En política, gran part del que queda en la retina –i en el cor– dels ciutadans d’un país són els gestos. Aquelles petites accions que adquireixen importància dins d’un context i que toquen la fibra de qui les rep o, en el pitjor dels casos, de qui les pateix.
    
La imminent arribada de 600 agents antiavalots per, pretesament, donar seguretat és un gest que només es pot interpretar d’una manera: com l’”A por ellos” segona part. Potser en una versió més light –segurament tenen ordres de no pegar indiscriminadament com l’1O– però que recorda massa els fets de l’any passat. I que ens fan pensar que si per la Diada, quan mai no ha passat res, ja n’envien 600, quants no arribaran en el primer aniversari de l’1 d’octubre o si mai es torna a celebrar un referèndum, es torna a debatre una llei de desconnexió o es du a terme qualsevol acció cívica que faci sentir amenaçat l’estat espanyol.
    
Portar a Catalunya 600 antiavalots és un gest de mesquinesa, de befa i de fanfarroneria per molta sensació de normalitat que li vulguin donar. És mesquí perquè passen per alt, tot i ser-ne conscients, que mai no hi ha hagut incidents violents en cap Diada ni tan sols en els últims anys quan s’han celebrat els actes pro-independència. De befa perquè les cicatrius de l’1O encara estan obertes: haver de canviar el paradigma de “la policia ve a protegir-te” per “la policia ve a pegar-te” és dur el primer cop que el fas. I no tenir l’empatia suficient per veure que les ferides de l’any passat no s’han curat, ni molt menys, és tenir molt poca consideració, especialment quan el nou govern espanyol intenta fer gala de preocupar-se pel diàleg.

I, per últim, és un gest de fanfarroneria portes enfora. Serveix per mostrar a Espanya que ja ho van fer un cop i que ho poden tornar a fer. En clara analogia amb el 155, és clar. El vam activar un cop i, ull viu, que hi podem tornar. Que tot és començar fins que agafes embranzida.

Ens sobraran 600 agents aquest 11 de Setembre. I trobarem a faltar que la Diada sigui de tots, certament, aquí us dono la raó. Un dia de festa, de celebració de la catalanitat en què només participaran uns quants. Com la majoria de Diades, si fa no fa. Perquè, a banda de les tradicionals ofrenes matinals a Rafael Casanova tampoc hem vist mai alguns partits polítics celebrant massa efusivament el fet de pertànyer a la terra catalana.
    
I enyorarem els Jordis, els membres del Govern, Diputades i la Presidenta del Parlament Carme Forcadell, empresonada per haver permès un debat al Parlament avui fa just un any, el debat sobre les lleis de desconnexió. Ni tan sols per l’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat. Sinó solament pel permís a debatre-les. A parlar-ne. Al Parlament. Sembla estrany, no?