Enguany s’escau el 80è aniversari del final de la Guerra Civil Espanyola (abril), el del Pacte Germano-Soviètic (agost) i el de l’inici de la Segona Guerra Mundial (setembre). Finalitzada la campanya de Polònia amb un nou repartiment, la Segona Guerra Mundial entrà en una fase apàtica. En aquelles setmanes, els països contendents podien fer veure que les coses continuaven com abans. Un fet, però, podria haver capgirat les coses: un atemptat terrorista al Bürgerbräukeller de Munic en mig d’un acte de commemoració del 16è aniversari del Putsch del 9 de novembre causà 8 morts i 62 ferits. El Führer hi havia escapat de l’explosió impensadament per només 13 minuts.

El 9 de novembre ocupava un lloc especial en el calendari nacional-socialista. L’any anterior, el 15è aniversari del Putsch de Munic, havia quedat marcat per una onada de violència antisemita orquestrada per les SA com a resposta a l’assassinat del diplomàtic Ernst vom Rath a París per un refugiat judeo-polonès. En el 1939, malgrat la guerra, es mantingué el programa habitual a Munic, centrat en el míting del vespre del dimecres 8. En aquell míting hi assistien gairebé totes les grans figures del règim: Himmler, Hess, Goebbels, Heydrich, Ley, Frank, Rosenberg, Streicher, Esser, etc. L’home fort de les SS de Munic, el Oberführer Christian Weber, presentava i cedí la paraula a Adolf Hitler. El Führer, de fet, havia cancel·lat hores abans el seu discurs pel temps que li prenia la direcció de la guerra. Canvià d’opinió degut a la boira, que impedia fer el vol de Munic a Berlín fins l’endemà al matí, de manera que optà per assistir a l’acte de la Bürgerbräukeller per partir de seguida cap a Berlín en tren. Es reprogramà l’acte per començar més aviat, a les 8 en punt del vespre, i així Hitler tindria temps per arribar a l’estació de Munic a les 21.30. Hitler, al mateix temps, escurçà el discurs previst a la meitat per tal que no durés més d’una hora.

Hitler conclogué el seu discurs a la Bürgerbräukeller a les 21.07, i gairebé immediatament ell i el seu seguici abandonaren l’acte per dirigir-se a l’estació de tren. Els 3000 assistents començaren a abandonar la Cerveseria de mica en mica. A les 21.20, quan encara hi hauria unes 120 persones al local es produí una explosió que feu ensorrar part del sostre, la galeria i un mur exterior. El primer balanç fou de 7 morts i de 63 ferits, dels quals 16 greus i 47 lleus.

Hitler s’assabentà de l’atemptat quan el tren s’aturà a Nuremberg. En un principi, Hitler comentà a Goebbels la sort que havia tingut d’escapar-hi per un quart d’hora i ho atribuí a la Providència.

Els actes a Munic del 9 de novembre continuaren, per bé que marcats per l’atemptat. Se celebrà la cerimònia habitual pels “setze màrtirs” de l’aixecament del 1923 al Feldherrnhalle. L’11 de novembre el Feldherrnhalle acollí una cerimònia similar per als “set màrtirs” de l’atemptat del dia 8. Hitler assistí a aquest segon acte, en el qual Hess pronuncià el discurs fúnebre. Hess condemnà en els termes més durs l’atemptat com un crim gairebé sense paral·lels en la història, i deia que els autors l’únic que havien aconseguit era “ensenyar el poble alemany a odiar”. En els dies següents es va morir un dels ferits greus, de manera que el balanç total de víctimes mortals fou de vuit.

Com havia passat l’any anterior després de l’assassinat de Vom Rath, hi hagueren actes antisemites “incontrolats”. En el Camp de Buchenwald, un grup de guardes de les SS afusellà 21 presoners jueus el dia 9, mentre que durant tres dies es deixaren sense racions a tots els presoners jueus del camp.

