“Vox reuneix 10.000 persones amb un missatge contra l’independentisme i la immigració”. Amb aquest titular explicava el 324.cat l’acte de Vox al Palau Vistalegre de Madrid del passat 7 d’octubre. S’ha d’explicar des de l’objectivitat un acte com aquest? És possible? Com s’ha de fer la cobertura de l’extrema dreta des del periodisme? Cobrir un acte és sinònim de donar veu? Per intentar posar una mica de llum al debat i a les portes del 12 d’octubre, dia de la Festa Nacional d’Espanya, el col·lectiu Somatents ha organitzat –amb la col·laboració del Grup Barnils, impulsor de Mèdia.cat, i el Pati Llimona– la xerrada ‘La ultradreta nostra de cada dia’, amb el director del CIDOB, Pol Morillas; la politòloga Helena Castellà; el fotoperiodista Jordi Borràs; i el periodista Miquel Ramos. L’acte ha estat moderat pels periodistes Albert Mercadé i Carlos Baraibar.
En l’últim any hi ha hagut centenars d’agressions per part de gent partidària de la unitat d’Espanya i una de les que més ressò mediàtic va tenir va ser la baralla davant del parc de la Ciutadella a finals d’agost. Molt menys en va tenir, en canvi, la crema de l’Ateneu Popular de Sarrià, on es van pintar símbols nazis i amenaces als CDR, el passat 29 de març. Per al fotoperiodista Jordi Borràs, aquesta diferència de cobertura mediàtica es deu al “greu problema” que “la premsa ha acabat comprant el relat de qui més crida i més gesticula, sobretot des dels mitjans públics”. “Quan l’extrema dreta veu un micro s’hi posa a davant, quan no volen [posar-s’hi] és quan s’és crític amb el seu missatge i s’intenta desmuntar les seves mentides” assegura Borràs. Per ell, desmuntar-li el relat és el que hauria de fer el periodisme. Per això es mostra sorprès: “Sembla que en una setmana els mitjans hagin descobert que hi ha un partit d’extrema dreta que es diu Vox”. A les eleccions europees de maig de 2014, Vox va aconseguir 244.929 vots i es va quedar a les portes d’aconseguir un eurodiputat. “Parlar de Vox com a partit nítidament identificable com a extrema dreta situa PP i C’s com a moderats?”, qüestiona Borràs.
Si bé no és fàcil realitzar la cobertura mediàtica i periodística de l’extrema dreta, el periodista Miquel Ramos aposta per “plantejar quins són els seus temes bandera” per tal de “no fer-li el joc i barrar el pas a què es colin” a l’agenda mediàtica. Per això es pregunta, per exemple, si la polèmica entorn de l’ús del burquini era realment un debat social o es va anar fent gran a través dels mitjans de comunicació. A Catalunya els partits d’extrema dreta no tenen representació institucional, però sí que n’han trobat al carrer, sobretot amb la croada entre llaços i els enfrontaments, que han sigut el pa de cada dia d’aquest estiu.
Per Borràs, l’extrema dreta repeteix un patró altament reaccionari, d’imitació i ple de simbologia. D’aquí que sorgeixin els coneguts GDR, les inicials de “Grupos de Defensa y Resistencia”, davant dels CDR, els Comitès de Defensa de la República. “Si una colla d’encaputxats va retirant llaços amb cúters, se’ns acabarà venent Arrimadas i Rivera fent el mateix com a quelcom simpàtic”, critica el fotoperiodista. “Els mitjans marquen l’agenda i formen part de la maquinària”, assegura Borràs. Per ell, “només així podem entendre com el concepte GDR apareix en un article d’El Mundo i tothom ‘compra la moto’ sense plantejar-se d’on surt”.
