“Deportats” és una exposició per a una ciutat que s’esforça en no oblidar-se a si mateixa. A cada acte recent que s’ha fet per rememorar els deportats, els que van sobreviure i els que van morir en aquells camps de concentració i extermini, la sala ha quedat petita. No és un problema de mides, sinó que les famílies s’aferren a cada acte de memòria i han desbordat expectatives, i per part de persones que volen saber més de la seva ciutat. Una ciutat que de fet vivia oblidant-los, de la mateixa manera que moltes famílies havien pres el silenci per evitar preguntes, pors i tristors. L’exercici de memòria transforma històries aïllades, en un moment històric per la ciutat, i queden connectades, entre sí i a Sabadell.

La memòria és un repte col·lectiu, ens explica que ha viscut la nostra ciutat, però també ens fa sentir-la més propera. Parlar dels 60 sabadellencs deportats als camps nazis pot ser dolorós, pot ser incomprensible, potser no acabem d’entendre que  hi va passar - no podrem posar-nos a la seva pell-, però és socialitzar el dolor que durant anys, pres- o no- pel silenci havia perdurat en 60 llars de Sabadell. Perquè per llunyà que ens sembli 1940 és la nostra història recent i el que hi va passar impactà directament en els nostres avis i àvies i seguirà impactant en els nostres dies. Una responsabilitat a futur, de no deixar en l’oblit allò que mai hauria de repetir-se. I mentre Sabadell ens deixa empremta l’ubiquem també en la immensitat del que tot plegat va suposar, imaginable amb les més de 50.000 Stolpersteine ja instal·lades a més de 21 països d’arreu d’Europa.

Les llambordes són un èxit rotund, s’enlenteix el pas, el pensament es distreu en un record cap aquella persona anònima que ubiquem perfectament en un pas de la llibertat al captiveri. Per moltes criatures d’aquesta ciutat serà la primera passa per saber que va esdevenir el nazisme i prevenir-los a futur.

Recordo el moment exacte de prendre primera (i relativa) consciència de l’horror, de dimensionar que una mort en un camp de concentració escapa una mort en si mateixa, que té un context, l’odi, que té una motivació calculada. Tenia 7 anys, era visitant Mauthausen amb la família, en una sala gran, amb petites finestres, tota molt fosca. Tinc fixat l’instant en que vaig comprendre part de tot plegat. Llavors, sabia que un besavi hi havia mort, però no entenia la tristor, ni tan sols concebia la possibilitat de tot allò. Amb els anys vaig posar context.

Sabadell és gràcies a tots aquests homenatges més completa. I la col·locació del monument en memòria dels sabadellencs morts als camps de concentració d’extermini nazis i de totes les víctimes del nazisme a la plaça Montserrat Roig, una fórmula perfecta per donar agraïment des de la ciutat a aquesta escriptora i periodista en la seva lluita contra l’oblit, extensible sempre a totes les impulsores i hereves d’aquesta lluita.