Des de la mateixa nit del dia 8 havien començat les investigacions policials. Hitler havia ordenat a Himmler d’encomanar la recerca al cap de la Policia Criminal, Arthur Nebe. Himmler repartí les responsabilitats entre la Kripo de Nebe i la Gestapo (Policia Secreta de l’Estat) d’Heinrich Müller. Müller, que havia escapat a l’atemptat amb menys minuts de marge que el Führer, ordenà aquella mateixa nit la detenció de tot el personal de la Bürgerbräukeller. Els homes de Nebe feren les tasques de cercar proves entre les runes. Hi trobaren restes de llautó amb la marca d’un rellotger de Schwenningen que podrien haver estat part del temporitzador de l’artefacte explosiu.

Malgrat la “pista alemanya”, els primers comunicats de premsa de Himmler deien que les restes de l’explosiu assenyalaven un origen estranger.

Es detingueren nombrosos sospitosos, que eren conduïts al Quarter General de la Gestapo a Munic. De dia en dia s’estrenyia el cercle sobre un d’ells. Es tractava de Georg Elser, que havia estat detingut la mateixa nit del 8 de novembre a les 21.45 quan intentava creuar la frontera suïssa en la zona de Constança. Els guardes fronterers l’havien conduït a la caseta de control on li havien trobat material sospitós a les butxaques: talladors de filferro, notes i esbossos d’artefactes explosius i una postal de l’interior de la Bürgergräukeller. El lliuraren a la Gestapo de Konstanz, la qual s’assabentà de l’atemptat a les 23.00, i en vistes de les proves circumstancials l’havia enviat cap a la Gestapo de Munic.

En els dies següents, una cambrera de la Bürgerbräukeller, Maria Strobl, identificà Elser com un client habitual de l’establiment que es caracteritzava per no demanar més que una sola consumició i anar-se’n. Un botiguer l’identificà com la persona d’accent suabià a la que havia venut material d’insonorització. Un altre indici contra Elser eren les marques que tenia en els genolls, compatibles a haver-s’hi passat estona muntant l’artefacte explosiu en la Bürgerbräukeller. Els interrogatoris i les tortures d’Elser anaren a càrrec de la Kripo i de la Gestapo de la Munic. El 15 de novembre el feren signar una confessió escrita.

Tots els contactes d’Elser foren sotmesos a un intens escrutini. El nom complet del principal sospitós eran Johann Georg Elser. Havia nascut a Hermaringen (Würtemberg) el 4 de gener del 1903, fill de Ludwig Elser i de Maria Müller, els quals no es casaren fins el 1904. Ludwig Elser era tractant de fustes i posseïa una granja a Königsbronn, que era la residència familiar i era el càrrec de Maria Elser. Després de Georg havien nascut cinc fills més: Friederike (1904), Maria (1906), Ludwig (1909), Anna (1910) i Leonard (1913). Georg Elser havia fet estudis primaris a l’escola de Königsbronn entre el 1910 i el 1917. En acabar-los va començar a treballar en el negoci del pare, però la relació personal no era bona, i als sis mesos es col·locà com a aprenent de torner en una fundació de Königsbronn. Entre el 1919 i el 1922 fou aprenent de fuster en l’establiment de Robert Sapper, també a Königsbronn. Se n’anà després a Heidenheim per estudiar fusteria en l’Escola d’Oficis i, en acabar, entrà a treballar a la fàbrica de mobles de Paul Rieder a Aalen. Després treballà a la companyia Wachter de Bernried, i fou fuster a la fàbrica d’avions Dornier, de Friedrichshafen, a la vora del Llac Constança. L’agost del 1925 passà a la ciutat de Constança per treballar en una fàbrica de rellotges. A través d’un company de feina i de pis ingressà per aquella època en la Roter Frontkämpferbund (RFB), considerat el front combatiu del moviment comunista. Un altre espai de socialització era la Trachtenverein (Unió Dansaire) local. El 1929 començà a treballar en la fusteria Schönholzer, de Bottighofen, en el cantó suís de Thurgau, però mantingué la residència a Constança de forma que, com altres treballadors, creuava el Rin i després la frontera entre Alemanya i Suïssa dues vegades cada dia.