Borràs i Ramos comparteixen la idea que el paper dels mitjans de comunicació és molt important per tal de crear contrarelat. Ramos ha recordat com en la manifestació del 9 d’octubre de l’any passat, alguns mitjans van definir grups d’extrema dreta com “ciutadans amb banderes” o “manifestants de signe contrari”, quan “el que hi havia era nazis”. “Avui en dia la premsa encara els diu ‘valencianistes’, quan som nosaltres els que hem treballat per la cultura popular valenciana, no la gent que ve a pegar-nos”, ha criticat Ramos. “S’ha construït un relat des dels mitjans de comunicació i des de la dreta segons el qual al País Valencià hem patit un conflicte identitari, quan no ha sigut mai així, el que hem viscut és un assetjament de l’extrema dreta impune”, afegeix. “Com es pot comparar els feixistes i els antifeixistes? Els mitjans juguen a aquest joc i no es pot posar al mateix nivell els que volen treure drets i els que en volen donar”, qüestiona el periodista. Davant d’aquesta situació, assegura, és important la creació d’un “relat alternatiu” per tal d’evitar que guanyi l'”A por ellos”.
El mateix apuntava fa pocs dies la periodista Carolin Emcke a la conferència “L’espiral de l’odi. De les xarxes a la realitat política”, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). “És molt i molt difícil que un diari seriós elabori una contranarrativa”, criticava Emcke. “Si un relat diu que la Terra és plana, els mitjans reproduiran que la Terra és plana o s’informaran i ho contrastaran i diran que no és veritat perquè és rodona?”, exemplificava Emcke. Així ho ha volgut recordar la politòloga Helena Castellà a la xerrada al Pati Llimona. Per això, per Castellà, és “molt negatiu explicar només la notícia puntual –com en el cas de Vox omplint Vistalegre–”, i “cal mirar el discurs i analitzar-lo en fred, per tal de desmuntar-lo”. “Cal fer una feina més elaborada”, ha esbotzat Castellà en relació a la cobertura mediàtica dels discursos i actes d’extrema dreta.
Els mitjans de comunicació, especialment els públics, es troben en moltes ocasions en el debat sobre si han de donar veu a tots els sectors de la societat. Per la periodista i directora del “Sense Ficció” Montse Armengou, present a l’acte, “els mitjans públics no tenim un problema de valentia, sinó de malentendre l’equidistància”. Per Armengou, “si bé des dels mitjans públics hi ha la responsabilitat de donar veu als diferents sectors de la societat, s’està perdent el nord”. Per això, seguint la metàfora de la terra plana que apuntava Emcke, “per aquesta falsa equidistància hauríem de dir que uns diuen que la Terra és plana i els altres diuen que la Terra és rodona”.
A aquest debat s’hi afegeix la modernització comunicativa dels partits. El Front Nacional de Le Pen, per exemple, ha començat a tenir èxit quan s’ha separat dels vells feixismes, intentant desvincular-se de la ultradreta més tradicional. “Els partits d’extrema dreta són els reis del màrqueting: utilitzen un llenguatge planer, tenen una bona imatge a les xarxes socials, se saben vendre molt bé… A Holanda el partit es comunica a través de Twitter amb els votants en lloc de fer actes públics”, assegura la politòloga.
“Per aquests partits l’origen de tots els mals és ‘l’altre’: el migrant o el refugiat”, explica Pol Morillas, director del Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB). “Aquest ‘altre’ està present a tots els partits d’extrema dreta i permet distingir-los dels populismes”, ha matisat. És el cas, per exemple, d’Alternativa per Alemanya, un partit antieuropeista que ha evolucionat cap a posicions antiimmigració i en contra dels refugiats ja que, segons ells, s’han carregat el sistema. “Han adoptat una ideologia molt fina, tenen la capacitat de jugar en funció del discurs polític dominant”, remarca Morillas. “Hi ha sentiment de pèrdua de posició de bona part de la societat que pren diferents formes, com els partits d’extrema dreta”, assegura el director del CIDOB. Per això, “cal escoltar-ne les demandes i desmuntar la part retòrica del missatge”.
Davant d’aquesta situació, assegura la politòloga Helena Castellà, “cal que l’esquerra faci un discurs clar i no estigmatitzador de les migracions, perquè l’extrema dreta vegi que hi ha alternatives al descontentament que senten”. “La diversitat cultural no està vinculada sempre a més vot d’ultradreta. En general, on hi ha diversitat cultural i s’han aplicat bones polítiques d’integració, tenen menys vots”, conclou Castellà.