Una de les meves aficions, trobar llibres de vell prou atractius, va tenir sortida a la Ciutat de Mèxic. Una bona amiga guardava la col·lecció de llibres catalans del seu avi exiliat, Joan Carreras, del qual va publicar la biografia novel·lada en castellà Joan-Juan, una vida en el exilio. El seu millor regal va ser deixar-me triar els volums que volgués de la Col·lecció Popular Barcino. I entre ells avui en destaco Els catalans jutjats pels altres de Bernat de Montsià, publicat a Barcelona el 1927.
És un recull d’opinions d’autors no catalans sobre el caràcter català. No té cap ànim exhaustiu ni científic, sinó purament divulgatiu i molt distret, propi de l’època. Ara mateix, en un moment excepcional, en un segle de canvis i acollida de gent d’arreu, sorprèn trobar referències que se segueixen publicant per tots els que estan discutint sobre el nostre present i futur.
Per això crec que, sense ànim de plagiar, puc copiar literalment algunes afirmacions que, probablement, algú està emprant en mitjans d’arreu de l’Estat per assenyalar-nos com els dolents de la pel·lícula. Tampoc vull frivolitzar, seria cruel fer-ho amb presos i exiliats que tan presents tenim, però em sembla que ja n’hi ha prou de prejudicis i enganys, insults i mentides per part d’uns presumptes periodistes que es mereixen la més gran ignomínia. Anem, però, a llegir els seus avantpassats.
Francisco de Quevedo Villegas (1580-1645) a La rebelión de Barcelona ni es por el huevo ni es por el fuero, escrivia: “Ells són la verola de llurs reis: tots la pateixen i els que se’n salven no s’escapen almenys de quedar-ne gravats… Els catalans són un avortament monstruós de la política. Lliures amb senyor… Aquesta gent, de mena encomanadissa; aquesta província empestada amb aquesta gent; aquest laberint de privilegis, aquest embolic de fur, que anomenen comtat…” .
A La Historia de la guerra en Cataluña, Francisco Manuel de Melo (1611-1667) afirma: “Són els catalans (en llur majoria) homes de natural duríssim; de poques paraules… són molt sensibles als greuges i per això són inclinats a la venjança; estimen molt llur honor i llur paraula; no menys llur exempció, perquè, entre totes les nacions d’Espanya, són amants de la llibertat”. En un mapa editat a París el 1705 per M. De Fer, hi trobem la llegenda següent, per continuar: “Els catalans són treballadors, coratjosos i enginyosos, amen la independència i sofreixen a desgrat la dominació de llurs veïns”.
El pacifisme tan preuat ara mateix ja tenia embadalit Miguel de Cervantes (1547-1616) quan a Las dos doncellas escriu: “… els cortesos catalans, terribles en l’enuig, amorosos en la pau; gent que amb facilitat dona la vida per l’honor i que per defensar l’un i l’altra passen al davant d’ells mateixos, que és com avançar-se a totes les nacions del món…”. Ara, per ser rigorosos, hauríem de buscar què significava nació per aquests escriptors, però això ho deixarem per un altre dia. Bona tardor!