Fou en aquella època que Elser conegué la cambrera Mathilde Niedermann. Tallaren la relació quan ella es quedà embarassada i se n’anà a Ginebra, on naixeria el fill de tots dos, Manfred, a qui Elser es comprometé a passar una assignació.

El 1930 canvià de lloc de treball, de nou sense canviar de residència, de forma que ara havia de creuar el llac Constança cada dia per anar a la fàbrica de rellotges Rothmund, de Meersburg (en territori igualment alemany). De totes maneres continuava creuant habitualment la frontera, per les amistats que tenia a Kreuzlingen, d’on era membre de la Abstinenten-Bund local. Fou en aquesta associació contra l’alcoholisme que conegué la costurera Hilda Lang, amb la que establí una relació.

El maig del 1932, la fàbrica Rothmund tancà provisionalment i va haver de pagar una part dels salaris amb peces de rellotgeria. Elser continuà fent el trajecte de ferri de Constança a Meersburg de manera puntual quan rebia algun encàrrec de fusteria d’alguna família coneguda del poble. L’agost del 1932, Rothmund reobrí, i Elser hi tornà a treballar alguns dies. Una trucada de la mare el va fer tornar a Königsbronn. El negoci familiar passava per un moment greu, carregat de deutes. L’alcoholisme del pare no hi ajudava gens, i Georg Elser passà a treballar amb ell, compaginant-ho amb l’elaboració de mobles. A principi del 1933 ingressà en el Zitherklub local, on tocava la flauta, l’acordió, el baix o la cítara epònima. A la situació familiar i personal s’hi sumava l’adveniment del nazisme al poder, la suspensió de l’autonomia de Würtemberg i la persecució dels moviments d’esquerres. La vinculació d’Elser amb el RFB no havia passat de l’assistència a alguns mítings polítics. Més constant era la seva afiliació al Sindicat de Fusters. Si més no en els primers mesos que seguiren al nomenament de Hitler com a canceller, no s’estigué de mostrar en les reunions sindicals el seu menyspreu a la persona de Hitler i al seu moviment.

L’associacionisme independent era, en certa manera, un refugi, i Elser s’uní també al club excursionista local, on conegué Elsa Härlen. Elser llogà al matrimoni Härlen la planta baixa de la casa on establí el seu taller de mobles de cuina. A final del 1935, el negoci del pare fou liquidat, i la granja familiar venuda.

El 1936 tornà a treballar per compte aliena, fent escriptoris i instal·lant finestres, però ho deixà per una feina més ben remunerada a la fàbrica d’armadament Waldenmaier, a Heidenheim. Cada dia anava i venia de Königsbronn a Heidenheim, bé en tren o en bicicleta. A Königsbronn tenia una relació amorosa amb Elsa Härlen, que provocaria la ruptura del matrimoni d’ella l’any 1937. A Heidenheim, mentrestant, també tenia una relació amb una companya de feina, Maria Schmauder.

El 1938 tingué una discussió amb els seus pares, que comparen un habitatge conjuntament amb el fill petit, Leonard, i s’anaren a viure plegats amb ell i la seva dona. Georg tallà els vincles amb ells, i també amb la resta de germans, amb l’excepció de Maria, que vivia a Stuttgart.

Educat en una família protestant, de jove havia deixat d’assistir als oficis de diumenge, però de mica en mica tornà a interessar-se per la religió, a freqüentar esglésies, catòliques o protestants, i a pregar. Aquesta crisi, segons declarà als seus interrogadors, coincidí amb l’època que començar a pensar seriosament en atemptar contra la vida de Hitler. Anys abans havia expressat aquesta intenció en reunions sindicals, però ara això ja no es podia expressar en uns sindicats suprimits o convertits en corretja de transmissió del moviment nazi.

