Sentia aquesta setmana per la tele, en un dels programes dedicats a recordar i escatir més l’U d’octubre del 2017, una dona. Una senyora, de qui lamento no haver pres nota del nom sencer, crec que de cognom Iglesias, ni apuntat tampoc des d’on parlava, si des de Barcelona, Girona o una població petita, que deia: ‘Els policies que ens anaven a pegar no ens miraven, ni a la cara ni als ulls…, no ens miraven, feien una cara espantosa…, no ens miraven.’ Em va fer pensar en el poema de Pier Paolo Pasolini publicat a Nuovi Argomenti, la revista fundada per Alberto Carocci i Alberto Moravia, al número 10, corresponent al trimestre abril-juny del 1968. Un poema llarg que inclou aquest vers: «Siamo ovviamente d’accordo contro l’istituzione della polizia» (‘Estem òbviament d’acord contra la institució de la policia’, en traducció literal meva). Poema que per sempre més posa sobre la taula l’exigència de plantejar-se qui són els policies, un per un i també com a col·lectiu. ‘Perquè els policies són fills de pobres.’
El poeta hi contraposa els estudiants que s’estaven manifestant en l’onada italiana d’aquell any de fa mig segle que volia capgirar-ho tot –una onada que es va fer sentir gairebé arreu del planeta, si més no del planeta occidental, Mèxic inclòs–, els contraposava amb els policies que els atonyinaven. Estudiants de casa bona i no tan bona –de la classe mitjana que, com jo mateixa, si m’ho permeteu, en el meu cas des del món rural– que accedien a la universitat i es permetien donar lliçons, diguem-ne, a l’ordre dominant. La policia era el seu blanc, de la mateixa manera que per a la policia atonyinar estudiants era l’ordre primera dels seus comandaments. De la mateixa manera que l’U d’Octubre atonyinar va ser l’ordre dels comandaments de les tropes destinades a Catalunya pel govern central. Atonyinar en aquest cas votants. Que encara té més conya.
El poema de Pasolini és llarg i no sé si és traduït al català. El títol: ‘El PCI, als joves del 68’. Us el deixo aquí, en bona traducció castellana del filòsof Antoni Domènech. I aquest text preciós, en italià, del col·lectiu d’escriptors en aquesta llengua que signen amb el pseudònim col·lectiu Wu Ming. D’aquest col·lectiu tenim el llibre, esplèndid, de l’editorial Godall L’invisible arreu.
En el text sobre Pasolini, de fa tres anys, el 2015, Wu Ming analitza a fons la trajectòria fins llavors, fins el 1968, del poeta friülès d’origen i què va representar el poema que aquí comento llavors, en vida, i ara, mort Pasolini. Tradueixo: «Pasolini, ha escrit Alberto Moravia, escandalitzava aquella ‘burgesia italiana que en quatre segles ha creat els dos moviments conservadors més importants d’Europa, la contrareforma i el feixisme’.» Més: «La burgesia italiana s’ha vindicat i, de manera més obliqua, continua vindicant-se. La bola de ‘Pasolini que estava amb la policia’, repetida pels feixistes, pels primmirats [‘perbenisti’] i els falsos anticonformistes d’avui, prossegueix la révanche dels feixistes, dels primmirats i dels falsos anticonformistes d’ahir.» Rebla Wu Ming: «Fins l’apologia pòstuma d’un Pasolini simplificat, apiadat, lúcid i reduït a santet [‘santino’] forma part de la révanche.»
Torno a la senyora Iglesias i el seu testimoni sentit per la tele: ‘Els policies que ens anaven a pegar no ens miraven, ni a la cara ni als ulls…, no ens miraven, feien una cara espantosa…, no ens miraven.’ Devien estar, els policies, morts de por: alienats, robotitzats, reduïts a màquines de fer mal. Això he pensat aquesta setmana de record i memòria de l’U d’Octubre gràcies a Pier Paolo Pasolini de memòria eterna, almenys per a mi.