S'ha acabat el crèdit

Que s'acabi el crèdit no significa necessàriament que calgui desallotjar l'inquilí. Significa que a partir de la pèrdua de confiança que s’ha produït cal que acrediti dia rere dia, no amb paraules sinó amb fets, que mereix continuar en la seva funció.

S'ha ensabonat molt el poble de Catalunya dient que és un poble madur, participatiu, capaç de reflexionar col·lectivament i de mobilitzar-se per aconseguir objectius col·lectius ja siguin socials, polítics, econòmics o nacionals, però potser, alguns, han subestimat la seva capacitat d'exigir als seus polítics que actuïn d'acord amb els compromisos adquirits. De passar comptes. I és que, com a poble, sabem reconèixer els que s'esforcen a portar la nau a bon port, encara que cometin errors -alguns substancials- i destriar-los d’aquells que volen distreure’ns amb circumloquis mentre, subreptíciament, la mantenen amarrada a l'autonomisme .

La política és cosa de presents i els papers es poden intercanviar al llarg del temps, però ara es ara, i la ciutadania igual que ha après ràpidament què és “fer un Tortosa” sap des de fa més temps què és “fer un Santi Vila”.

Si bona part de la classe política ha perdut el crèdit popular és a causa del comportament esquizofrènic que confronta la seva paraula amb l'acció republicana de la qual són deutors i, en ocasions, mancats. Encara que el diagnòstic és senzill, abordar les causes és complex. Més encara en les extraordinàries circumstàncies que ens envolten.

La construcció política i l'acció es veuen mediatitzades no solament pels factors habituals: dinàmiques partidistes, sectarisme, ambicions personals, etc., sinó també pel transcurs del temps, l'exigència de perseverar i el desgast en les relacions personals i col·lectives quan l'objectiu obliga al continu acord entre posicions diverses, de vegades contràries i, no ho oblidem, pel constant risc en una activitat política que es pressuposava pacífica. D'aquí la por, del tot justificada, que vulguem o no, es filtra subreptíciament en les ments d'alguns i impregna el seu pensament i les seves accions.

Afirmar taxativament “Ni un pres més!”  és una declaració de principis que, coneixent Espanya, impossibilita la República i ens reclou a la garjola autonòmica.

El passat 1 d'octubre marxàrem cap al Parlament ratificant-nos en el que havíem fet i decidit l’any anterior: Ni un pas enrere, Independència i República i, d'una manera o altra, vam manifestar el nostre desacord amb les formes de fer de la nostra classe política. No més contradiccions, no més reculades, no més claudicacions, per una defensa clara dels nostres drets, per la dignitat del nostre poble i per una acció determinada d'avanç cap a la República!.

Ni la manifesta incapacitat i incompetència per al desenvolupament de les seves funcions del conseller d'interior, ni la claudicació del Parlament, fòrum en el qual resideix la sobirania popular, obeint les ordres del prevaricador Llarena no són assumibles. Difícilment pot caure més baix un president d'una cambra representativa. No defensar aferrissadament els representants triats pel poble és d'una indignitat ben evident que només es pot reparar amb la seva dimissió immediata.

Tampoc poden pretendre recuperar cap crèdit el president i vicepresident del govern de la Generalitat quan, per tapar forats, ens llegeixen una declaració per meitats que mostra, no un pla d’acció conjunt sinó, concepcions diferents agregades en un peremptori mínim comú denominador obert a futures discrepàncies.

Dins d'un parell de mesos, el 21D, farà un any de les eleccions que van donar lloc a l'actual Parlament i al Govern de la Generalitat. Els resultats són força minsos. No solament en realitzacions sinó en perspectives. Ha prevalgut la tàctica partidista sobre l'estratègia republicana. S'imposa un gir radical i, si no és possible, unes indesitjades però necessàries eleccions. Cal sortir del forat generant accions concretes que s'han vist aparcades. Són necessàries,

1. La posta en marxa del Consell de la República que unifiqui de forma col·laborativa l’acció política de tots els que estem per la República Catalana amb voluntat de “ampliar la base” incorporant diverses i noves sensibilitats republicanes i comptar amb “una forta representació territorial, de l’associacionisme cívic, professional, sindical i polític de l’interior i l’exterior que pugui plantejar polítiques d’ampli espectre i determinació cap a l’interior  i amb forta projecció cap a l’exterior”.
2. La lluita pel sobreseïment immediat de totes les causes penals i procediments administratius i l’amnistia general dels presos i exiliats polítics exigint la reparació de totes les conseqüències socials, econòmiques i polítiques derivades de l’acció repressiva de l’estat espanyol al Principat i la restitució de les institucions, del càrrecs electes i de tots els acords presos en el exercici del seu mandat democràtic.
3. Partint de la voluntat popular expressada en el Referèndum del 1-O i del ple dret d’autodeterminació de Catalunya i, davant l’impossibilitat d’assolir un acord amb l’estat espanyol per la celebració d’un referèndum vinculant, publicar al DOGC  la declaració de independència acordada pel Parlament i proclamar la República Catalana demanant el reconeixement internacional.
4. Desenvolupar un Procés Constituent propi, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, amb el reconeixement, el suport i l’aval de les institucions catalanes. El procés constituent ha de tenir la capacitat d'encabir totes les sensibilitats ideològiques i socials.
5. L’avenç cap a la plena implementació de la República Catalana ha de significar des d’ara un aprofundiment en la democràcia econòmica, política i social. L’acció política del Parlament es basarà en el exercici de les llibertats democràtiques i en els principis de la resistència civil en front a totes les  agressions de l’estat.
6. L’aprofundiment de l’acció internacional estenent e informant de la nostra lluita per l’autodeterminació junts a tots els pobles i nacions en lluita per la llibertat i la democràcia.
7. Cal assegurar la victòria de les forces favorables  a la república catalana a les properes conteses electorals. Cal adequar als principis republicans els programes electorals i la participació ciutadana. Quant a les eleccions municipals s’hauria d’analitzar sota aquesta perspectiva l’elaboració de les llistes i en els casos que sigui necessari  la convocatòria de primàries.
8. Cal transformar el mossos i demés agents de seguretat en una veritable força democràtica al servei del poble.

Aquests són els reptes fonamentals que han de resoldre unitàriament  i amb urgència  les forces polítiques independentistes i republicanes. Es així, actuant en conseqüència, com poden recuperar el crèdit polític que, dissortadament, han perdut. Perquè no abans del 21- D?.

Alfredo Bienzobas, membre de Drassanes per la República Catalana