El 8 de novembre del 1938, Elser viatjà a Munic en tren, ostensiblement per assistir al discurs anual del Führer a la Bürgerbräukeller. Però hi havia tal munió de gent, animada possiblement per la notícia de l’atemptat a París contra un diplomàtic alemany, que Elser no va poder entrar-hi fins a les 22.30, quan ja s’havien acabat els discursos i havien marxat la majoria d’assistents. Elser s’hi va quedar fins a la mitja nit. L’endemà al matí, després d’haver dormit en un apartament que havia llogat, tornà en tren a Königsbronn. De l’estada a Bürgerbräukeller deduí que la millor opció d’una atemptat era col·locar explosius en la columna que hi havia just enrere de la tribuna d’oradors.

La seva feina a la fàbrica d’armament Waldenmaier li oferia la possibilitat d’accedir a explosius, i no la desaprofità: acumulà paquets de pólvora en el seu dormitori. Però va perdre la feina després d’una discussió amb un supervisor. Aprofità aquesta circumstància per passar una setmana a Munic, entre el 4 i el 12 d’abril, durant la qual inspeccionà dissimuladament el Bürgerbräukeller, i prengué fotografies amb la càmera que li havia regalat el Nadal anterior Maria Schmauder.

Tornat de Munic, trobà feina en la pedrera Vollmer de Königsbronn. El maig del 1939 s’anà a viure amb la família de Maria Schmauder, a Schnaitheim, mantenint la feina a la pedrera. Durant les setmanes següents aconseguí de fer-se’n amb 105 cartutxos i 125 detonadors. Al mateix temps feia esbossos d’artefactes. Quan els Schmauder li demanaren què eren aquells dibuixos, els va dir que es tractava d’un dispositiu que pensava patentar.

El juliol del 1939, en una de les plantacions de fruiters que encara pertanyien a la seva família, realitzà diverses proves amb explosius. Cada vegada tenia més clar el disseny que necessitava, i en ell hi va incorporar algunes de les peces de rellotgeria que tenia des de l’època de Meersburg.

A final de juliol emmalaltí. Recuperat s’acomiadà de la feina i dels seus llogaters, i va fer via cap a Munic el 5 d’agost. En el fals fons de la maleta de fusta viatjaven a ell explosius i detonadors, mentre que en les capses d’eines hi havia les peces de rellotgeria que formaven part del disseny que tenia en ment.

Arribat a Munic llogà una cambra a un matrimoni de nom Baumann per la resta del mes d’agost. L’1 de setembre es va traslladar a una cambra llogada al matrimoni Lehmann. Des de l’arribada a la capital bàvara sopava cada dia al restaurant de la Bürgerbräukeller. Des d’allà podia circular lliurement per la sala gran, que no tancava fins les 22.30. En una trentena d’ocasions s’amagà abans d’aquesta hora per poder passar-hi tota la nit. Amb una llanterna esmorteïda amb un mocador blau tenia prou llum per treballar-hi. De primer instal·là una porta secreta en el panell de fusta de darrera de la tribuna. Darrera de la porta va buidar un espai prou ample com per col·locar-hi el dispositius. Les nits que s’hi quedava treballava des de les 11 del vespre fins a les 2 o les 3 de la matinada; després anava al magatzem on esperava que obrissin cap a les 06.30, i se n’anava subreptíciament. Mentre buidava la cambra on col·locaria els explosius, havia de treure la runa en una maleta.

De dia, Elser construïa el seu dispositiu. Va fer algunes compres, com la placa d’insonorització que hem esmentat abans. Algunes de les feines més complexes les va fer en el taller d’un fuster que havia conegut, de nom Brög.

La feina es complicà a partir de setembre. La invasió alemanya de Polònia l’1 de setembre comportà la declaració de guerra de França i de l’Imperi Britànic contra Alemanya. La vigilància a la Bürgerbräukeller, sota la responsabilitat de l’Oberführer Weber, es “reforçà” una mica en deixar-hi dos gossos solts durant la nit. Com a les altres ciutats alemanyes, a Munic també s’establiren patrulles de vigilància per alertar en cas de sentir aviació enemiga. De tota manera, Elser continuà les seves visites, per bé que amb una major prudència.

