Ja és una constant de la nostra autoestima col·lectiva: cada vegada que una reivindicació se’ns escapa del guió, el gruix de l’independentisme corre cap al divan a demanar-se en quina mesura hem donat o no hem donat [a l’adversari] la imatge que volien. Sempre patint per si ai, per si ui, mentre l’adversari es permet de mostrar tantes barrabassades com vol davant del món –i davant dels seus intel·lectuals, i dels seus artistes, i de les seues ànimes suposadament sensibles amb les injustícies– sense perdre-hi ni un minut de son.

Però naltros som d’una altra pasta, que per alguna cosa se’ns diu que ens perd l’estètica. Amb cada acció dels ‘nostres’ –des de les padrines fent bufandes fins als néts cobrint els mossos de talc de colors–, ja ens tens davant del mirall, mirallet, per si encara som el moviment més pacífic del regne. El mirall que és la tele, que és Twitter, que és la premsa de fora, i naltros mossegant-nos les ungles per veure què diuen, què, si hem quedat bé o no hem quedat bé a la foto. I xeic, una mica de realisme: els independentistes ja som tants (2.063.361 són molts, objectivament), que és impossible que quedem tots bé quan salta el clic. Qualsevol que tingui una família una mica ampla ho pot saber: és una simple qüestió de probabilitats.

Doncs avui, mentre escric aquesta columna, amb els CDR escampant accions per tot Catalunya, els divans dels independentistes treuen fum. Com dissabte mateix, amb les protestes contra l’escarni a l’1-O dels polis de Ciudadanos, ajuntats sota les sigles de Jusapol. I com que en aquesta hora no puc veure el futur, faré una reflexió sobre l’#OmplimSantJaume, que aquest sí que sé com va acabar: frustrant el pla d’entrada triomfal dels feixistes davant del Palau de la Generalitat. Un èxit que, com que ens va sortir bé a la primera, ara ens sembla que no compta, capficats com estem amb la foto que n’ha quedat, ai, ai.

La re-acció d’#OmplimSantJaume, la podríem situar entre la crida a la inacció dels del #FemUnTortosa i la crida a l’acció dels del #ForaXusmaPol [dels nostres barris]. Els dies previs, arran d’aquesta disjuntiva, els independentistes que clàssicament havíem estat pendents de la imatge que donem –i aquí m’hi incloc– diria que van experimentar un petit canvi. Parlo d’indepes d’una generació que ja té mainada, una feineta, una mica de patrimoniet (per voler dir prou a perdre-hi), i que ja no som tan amants de la improvisació i del descontrol com quan teníem l’edat dels nanos d’Arran. Doncs diria que dissabte vaig veure’n molts d’aquest sector que, per dignitat, per ràbia o per tot plegat alhora, van decidir d’abandonar la còmoda inèrcia del fer ‘un Tortosa’, van deixar la canalla amb els sogres, i van tirar cap a Sant Jaume amb un llibre sota el braç i sense cap pla de tornada.

Perquè l’acció planificada –ai, les planificacions– era llegir un llibre asseguts en massa a la plaça, però n’hi va haver alguns que a mig camí, tira, van decidir d’acostar-se a la Via Laietana, a poca distància de la infame comissaria on s’arreplegaven els provocadors. A la plaça de l’Àngel, la rereguarda dels núvols de colors, comentaven la jugada una mica expectants: ui, ui, que em sembla que carreguen; tu ho veus, què passa?; ai, hòstia, això són petards o són trets? I quan algun crit no els agradava, mormolaven disgustats ‘això no, això no’, però s’afegien amb ràbia al ‘fora, feixistes, dels nostres barris’, cantat potser per primera vegada. I més comentaris: ‘Diuen els CDR que anem a la Rambla’, ‘I un colló, ara van a fotre merder?, tan bé que anàvem’, ‘Diu que els bombers han fet un cordó davant dels mossos’, ‘Ah, que també hi són els bombers?’ I així, els uns pels altres, ens temptejàvem la confiança. Perquè intuíem que el moment decisiu serà així, mig planificat mig sense planificar, que ningú no neix ensenyat de fer revoltes que no ha fet mai.

Dos dies després dels mastegots i les càrregues, l’única qüestió continua essent si els hem donat la foto que volien. I per primera vegada, crec, crec, a molts indepes de semiordre ja els comença a rebufar la imatge que donem a aquells que no els importa, ni els ha importat mai, mostrar la veritat dels fets. Per què els havia d’importar dissabte, o ahir mateix, o demà, com de bé entomàvem l’abús i l’escarni a domicili? Que potser n’esperàvem cap medalla, com les que pretenien donar als piolins i que al final, com que se’ls va esguerrar la festa, s’ho van deixar per a un altre dia? I encara més: de debò ens creiem que li importa, al món, tot allò que deixem de fer per si de cas donem no sé quina imatge a l’adversari? És clar que no. Al final, damunt dels nostres divans esparracats de tant de calcular, la premsa de les democràcies avançades il·lustra les nostres protestes amb la mateixa naturalitat que entén un tall de carreteres, una foguera de pneumàtics o una ocupació de carrers en qualsevol lluita social. Potser que no ens donem tanta importància perquè ni en això, tot i el polsim de colors, no som tan originals.