Dijous al vespre, amb les ferides encara obertes, Josep Borrell aprofitava una entrevista a la SER per posar-hi sal. I entre altres expressions, el ministre d’Afers Estrangers va fer servir l’expressió ‘Parlament de fireta’ per referir-se a la cambra catalana. Té raó, el Parlament de Catalunya a vegades sembla de fireta. Però això no ve del show de dijous sinó de més lluny: en el moment que un Parlament aprova una llei per garantir que a les famílies pobres no se’ls hi pot tallar llum, aigua i gas durant l’hivern i el Tribunal Constitucional ho anul·la perquè considera que els catalans estan beneficiats respecte els ciutadans de l’Estat, estem davant d’un Parlament de fireta. I així amb els centenars de normatives aprovades per la cambra des que va ser restituïda el 1980.
El problema del Parlament és que quan convé se’l considera com un focus de poder potentíssim capaç de fer caure la Constitució espanyola i quan convé se la converteix en una institució pràcticament simbòlica. L’exemple podria ser perfectament els famosos plens del 6 i 7 de setembre. Va ser aquí on l’unionisme polític i jurídic situa el primer dels diferents ‘cops d’estat’ que, segons ells, s’han comès des de Catalunya. La contradicció rau en què el 8 de setembre els catalans van continuar fent vida normal però Carme Forcadell és a la presó per haver permès la celebració d’un debat que, segons el Suprem, va fer trencar l’ordre constitucional.
És evident que el Parlament de Catalunya tindrà el poder propi d’una assemblea de representants quan Catalunya tingui el poder propi d’un estat. Mentrestant, continuarà amb la dualitat, pràcticament bipolar, sobre si el Parlament és una pre-estructura d’estat o una cambra autonòmica filla del règim del 1978. No ho dic estrictament com una crítica sinó com un exercici de sensatesa i fins i tot de tranquil·litat. El paper que hagi de tenir el Parlament vindrà condicionat per l’actitud política general. Si es juga a desobediència, el Parlament també desobeirà. Si es juga a autonomisme, el Parlament també en serà. I si es juga a agafar aire per un nou combat polític, el Parlament serà un reflex d’aquesta situació inèdita.
Exposo això perquè l’Estat espanyol, en les seves diferents expressions, no té cap mania ni cap inconvenient a fer servir el Parlament com més li convé. Si es considera que trepitja competències estatals, se li limita el poder al de pràcticament una mica més que una diputació provincial (Montoro, per exemple, podia intervenir uns pressupostos aprovats al Parlament). Per contra, si es considera que pot ser útil per erosionar l’adversari polític, se l’instrumentalitza com si fos la punta de llança de l’independentisme. Ja he esmentat el cas Forcadell, però hi ha més mostres: s’ha parlat molt de com s’ha de gestionar la suspensió dels diputats encausats per Llarena, però s’ha comentat molt poc que des del juliol aquests diputats no cobren el seu sou. És a dir, a efectes personals, ja fa tres mesos que estan suspesos.
I aquesta dualitat pot anar més enllà si, tal com pretenen el PP i Ciutadans, aconsegueixen il·legalitzar la CUP. Podran treure la CUP del carrer? No. Però sí que la poden apartar del Parlament amb l’únic objectiu que a l’independentisme li faltin aquells escons necessaris per arribar als 68 majoritaris i que el constitucionalisme pugui guanyar definitivament, a cop de mall, la presidència de la Generalitat. I no pas exclusivament per exercir el poder d’una institució autonòmica, que també, sinó per dir al món que l’independentisme ha perdut perquè ni tan sols té majoria en un Parlament de fireta.
