La violència masclista és un problema social estructural amb un alt cost per a les víctimes directes i indirectes i per al conjunt de la societat. A més, es tracta d´un àrea d´intervenció en la qual es troben involucrades professionals de diferents àmbits: policial, sanitari, judicial, serveis socials, educació... que s´enfronten a aquests temes diàriament i, en moltes ocasions, sense la necessària preparació i sense els recursos i mitjans que serien necessaris.

La generalització i augment de la violència masclista, així com els intents infructuosos de mitigar-la, ens poden fer veure amb bastant claredat que no es tracta de fenòmens aïllats, temporals, inconnexos, o que afecten tan sols determinats sectors de població, ni tampoc no són de caràcter individual. Més aviat al contrari, es tracta d´un problema social de caràcter estructural que és producte i, fins i tot, està sostingut pel propi sistema social, econòmic i polític en el qual estem immerses. Un sistema que és la suma del patriarcat i el capitalisme, el qual, per la seua pròpia idiosincràsia, reprodueix individus cada vegada més competitius, individualistes, consumistes, alienats, violents en definitiva. Un sistema la màxima principal del qual és l´obtenció del major benefici al mínim cost i en el menor temps possible, i per a això ha de mantenir l´explotació d´uns individus sobre els altres, d´uns països sobre els altres, d´unes cultures sobre les altres, d´unes especies sobre altres i, com no, d´un gènere sobre l´altre. El patriarcat va ser el primer sistema de dominació i d´explotació i els posteriors han subsumit tots els seus avantatges en veure que resulta profitós per al manteniment dels seus interessos.

Sabem que la violència ha de ser tractada des de la seua base, des del context que l´origina, realitzant tots els canvis necessaris en el propi sistema per actuar en les causes (a nivell cultural, econòmic, polític, religiós, social€) i no únicament en les conseqüències. Mentre açò no siga una realitat, els plans, les mesures, i les lleis que es posen en marxa per lluitar contra ella tindran i tenen una efectivitat limitada.
Tanmateix, les intervencions que es realitzen des de les institucions des de fa no massa anys poden pecar d´epidèrmiques, ja que estan centrades fonamentalment en el nivell assistencial i de caràcter individual; és a dir, van adreçades a les dones sobrevivents i en menor mesura a les seues filles i fills i posseeixen un caràcter pal·liatiu sobre les conseqüències que la violència produeix en cadascuna d´elles. Si bé aquest treball és imprescindible i vital per a les dones i la seua família, hem de tenir clar que no estem atacant les causes primigènies d´aquesta violència masclista.

Si com a societat volem veritablement avançar en l´eradicació de la violència de gènere, és urgent que ens dotem d´una nova orientació en el seu tractament i enfocament, on la prevenció i el canvi radical de model social siguen l´eix fonamental sense oblidar, evidentment, l´atenció a les dones sobrevivents de la mateixa.

Una orientació que ha de ser interdisciplinària, interseccional i, sobre tot, feminista, en la qual l´objectiu siga, finalment, el canvi de model social: tombar el patriarcat. Es parla molt d´apoderar la dona, quan resulta que les dones ja de per sí són valentes, emprenedores, treballadores i agents actius de la seua pròpia vida des que naixen. El seu problema, però, és el sistema en el qual viuen: cada dia més competitiu, alienador, explotador, discriminatori, racista, feixista, imperialista, violent... Apoderar la dona, inserint-la dintre de l´estructura actual –patriarcal i capitalista– és més aviat un oxímoron, és condemnar-la en la pràctica a més explotació laboral, més precarietat econòmica, més pobresa i exclusió; quan no a la venda com a trossos de carn per als puteros de la industria del sexe; a vendre´s als compradors de fills per catàleg de la industria de la reproducció, i a més violència institucional. A més, tenim clars exemples de la violència exercida contra les dones i els moviments feministes quan gosen alçar la veu contra tot açò, en forma de forta repressió, presó o assassinat.

No podem negar que al nord del sud global del món on ens trobem ja contem amb recursos més o menys adient a les necessitats de les dones, tot i que no són suficients. Entre altres, la LO 1/2004 porta 14 anys funcionant, junt amb l´Ordre de Protecció. S´han elaborat diversos protocols d´actuació als diferents camps d´intervenció. Les institucions europees, estatals, autonòmiques i locals han redactat plans de mesures contra la violència de gènere. S´han establert ajudes econòmiques per a les dones afectades, la violència de gènere per fi és un delicte amb sanció penal i socialment està força rebutjada en algunes parts del món. Al País Valencià trobem la Llei 7/2012, de 23 de novembre, Integral contra la violència sobre la dona, i tenim des de 2017 un pacte valencià contra la violència de gènere i masclista. Queda encara pendent revertir a titularitat pública els recursos d´atenció a dones que es troben en mans d´empreses privades.

Els feminicidis, però, continuen omplint les estadístiques. I això per què? Doncs, sobre tot, perquè queda pendent incorporar al nostre treball contra les violències masclistes la perspectiva i els objectius feministes, canviant la mirada per a no veure la dona com una víctima que té un problema individual i a la qual hem d´ajudar de manera paternalista (i patriarcal) amb almoines temporals per apoderar-la dintre d´aquest sistema podrit on no té garantit el dret a decidir. Cal un pas valent i decidit des de l´Administració, les institucions i el conjunt de la societat per a veure la violència masclista com allò que és: un problema social global, responsabilitat de totes i tots, necessari per al manteniment de l´explotació i dominació de la major part de la població, les dones, i que cal canviar de soca-rel mitjançant nous models socials, econòmics, polítics i culturals més igualitaris, equitatius i inclusius.

Un pas que els moviments feministes d´arreu del món ja estan fet canviant la perspectiva. Per a quan la resta?