La nit de l’1 al 2 de novembre, finalment, Elser instal·là els explosius en el forat que havia fet en la columna. El dissabte 4 de novembre, Elser pagà l’entrada del ball al Bürgerbraukeller, i s’esperà a la galeria fins que tanquessin el local, ja passada la 1 de la matinada; llavors instal·là el mecanisme de rellotgeria que faria saltar el detonador. Com les altres nits s’esperà a que obrissin l’endemà, i en sortir finalment hi celebrà prenent dues tasses de cafè al quiosc de la Isartorplatz.

El dilluns 6 de novembre, Elser viatjà de Munic a Stuttgart per fer una visita a la seva germana Maria i al seu cunyat Karl Hirth. Hi passà la nit, i els deixà les caixes d’eines i el seu equipatge. El dimarts 7 tornà a Munic. A les 22h passà pel Bürgerbräukeller, i s’amagà com d’habitud. En sortir de l’amagatall repassà el dispositiu, comprovà que era ben ajustat, i s’esperà de nou amagat fins que obrissin. L’endemà al matí, dimecres 8, anà a l’estació de Munic per comprar un bitllet a Friedrichshafen. En aquesta localitat a la vora del llac Constança passà per la barberia, i a les 18.30 agafà el vapor en direcció a Constança. Com hem vist, fou a les 20.45, quan fou interceptat per dos guàrdies fronteres, 25 metres abans d’arribar a la frontera suïssa.

La Gestapo arrestà tot l’entorn immediat de Georg Elser: els seus pares, els seus germanys i cunyats, la seva antiga amant Else Härlen, que s’havia divorciat l’any anterior del seu marit. Tots ells foren traslladats a Berlín, de primer a la presó de Moabit, i més tard a l’Hotel Kaiserhof. Pel que fa a Georg Elser fou traslladat de Munic a la seu de la RSHA a Prinz-Albrecht-Strasse 8. Alguns dels interrogatoris als seus familiars es feren en presència de Georg Elser, com fou el cas de la seva mare, de la seva germana Maria, del seu cunyat Karl i d’Elsa Härlen.

També es feren interrogatoris a Königsbronn de les persones amb més connexions amb Elser. Aquests interrogatoris es repetiren durant els mesos següents, i tota la població fou estigmatitzada per causa d’Elser.

El rastre d’Elser continuava cap als proveïdors involuntaris del material de l’atemptat. Vollmer i els empleats de la seva pedrera foren detinguts, interrogats i torturats. El manyac Max Niederholer, de Munic, fou detingut per la Gestapo durant dues setmanes i durament maltractat; el fet de constar com a nascut a Londres el feia interessant per construir la implicació britànica en l’atemptat. Més sort tingué Waldenmaier, protegit per la rellevància de la seva fàbrica d’armaments de Heidenheim: l’Abwehr hauria aturat els intents de la Gestapo d’implicar-lo en el cas.

De les amistats femenines d’Elser, Elsa Härlen no fou l’única interrogada. Ho fou Maria Schmauder i particularment el seu pare, ja que en els interrogatoris Elser havia admès que hi havia escoltat emissores estrangeres de ràdio. Mathilde Niedermann fou interrogada diverses nits per la Gestapo.

Els interrogadors de Berlín tenien la clara intenció de mostrar que l’atemptat del 8 de novembre no havia estat obra d’un sol ciutadà alemany. Arrencaren a Elser la declaració que havia estat induït a fer la seva operació per agents estrangers, però al mateix temps indicava que havia estat l’únic autor del disseny i construcció de l’artefacte. De mica en mica, els familiars d’Elser foren posats en llibertat, amb l'excepció de Maria i Karl Hitz que romangueren empresonats sota l’acusació de complicitat. També fou alliberada Härlen.

