Després de set mesos de preparatius, el 21 de desembre del 1978, en un poble del País Basc francès, un grup de vuit militars espanyols feien esclatar una bomba als baixos del Renault 5 de José Miguel Beñaran Ordeñana, més conegut pel nom de guerra: Argala. Aquest dirigent d’ETA havia estat el màxim responsable de l’atemptat que cinc anys abans havia posat fi a la vida de l’almirall Carrero Blanco. Van tornar a Espanya, van reservar en un restaurant de Madrid i ho van celebrar convenientment. L’assassinat va ser reivindicat pel Batallón Vasco Español, una sigla més de la sopa de lletres ultradretana que va ensangonar –amb almenys 66 morts– la violentíssima Transició espanyola. Ni aquest ni la majoria dels altres atemptats no van ser mai investigats ni molt menys encara, considerats terrorisme.
Amb l’arribada del PSOE al poder, el GAL va succeir els grups parapolicials anteriors, amb un component més alt de mercenaris i molts diners dels fons reservats de l’Estat. Van fer una quarantena d’atemptats que van afegir 26 morts més a compte del terrorisme d’estat. En aquest cas van ser condemnats l’exministre Barrionuevo i diversos alts càrrecs i comandaments antiterroristes, indultats ràpidament. El Tribunal Suprem va sancionar algunes accions, però la sentència va negar el caràcter terrorista dels GAL.
A partir d’aquí, aquesta mena d’accions van espaiar-se, però no es van acabar. El 1993, un grup d’ultres van assassinar el jove antifeixista Guillem Agulló, al País Valencià. La majoria van ser absolts i l’autor material només va passar quatre anys a la presó. Tampoc no van ser considerats terroristes.
Amb tot aquest historial al darrere, l’ultra Manuel Murillo ha pogut acumular un arsenal a Terrassa sense que –un cop descobertes les intencions de matar Pedro Sánchez– ningú no l’hagi acusat de terrorista. Ni fiscals, ni jutges, ni els tertulians de Madrid. Perquè, com sabem tots des de sempre, el terrorisme, si és espanyolista, no és terrorisme.
