El dissabte 10 de novembre en el programa FAQS de TV3 de Laura Rosel, en una entrevista a un caseriu basc on es feren converses per arribar a la fi de la violència, Arnaldo Otegui feia la proposta d’anar a les eleccions europees, si pot ser, tota la ciutadania partidària del dret a decidir de les nacions sense estat de l’estat espanyol, Països Catalans, Euskalherria i Galícia i inclús afegint aquells que des de Canàries, Andalusia o altres vulguen incorporar-se a la proposta electoral amb la prioritat de defensar el dret a decidir com a reconeixement del dret a l’autodeterminació.
En escoltar Otegui em vaig identificar amb aquesta proposta perquè jo mateix l’havia fet, en públic i privat, fa més de 30 anys, quan militava a la Unitat del Poble Valencià i considerava imprescindible que Batasuna i l’esquerra independentista basca exigira a ETA la renuncia a fer servir la lluita armada i la violència per defensar aquest dret internacional al dret a l’autodeterminació que l’estat espanyol ignora i combat amb totes les seues armes, Llavors, en trobar-me molts rebutjos, mals entesos, contrarietats i molt poca comprensió a la UPV i a l’entorn del Moviment Comunista i la LCR, vaig decidir servar-la en la més estricta intimitat; ara, tot i que de manera unilateral i amb l’oposició de l’estat espanyol, a Euskalherria s’ha aconseguit deixar les armes i la violència i l’estratègia electoral i política es basa en la seducció política, com s’ha de fer a les societats democràtiques, malgrat els dèficits i vulneracions de drets fonamentals de l’estat espanyol amb el suport per banda del club d’estats amb tendències ultraliberals i reaccionàries que ha esdevingut en la pràctica la Unió Europea.
Dimarts 13 de novembre, escolte al president Carles Puigdemont fer una proposta per a les eleccions europees, oferint-se a anar de segon de l’Oriol Junqueras i proposar a Anna Gabriel per anar tot l’independentisme català plegat a les eleccions al parlament de Brussel·les i Estrasburg. I em sembla molt bé, pense votar a la proposta que ajunte una unitat més ampla, tant sigui dels Països Catalans com de l’estat espanyol... Amb tot els respectes que em mereixen la gent que està a la presó o a l’exili, com Junqueras i Marta Rovira, no entenc que la «unitat» dels partits independentistes pugui entendre’s com a sinònim d’»uniformitat» o inclús de «totalitarisme» perquè a les societats dels Països Catalans i de l’estat espanyol són plurals i diverses, i els partits monàrquics es presentaran amb altres opcions distintes, contràries, a les republicanes independentistes. Potser l’acusació de «totalitarisme» i de passar per sobre de les ideologies, sigui dita en relació a l’opció independentista estricta, però materialitzar electoralment una unitat estratègica electoral que reculla l’objectiu de desenvolupar el dret a decidir l’autodeterminació mitjançant la materialització de la república catalana emanada del referèndum de l’1-O i fer efectiu el mandat d’autodeterminació consensuat internacionalment, no sembla gens totalitari sinó una manera efectiva per aconseguir el dret a l’autodeterminació i omplir de contingut el mot «democràcia».
I immediatament m’arriba, pels mass media espanyols (amb gran joia per a «ells i l’estat empenyat en dividir l’independentisme per vèncer-lo) el rebuig de l’Oriol Junqueras, Tardà, etcètera i sembla que des d’ERC han posat la directa en contra de la unitat electoral i inclús potser «estratègica», tot i que sovint l’afirmen ‘tàcticament’ per a negar-la rotundament, i no volen tornar a pactar amb altres partits polítics independentistes perquè afirmen Tardà, Cebrià, etc. que ells representen «l’esquerra» i arraconen a Junts per Catalunya a la «dreta», falsariament, ja que JxC o la Crida de Puigdemont, Ramon Cotarelo, etc, en afers «sobiranistes», «independentistes» i inclús «socials», estan més a l’esquerra que ERC, el PSOE i Podemos. En situacions de crisi profunda i vital, a Catalunya i als Països Catalans només s’ha aconseguit eixir mitjançant la unitat de les víctimes de la repressió i opressió espanyola, sigui després de la batalla d’Almansa, del setge de Barcelona del 1714, de la fi del colp d’estat militar feixista o de la defensa del nou Estatut anul·lat pel Tribunal Constitucional espanyol... Però a Tardà i companyia els interessa alimentar el tòpic de «la dreta» catalanista, per carregar-se les possibilitats sobiranistes, sempre en negatiu treballant al servei de l’estat espanyol. La dreta nacionalista espanyola, postfranquista, a Catalunya està representada per Ciudadanos, PP, PSC-PSOE, l’Unió Democràtica de Catalunya i alguns sectors de l’antiga Convergència que han abandonat el PdCat... Acusar de «dreta» als socis de Govern, per competència electoral, són ganes de menyscabar els suports a l’independentisme, dividir-lo, afeblir-lo més encara i posar-se al servei de l’estat espanyol.
Cal que l’estat espanyol encara oprimeixi molt més Catalunya i els Països Catalans perquè els partits independentistes siguen capaços d’ajornar, transitòriament les seues diferències, la confrontació i les hostilitats, deixen de mostrar una desorientació abismal i vagen plegats estratègicament i si pot ser electoralment, allà on es puga? En l’operació d’estat i del cap d’estat que significa que Valls es presente a l’alcaldia de Barcelona, un expert en l’aniquilació de les nacions sense estat, embolicant la Catalunya del Nord amb Occitània per fer-les desaparèixer, que abans ha treballat per a l’Estat françés com a expert aniquilador i ara s’ha posat al servei de l’estat espanyol, cal que els monàrquics que s’autoproclamen «constitucionalistes», tinguen la possibilitat de formar un govern unionista a Barna perquè els partits independentistes se n’adonen que molt sovint han d’anar junts també electoralment o volen donar-li avantatge als enemics? Per què no estan a l’altura de les circumstàncies de la gent que des de baix acudeix a les places, als carrers i al davant de les presons a reclamar a crits la unitat de l’independentisme? Què més ens ha de passar a Catalunya i als Països Catalans per entendre que hi ha una situació d’emergència molt greu? Si no és ara, que tenim la bota de l’estat espanyol al coll, quan?
Només parle per mi mateix, però votaré als partits i coalicions electorals, d’àmbit de Països Catalans, o estatal, a les eleccions europees, que efectivament deixen l’estupidesa i el sectarisme partidista de banda i demostren de veritat una perspectiva sobiranista de més interès d’unitat, sense enganys, per fer efectiu allò que s’exigeix des dels carrers, davant les presons i les places dels Països Catalans, «unitat», «unitat», «unitat, «unitat», «unitat» davant la indiferència d’alguns polítics apoltronats al «Congreso» o al Parlament que sembla que, tret de la retòrica, volen retornar a «Qui dia passa, any empeny» i a «La puta i la Ramoneta» autonòmica al servei de l’estat espanyol... La indiferència, el menyspreu, la ridiculització, la caricatura i la banalització que fan alguns dirigents polítics d’aquest tipus de propostes electorals o estratègiques ‘unitàries’ em sembla una greu errada; no en seré còmplice; abans envie a pastar fang votar per una UE que mira cap a un altra banda davant dels migrants i refugiats que fugen de la guerra de Síria o dels catalans apallissats pel terrorisme de l’estat espanyol, tot i que el risc sigui un major ascens del neofeixisme; un ascens del feixisme que fa anys que veiem i que des del club d’estats l’Europa del Capital impulsen descaradament amb la seua burocratització, indiferència, desídia i vulneració de drets humans.