Durant el seu interrogatori Elser afirmà que tenia la intenció, una vegada arribat a Suïssa, d’escriure a la policia alemanya per reivindicar l’atemptat i assumir-ne tota l’autoria, per tal que cap innocent no pogués ésser acusat. També afirmà que el principal objectiu de l’atemptat era matar l’orador principal de l’acte, Hitler, i que això era perquè Elser feia responsable Hitler de la guerra, i que la guerra per a les masses populars de tots els països no significava res més que fam, misèria i mortaldat. El 23 de novembre es donà per conclòs l’interrogatori, i se’n feu el report corresponent.

El 22 de novembre la premsa alemanya es feia ressò de comunicats oficiosos segons els quals el responsable de l’atemptat, Georg Elser, havia rebut finançament dels serveis d’intel·ligència britànics. El cervell de l’operació hauria estat Otto Strasser, líder del Schwarze Front, un grup nacional-socialista dissident. Strasser, en el moment de l’atemptat residia a Suïssa, i segons aquestes informacions els serveis secrets de les potències enemigues l’haurien utilitzat per preparar l’atemptat. És curiós que aparegués aquesta informació quan Elser havia admès en els interrogatoris que havia estat membre del Rot Front. Però en la geopolític del moment, els enemics d’Alemanya eren França i, sobretot, Gran Bretanya. Des d’aquests països no s’havia emès cap nota de condemna de l’atemptat, mentre que sí s’havia fet des del govern soviètic. El “Deutsche Allgemeine Zeitung” suggeria, sense afirmar-lo, un possible vincle entre l’atemptat de Munic i la detenció de dos membres del servei secret britànic, Richard Henry Stevens i Sigismund Payne Best en la frontera amb els Països Baixos.

El mateix Hitler semblava creure aquesta història, i així ho exposà als principals responsables de la seguretat del règim, Himmler, Heydrich i Schellenberg. Hitler arribà a proposar fer un judici conjunt amb Elser, Stevens i Best com els principals encausats, amb la intenció de conscienciar l’opinió pública mundial de les males arts del servei secret britànic. Schellenberg ho desaconsellà.

La premsa suïssa s’interessà immediatament per la connexió entre Elser i Strasser. Al capdavall, Strasser havia estat expulsat per les autoritats suïsses el 13 de novembre, cinc dies després de l’atemptat, sota el pretext d’unes declaracions a la premsa internacional injurioses contra Hitler impròpies d’una persona amb estatus de refugiat. Ara Strasser s’havia instal·lat a París, capital d’una de les potències enemigues d’Alemanya. El dia 23, l’Appenzeller Zeitung publicà una entrevista amb Strasser en la que desmentia qualsevol contacte amb Elser, Best o Stevens.

Elser continuà en la seua de la Gestapo en Berlín. L’obligaren a reconstruir l’artefacte explosiu dins el darrer detall per tal de corroborar la seva declaració que havia estat tot obra seva. Els esquemes d’Elser serien incorporats als manuals de la Gestapo de lluita contra sabotatges.

El primer judici relacionat sobre el cas fou el de Georg Vollmer, propietari de la pedrera on havia treballar Elser i d’on havia furtat els explosius emprats en l’atemptat del 8 de novembre. Vollmer i els seus empleats havien estat torturats per la Gestapo durant els interrogatoris de la segona meitat de novembre. Vollmer fou condemnat a 20 anys d’internament, que començà a complir al camp de concentració de Welzheim. La seva dona, de bell antuvi, realitzà gestions amb les autoritats, particularment amb Rudolf Hess, amb qui tenien vincles familiars. Fou a través de Hess, que Vollmer fou alliberat a començament del 1941. Aquell mateix any, el 10 de maig del 1941, Hess feu un viatge no-autoritzat en vol solitari fins a Escòcia per negociar la pau amb Gran Bretanya. Amb el valedor fora d’Alemanya i considerat ara mig boig i mig traïdor, la dona de Vollmer perdé els nervis davant la por d’un nou internament del seu marit, i acabà morint mig any després.

