Una de les característiques essencials del règim del 78 és el control gairebé absolut dels mitjans de comunicació. Durant dècades, un grup de capçaleres, públiques i privades, ha dominat, pràcticament en exclusiva, el panorama mediàtic de Madrid i Barcelona, amb una obsessió editorial per apuntalar la versió oficial no només del present, sinó també del passat. D'aquí ha sorgit el relat -que encara s'aguanta a l'Espanya més espanyola- d'una Guerra Civil entre dos bàndols equiparables que no cal revisar; del franquisme com a dictadura que no va generar ni delictes ni delinqüents; de la Transició com a acord que nos dimos entre todos gràcies a la personalitat providencial de Joan Carles de Borbó i de l'absència de nacionalisme de la societat espanyola.

Aquest relat acrític, només assimilable per una societat molt poc formada políticament, va començar a trencar-se per l'aparició d'internet i les xarxes socials. En una data tan tardana com l'any 2007 encara vam veure policies nacionals requisant exemplars de la revista El Jueves pels quioscos, segrestada per ofendre la monarquia espanyola. Cinc anys més tard, ja tot era diferent. Amb les xarxes socials consolidades, l'elefant més mediàtic des de Dumbo va morir matant el regnat de Joan Carles. Els mitjans del règim van intentar amagar-ho, però els va ser impossible.

A poc a poc, els nous mitjans digitals i el relaxament de la censura va donar pas a una informació més crítica, més lliure. A Madrid es va obrir una esquerda i a Barcelona, una onada. És el moment en què el règim trontolla i la societat catalana, majoritàriament, abandona la monarquia i torna a connectar amb els valors republicans que sempre l'havien caracteritzat. Tot desemboca en l'U d'Octubre. Per això la Guàrdia Civil va entrar en aquesta i moltes altres redaccions. I per això aquell oxímoron que coneixem com a justícia espanyola es dedica, ara, a perseguir els directors de TVC i Catalunya Ràdio. Amb passió turca. Amb constància russa. Amb fúria espanyola. A por ellos.