«La formación del Estado en virtud de un contrato es una imposición contraria a los datos históricos. Ni tampoco sería posible la formación de un Estado a manera de una sociedad convencional tomando a hombres de diferentes pueblos, pues siempre la unidad nacional ha de ser su base. La existencia de un Estado que abrace diferentes pueblos no contradice nuestro aserto. En tal caso acontece que uno de los pueblos que forma el Estado absorbe a los demás, o bien que los diferentes pueblos que forman el Estado tienen mucha afinidad entre sí y se funden en una sociedad unida, en una nueva unidad. Fuera de estos dos casos existe una reunión de elementos discordantes y la unidad del Estado es meramente nominal.»
Aquesta cita pertany als apunts que dictava el professor Francesc Xavier Llorens i Barba, potser la ment catalana més privilegiada del seu temps, als alumnes de filosofia durant el curs de 1855 a la Universitat de Barcelona. Van ser uns mesos de relativa obertura i llibertat de càtedra fins que tornà el plom dels moderats, falsament liberals i, en tot cas, amb grans tendències absolutistes.
Què volia dir Llorens als seus alumnes? 1.- que una constitució no fa un Estat, que tampoc es pot fer obligant a viure junts homes de diferents pobles, 2.- que Estats amb diferents pobles (plurinacionals) solament poden reeixir per l’absorció d’un d’ells respecte els altres i 3.- que si no passa això, si els elements són molt diferents, la unitat és fictícia, de nom, però no pas real. I afegim nosaltres: sempre toparan els absorbidors contra aquells que es vol absorbir. Més de segle i mig i encara no s’ha après la lliçó, que era ben premonitòria i previsible. Llorens, un savi desconegut en un país en què cada generació es pensa que és el súmmum.
Avui tot es concentra en un punt: la constitució de 1978. I sembla ser que els defensors dels nostres presos polítics no hi pensen dir ni piu. Concentrats, sembla ser, en entomar el cop tan suaument com sigui possible, mirant de desmuntar les acusacions de rebel·lió, violència i sedició, semblen donar per bona la revenja que ja fa un any que els aplica l’oligarquia espanyola contra la seva llibertat, família i patrimoni.
Deixaran escapar una ocasió extraordinària, com potser mai més no tindran, de posar sobre la taula, a la vista de tot el país i alguna part del món civilitzat, les vergonyes del sistema constitucional espanyol vigent des de desembre de 1978. Passaran per alt les irregularitats de les eleccions de juny de 1977, que farien aparèixer com a nul·la i il·legítima la constitució que s’està usant per rebregar-los a ells i a tot el país. Una constitució aprovada per unes corts que NO eren constituents, on no hi van poder concórrer partits com ERC, que era il·legal encara el dia de les eleccions; amb milers d’exiliats sense poder participar-hi; amb quaranta-un senadors designats a dit per un rei que trià el dictador també a dit.
Caldria aprofitar les sessions del judici polític per provocar el magnicidi de la falsa Carta Magna en les consciències dels espanyols, que es pensen que tenen la pedra filosofal en matèria legal i allò que tenen és una revisió de les Leyes Fundamentales del Movimiento: un moviment imperial més que no pas nacional, perquè si Espanya fos una nació (que no ho és), no li haurien sorgit nacionalismes des del segle XIX; a cap nació que tingui cohesió interna li sorgeixen reaccions separatistes. Per això els polítics espanyols s’hi han esmerçat tant, i s’hi esmercen, mirant de culminar l’obra d’imposició forçada iniciada per l’absolutisme borbònic d’ençà 1714.
Cal aprofitar el judici d’estil estalinista no pas per cercar la simpatia i la compassió com fa el vicepresident Junqueras, a qui solament li falta pujar a l’estrada a besar la bandera dels “nacionales”, sinó per posar els espanyols davant l’evidència que tenen una constitució de caire totalitari, quant a la qüestió territorial es refereix (per no parlar dels poders omnímodes que pot assumir el rei), i que seguirà sent causa de futurs enfrontaments.
Unes topades que es repetiran molt més aviat del que ells es pensen, perquè els catalans no som bèsties de bon domesticar. O ja no. Si la resposta espanyola –amb l’aquiescència de tot el seu espectre polític– ha de ser negar el dret d’autodeterminació amb contumàcia, a base de violència, de judicis ideològics, amb el comodí constitucional i l’empresonament d’aquells que es belluguen per la llibertat en representació de la majoria del poble, poden estar segurs que mai més no tindran estabilitat, i que hauran de governar sempre a la defensiva i en contra de Catalunya, com és el seu costum, però amb Catalunya en contra, cosa que encara no coneixen.
El dret d’autodeterminació, reconegut internacionalment després de la Primera Guerra Mundial, buscava, precisament, el reconeixement i l’existència dels nous estats del món sorgits de la descolonització per tal que això es pogués fer de manera pacífica. No deixar alternatives polítiques a un assumpte de tanta transcendència, que no té marxa enrere, és una greu temeritat, una crida a l’enfrontament que no només desestabilitzarà Espanya, sinó que, de retruc, també rebrà Europa. Si la UE no pot ser o no vol ser una influència assenyada sobre la part que té la força armada en aquest conflicte, també en sortirà perjudicada: el Brexit pot haver estat tan sols una avançada de futur. La UE té un taló d’Aquil·les: les nacions enquistades i oprimides dins d’estats plurinacionals provinents de l’absolutisme del segle XVIII. Un examen que no sembla que hagi d’aprovar i que l’afebleix molt, perquè és font de desequilibri territorial i d’euroescepticisme.
Cal aprofitar el judici als nostres presos per assajar un magnicidi que ens alliberi de la constant espasa de Dàmocles que és la constitució de la por. Es va vendre com: o constitució o seguir amb la dictadura en mans del rei, per això aquella el situa més enllà de l’abast de la justícia. No es pot demanar un escenari nou amb una llei fonamental bastarda, filla de les urgències per falcar els principis franquistes que cercaven, per damunt de tot, mantenir unit allò que, ja es veia, esclataria tard o d’hora. De la mateixa manera que no es pot demanar magnanimitat ni mediació a una corona on la bastardia és tradició. I si no, que es facin proves d’ADN, que riurem força, perquè ni aquesta constitució és democràtica, ni aquests borbons passarien les proves de paternitat.