L’estiu del 1941, començà l’Operació Barbarossa, que feia miques el Pacte Germano-Soviètic. Començaren llavors a prendre els rumors que Elser havia actuat en contacte amb comunistes de Zuric.

En aquella època Elser ja havia estat traslladat de Berlín al camp de concentració de Sachsenhausen. A Sachsenhausen, Elser era sotmès al règim d’aïllament dels “presoners protegits”: una cel·la triple de 9,35 m2 que Elser ocupava permanentment amb dos guardes. Se li permeté un espai per fer treballs de fusteria, on confegia mobles i cítares. A Sachsenhausen també era internat l’oficial dels serveis secrets britànics Payne Best. Segons Best, Elser tenia en el camp un tracte privilegiat, amb racions abundants, visites diàries al barber i assistència regular al bordell del camp. Segons Martin Niemöller, també intern del camp, circulaven rumors creïbles segons els quals Elser havia estat des del principal un agent de les SS i que l’atemptat s’havia comès amb el coneixement de Hitler i Himmler.

En mig de l’ofensiva soviètica, a començament del 1945, Elser fou traslladat al Camp de Concentració de Dachau. Continuà en el règim de pres especial i fou allotjat en el búnquer del camp.

El 5 d’abril del 1945 la derrota semblava imminent, i Hitler ordenà l’execució de presos en seguretat especial que havien atemptat o conspirat contra ell. Un d’aquests presos era “Eller”, el nom sota el qual era registrat Elser a Dachau. Així arribà l’ordre al comandant de Dachau, Eduard Weiter. Concretament l’ordre demanava liquidar Eller de la manera més discreta possible, amb el menor nombre de testimonis necessaris i que tots aquests es comprometessin a guardar silenci per sempre més. Una vegada l’ordre fos complida calia comunicar a Hitler que Eller havia mort a conseqüència d’un atac terrorista o d’un bombardament aeri. El 9 d’abril, aprofitant un d’aquests bombardaments, Elser fou mort a trets i incinerat en el crematori del camp de Dachau.

Best també havia estat traslladat de Sachsenhausen a Dachau. A final d’abril del 1945, part dels presos supervivents de Dachau foren transportats pels seus guàrdies al Tirol. Best salvà la vida quan fou alliberat per tropes de la Wehrmacht, i pogué reincorporar-se al servei. Best es dedicà a recopilar informació sobre els camps, i el maig del 1945 topà amb l’ordre d’execució d’Eller datada el 5 d’abril del 1945.

Després de la guerra, familiars i amistats d’Elser foren entrevistats en diverses ocasions sobre el cas. Maria i Karl Hith havien passat més d’un any empresonats, però després foren alliberats sense judici. Maria Elser, la mare de Georg, deia encara en el 1950 que no podia concebre que el seu fill hagués comès l’atemptat totalment en solitari, i que algú el devia haver empès. El testimoni més valuós possiblement era de Elsa Härlen, que en el 1950, explicà amb detalls l’acarament que la Gestapo va fer entre ella i Georg Elser.

En el 1948, Allen Welsh Dulles publicà a Zuric un volum sobre les teories de conspiració que circulaven a l’Alemanya de postguerra. Una d’aquestes teories era la que suposava que l’atemptat del 8 de novembre del 1939 fou orquestrat per Hitler i Himmler per tal de “consolidar el sentiment alemany de comunitat”. En aquest cas faria, en l’inici de la guerra, la mateixa funció que hauria fet l’incendi del Reichstag al començament del règim el 27 de febrer del 1933. Suposades fotografies de l’acte mostrarien a un alt oficial de la SS al costat de Hitler amb un rellotge a la mà per tal de controlar que Hitler escapés en el moment oportú. Ja hem vist com Niemöller havia sentit rumors similars ja durant la guerra, esperonats a més pel tracte rebut per Elser. Però Dulles es feia igualment ressò d’altres teories, segons les quals l’atemptat d’Elser hauria estat preparat per un grup de comunistes o socialistes dissidents, desconnectat dels principals partits de l’oposició (KPD, SPD o el mateix grup de Strasser).

El cas de la mort d’Elser sí arribà a judici. L’SS-Unterscharführer Edgar Stiller fou processat per aquest assassinat i altres en tant que responsable dels presoners especials de Dachau entre el 1943 i el 1945. El 1954, Stiller fou condemnat per complicitat en l’assassinat d’Elser. La sentència determinava que l’assassinat havia estat comès per l’SS-Oberscharführer Theodor Bongartz, que havia mort poc després de la guerra d’una malaltia.

En el 1964, es descobrí en els arxius de Coblença una còpia del Gestapo Protokoll de l’interrogatori a Elser realitzat entre el 19 i 23 de novembre a Berlín. L’interrogatori duia les firmes de Kappler, Schmidt i Seibold, com a membres de la Kriminalkomissare. El document era particularment rellevant ja que recollia les repostes d’Elser. En el 1969, Anton Hoch publicà un article al “Vierteljahrshefte für Zeitgeschichte” (https://www.jstor.org/stable/30196299?seq=1#page_scan_tab_contents) que feia ús especial d’aquest document i que descartava definitiva qualsevol altra hipòtesi que el de l’autoria solitària d’Elser.

Els mots d’Elser conservats en aquest interrogatori ajudaren a recuperar la seva memòria. La frase “Ich wollte ja durch meine Tat noch grösseres Blutvergiessen verhindern” (“Volia previndre amb la meva acció un vessament de sang encara més gros”) fou utilitzada en placa dedicada a Elser per Königsbronn.

En el 1989, l’actor Klaus Maria Brandauer debutava com a director amb el film “Georg Elser – Einer aus Deutschland” (https://www.imdb.com/title/tt0097417/?ref_=ttrel_rel_tt), i en el que ell mateix interpretava Elser. El film arribava en mig de les commemoracions del 50è aniversari de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

La cerca de referents alemanys antinazis sempre havia situat Elser en una posició rellevant a les dues Alemanyes, però amb la reunificació la seva figura guanyà més difusió en cercles oficials. Al capdavall, per a la República Democràtica d’Alemanya, Elser no passava d’ésser un “terrorista individual”, mentre que per a la República Federal d’Alemanya eren més còmode recordar el complot del 20 de juliol del 1944 amb participació de militars i polítics de perfil conservador.

En el 1999, es publicà la primera edició de “Den Hitler jag’ich in die Luf”, de Helmut G. Hasis, que contribuí a difondre la seva història a les noves generacions amb motiu del 60è aniversari. Deu anys més tard, en el 70è aniversari, es publicà una segona edició revisada.

En el 2001, el Georg-Elser-Arbeitskreis de Heidenheim (http://www.georg-elser-arbeitskreis.de/gestart.htm) establí un premi en el seu nom amb una periodicitat de cada dos anys.

En el centenari del naixement d’Elser, en el 2003, s’emeté un segell commemoratiu que recordava les seves paraules “Ich hab den Krieg verhindern vollen” (“Volia evitar la guerra”).

En el 2011 hi hagué una polèmica a Berlín sobre el memorial a Georg Elser. El dramaturg Rolf Hochhuth promogué un projecte consistent en una escultura d’acer de 17 que reproduïa el perfil d’Elser. El cost de l’obra era de 200.000 €, i les autoritats municipals ho consideraren massa car. Així que Hochhuth assumí els costos de l’obra i n’inaugurà la instal·lació a Wilhelmstrasse a l’alçada d’on s’aixecava l’antiga Cancelleria. Pel que fa a la seu de la RHSA de Berlín, en el seu emplaçament s’aixeca actualment un memorial titulat “Topographie des Terrors” que inclou restes del soterrani on foren interrogats i torturats Elser i els seus familiars el novembre del 1939.

En el 2015, Olivier Hirschbiegel dirigí un film titulat “Elser – Er hätte die Welt verändert” (https://www.imdb.com/title/tt1708135/), amb Christian Friedel en el paper protagonista, i amb menys llibertats de guió que l’obra de Brandauer.