Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
«Potser és hora que comencem a articular aquesta majoria diversa per transformar-la en una necessària força constituent que faci saltar pels aires l'espiral en què ens té instal·lats la buidor estratègica
L'esperit del 3-O, el camí
11/10/2018 Hemeroteca
Dolors Sabater. Foto: Nació Digital Dolors Sabater. Foto: Nació Digital
Hem encetat el cicle d'aniversaris. Un any després i mirant enrere, el que vam viure els darrers dies de setembre i primers d'octubre de 2017 a Catalunya va canviar les nostres subjectivitats. Va bastir un nou marc mental col·lectiu. I un nou destí. Sigui quin sigui el posicionament respecte al conflicte, aquestes dates marquen un punt de no retorn en la manera d'articular i entendre la política com l'eina per teixir el futur de les nostres vides col·lectives. Si en alguna cosa hi ha un consens majoritari és en saber que enrere ja no s'hi pot tornar. I que el destí, tant si s'accepta el resultat del referèndum de l'1 d’octubre com a mandat, com si no, passa indefugiblement per l'autodeterminació i la República.

Però és cert que el cicle d'aniversaris l'encetem en un moment de desconcert a totes bandes, i amb la sensació d'un divorci creixent entre realitat i relat, entre bases i representants, entre la transversalitat del poble i el partidisme de les organitzacions. Portem tot un any gestionant una complexitat enorme, resistint la repressió i l'atac amb dignitat, força i esperança, sí, però també amb indignació, tristesa i tensió, i amb necessitat de tenir clars el full de ruta i l'estratègia. Amb necessitat de recuperar la confiança, l'autoestima i la convicció que tot el que fem ens porta a algun lloc. És la falta d'una estratègia compartida el que genera més desconcert a totes bandes.

L'1 d'octubre va ser l'experiència d'autoorganització no violenta més gran en la història recent dels pobles d'Europa. I després va venir el 3 d'octubre. Una aturada massiva de país, una vaga general que va sobrepassar la previsió més optimista. El 3 d'octubre va ser un clam que unia en la protesta per la repressió i en la reivindicació del referèndum als qui van votar "sí" i als qui van votar "no", als qui, estant en contra de la seva celebració (per no ser pactat, per ser unilateral), el van defensar, i als qui, no havent-lo defensat, van reaccionar davant la persecució de la democràcia.

El seguiment massiu de l'aturada va deixar congelada l'activitat habitual del país a un nivell impensable. Persones molt diverses, estudiants, treballadores, aturades, jubilades, comerciants, autònomes, petita empresa, activistes socials, culturals, famílies senceres, gent gran, joves…, de tots els barris i pobles, de les ciutats… Una comunió excepcional, pacífica i massiva, que va deixar enrere els valors caducs que alguns associen al nacionalisme. En el seu lloc, brillaven la dignitat i la valentia de compartir i comprendre'ns mútuament. Ens vam entendre amb els nostres veïns i veïnes com a iguals en drets, per sobre de qualsevol diferència.

En els pitjors moments, quan l'escenari polític em convida a la desesperança, evoco aquest esperit, l'esperit del 3 d'octubre. El 3 d'octubre ens marca el camí. L'expressió del 3 d'octubre, sumada a l'1, que va marcar un destí, és la del sobiranisme plural i la radicalitat democràtica. I això, a peu de carrer, suma una majoria inqüestionable. Una majoria que no respon a cap lògica de partit, i que no lidera cap direcció política. Potser és hora que comencem a articular aquesta majoria diversa per transformar-la en motor de canvi, en una necessària força constituent que faci saltar pels aires l'espiral en què ens té instal·lats la buidor estratègica.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid