia: els Mossos van actuar com a braç operatiu d'una rebel·lió organitzada. En contra de la seva credibilitat suma que els tres comparteixen un incentiu poderós per carregar tota la culpa a Trapero: eludir la seva pròpia responsabilitat i incompetència en el desastre de gestió que va suposar per a l'Estat la gestió de l'1-O.

Per completar el quadre, el comissari Castellví, potser provant de salvar la responsabilitat dels Mossos, ha testificat que la policia catalana va avisar el govern de Carles Puigdemont sobre una eventual escalada de violència i van recomanar no celebrar el referèndum. La prova que destrossa les coartades dels acusats, sentencien molts. En canvi, a mi, em deixa una pregunta incòmoda: si els Mossos eren el braç operatiu de la rebel·lió què feien avisant els liders rebels dels riscos de violència i demanant-los que suspenguessin la convocatòria? Una cosa queda clara: el dijous 14, quan comenci a testificar el major Trapero, viurem el moment decisiu de la causa 20907/2017.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid